M’ha agradat molt llegir avui l’editorial de Vicent Partal sobre l’acepció del federalisme formulada sense manies per Joan Herrera. Trobo un encert especular sobre el sentit profund d’una paraula tan gastada i un contingut que, des d’una concepció estreta de la política, s’ha desdibuixat. Estem massa habituats a emprar les paraules sense cap consideració per
La desaparició, aquest agost, de Tony Judt (Londres, 1948 – Nova York, 2010), m’ha portat a rellegir-lo, i a comprendre la dimensió del seu discurs. Aquest historiador de família jueva, que va publicar la seva monumental Postguerra fou un dels europeus que més van ajudar la dimensió del que ha esdevingut l’estat del benestar com
Nota: versió ampliada d’un article publicat al Setmanari La Directa. L’ofici d’historiador implica grans temptacions. La primera, de qui escriu, de reflectir els propis prejudicis en la narració històrica. La segona, de qui paga la investigació, d’emprar la història com a relat justificatiu d’un determinat grup social, projecte polític o nacional. Això no és cap
Nota. Article publicat a l’edició d’avui de Presència.El meu avi, un xofer amb una gran sensibilitat social i cultural, fou afiliat a la CNT. L’àvia, en canvi, fou una catòlica sincera, que no faltà a missa dominical fins que la salut li ho impedí. Pel que em van explicar, durant els temps republicans, des del
Nota: Article publicat a l’edició d’ahir del diari El PuntQuan a Orham Pamuk li fou concedit, el 2006, el premi Nobel de literatura, la premsa turca relegà la notícia a breus notes en planes interiors. No sembla gaire normal passar de puntetes pel reconeixement més important de les lletres turques, tanmateix Pamuk suscita veritable antipatia
Dimecres passat, va sortir publicada, a la contraportada del Setmanari La Directa, l’entrevista que l’Oriol Andrés em va fer sobre el meu nou llibre Venjança de Classe. Us la passo a continuació. “Hi ha una por veritable que se subverteixi el classisme que impera en la societat catalana” Quina tesis defenses al llibre? Les transformacions
Garzón i Samaranch s’han conjurat per fer-nos reviure el pitjor de la història recent. Ni tan sols podem fer servir la terminologia Transició o franquisme, sinó el que fa temps vinc reivindicant, d’anomenar el règim vigent com a “Segona Restauració”, caricatura d’aquella primera restauració (1876-1923) en què unes institucions democràtiques formals amagaven un totalitarisme mal
17 d’octubre de 1986. Tornant de l’Autònoma, amb un grup de companys de la facultat, ens vam aturar a un bar de Cerdanyola ver contemplar en directe la designació de Barcelona com a ciutat olímpica. La gent va saltar d’alegria. Jo, que sóc poc donat a les emocions col·lectives, vaig restar impassible, amb un sentiment
Pocs recordaran que el 2004, durant el seu discurs d’investidura, el president Zapatero va concloure el seu discurs amb l’evocació del seu avi, afusellat pels feixistes poc després del cop d’estat. Aquest gest, se suposava que havia d’encetar el procés de la recuperació de la memòria històrica que culminà amb una impresentable llei, que pràcticament
El passat dissabte, 6 de març, vaig pronunciar un discurs semblant al que ha quedat com a article al Diari de Santa Eugènia, en commemoriació del Dia de la dona treballadora.El treball us farà lliures, sota aquesta inscripció en alemany, els deportats a Auschwitz, entraven a un camp de treballs forçats del que sortien després
Darrerament estic treballant en un text sobre el substrat llibertari de Catalunya. Acabo de llegir un article molt interessant sobre els tòpics que circulaven al segle XVII i XVIII provinent de viatgers i diplomàtics pel Principat. Transcric alguns testimonis molt interessants i reveladors.1612. Bartolomé Joly“Gelosos de la seva llibertat”(…) “que no volien conèixer ni rebre
Ahir pujava aquest vídeo al You Tube. És fet a partir de l’exposició que la meva amiga, l’artista argentino-lituana Eugenia Bekeris va realitzar sobre dibuixos a llapis de supervivents de la Shoa, i els seus descendents, que viuen majoritàriament a Buenos Aires. El curiós del cas…… és que avui, al cap de poques hores d’haver-lo
El proper 8 d’octubre, l’Assoziacione Italiana di Studi Catalani m’ha convidat a la seva jornada “Memorie della Catalogna”, a Trieste, per participar amb una ponència encarregada sota el títol “Catalanisme i anticatalanisme al segle XX”. Aquest estiu la vaig redactar i tot just l’estic preparant per a la conferència, que haurè de combinar, el dia
La prostitució fou un dels subtemes que vaig tractar en la meva tesina de doctorat sobre el discurs sexual de l’anarquisme a Catalunya. Pràcticament hi havia un debat tan viu com el que té lloc en aquests dies als mitjans de comunicació, tot i que amb un grau d’aprofundiment que ja voldrien els periodistes professionals
Nota: Article publicat al darrer número del Setmanari La Directa La pel•lícula d’Antoni Ribas «La ciutat cremada» (1976), rodada en el context de la precària renaixença cinematogràfica catalana té una indubtable virtut. L’acumulació d’escenes, un caòtic muntatge i una trama calidoscòpica provoca la incomprensió de l’espectador, transmet la dificultat de valorar un esdeveniment complex. Perquè,