Quina recança el feble Sol no sent
a l’hora muda en què s’acomiada;
suspès en un alè de marinada,
no es mou i aterra imperceptiblement.
Així com ell, fa l’animeta blana
d’aquell que vol i no vol moviment.
Si sabés tant com l’astre esborrar ment
i afanys del cor, i un cos que no demana
cap més delit que l’oblit fos el seu,
no li doldria dir “dolç temps adéu”:
s’embarcaria i deixaria casa,
dels afalacs faria taula rasa
i es donaria per un glop de vent.
Infelu-vos, veles, vers el seu ponent!