Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
El proper 8 d’octubre, l’Assoziacione Italiana di Studi Catalani m’ha convidat a la seva jornada “Memorie della Catalogna”, a Trieste, per participar amb una ponència encarregada sota el títol “Catalanisme i anticatalanisme al segle XX”. Aquest estiu la vaig redactar i tot just l’estic preparant per a la conferència, que haurè de combinar, el dia abans, amb un acte que m’ha preparat gent de la Università di Trieste sobre el paper històric de Francesc Ferrer i Guàrdia, coincidint amb el centenari del seu afusellament.
En fi, ja us explicarè. En tot cas, us passo el resum en català i en italià de la meva ponència, que més o menys permet establir una reflexió profunda sobre el perquè d’un antagonisme històric amb les seves derivades.
El catalanisme políticament organitzat apareix al darrer terç del segle XIX a Catalunya, tot i que aquest s’alimenta de la tradició constitucionalista de l’època moderna i del ressentiment contra la monarquia hispànica que arrabassa les seves institucions polítiques a principis del XVIII. Alhora, el segle XIX espanyol representa la culminació de la seva decadència en que resulta el col•lapse imperial. El fracàs també és interior. Mentre que a Occident el període contemporani és el de la creació de nacions-estat, comencen els fonaments del conflicte entre l’estat que intenta crear una nació i la nació que pretén crear el seu estat (…)
Al segle XX aquest conflicte esclatarà amb tota contundència. L’articulació política d’un catalanisme no exempt de contradiccions socials genera una reacció defensiva des d’Espanya a partir d’un anticatalanisme que alimenta estereotips i una incomprensió respecte al que es denomina “problema catalán” i que en realitat correspon a un antagonisme identitari i un conflicte de caràcter polític.
Les tensions socials seran un agent actiu en aquest teatre. D’una banda, una dinàmica burgesia catalana, a l’àrea territorial més industrialitzada de l’estat, es considera amb el dret a dirigir una Espanya fracassada, tot i que alhora els burgesos catalans se sotmetran a la cort de Madrid per assegurar el migrat mercat nacional i assegurar la repressió estatal contra un proletariat majoritàriament anarquista, internacionalista i ben organitzat. Entremig unes classes mitges potents, proporcionalment desenvolupades, proclius al nacionalisme català. En contraposició, dins Espanya, especialment per part de l’elit financera i terratinent propietària de l’estat tracta de blindar-se davant les demandes de la burgesia catalana i els perills secessionistes i activa un sentiment anticatalanista, on les qüestions purament d’estratègia política es barregen amb factors d’incompatibilitat identitària.
Al llarg del primer terç del XX es genera, doncs, una tensió permanent entre la petició d’una autonomia amb un rerefons creixentment independentista i un agre sentiment centralista, manifestat amb especial virulència durant la dictadura militar de Primo de Rivera (1923-1930), que s’expressarà obertament durant la consecució de l’estatut d’Autonomia (1931) i la República (1931-1939). El cop d’estat del general Franco que portarà a la guerra civil (1936-1939) tindrà com a un dels seus principals objectius l’anul•lació de les institucions catalanes i la desaparició de la identitat catalana, fet que perseguirà insistentment amb els mecanismes institucionals de la dictadura (1939-1975) entre una resistència política i cultural que no farà altra cosa que manifestar una creixent desafecció i conflicte entre una identitat espanyola associada indefectiblement a l’autoritarisme i una de catalana lligada a la defensa de la democràcia.
La Transició política i la Segona Restauració Borbònica (1975 fins a l’actualitat) continua mantenint aquesta ambivalència entre la frustració espanyola per no haver aconseguit una Catalunya hispanitzada i la impotència catalana de no haver assolit reconeixement polític i cultural. La recuperació de l’autonomia, el 1977, un cop passada l’eufòria inicial comportà un procés de generalització autonòmica amb altres setze territoris molts dels quals creats artificialment per neutralitzar qualsevol element que singularitzés Catalunya respecte la identitat espanyola. En els moments en què la política catalana ha tractat d’intervenir a Madrid per obtenir major reconeixement o queixar-se davant un tracte fiscal o identitari injust, la virulència dialèctica de l’anticatalanisme ha tornat a actuar com a agent de contenció. La darrera frustració, el procés de reforma de l’Estatut autonòmic (2003-2006) ha fet evident la persistència del problema irresolt de l’articulació territorial d’un estat que mostra incomprensió respecte al fet diferencial i l’aspiració d’autogovern, fet que sembla catalitzar vers el reforçament de les tensions i la creixent deriva independentista.
Quin és el rerefons del conflicte? Quins són els seus agents socials? Es tracta d’una qüestió político-econòmica o va molt més enllà, vers el camp de l’antropologia i la psicologia social. L’antagonisme creixent entre catalanisme i anticatalanisme representa un fenomen controvertit de difícil anàlisi, sobre el qual tractarem d’aportar alguns elements que facilitin la comprensió.
Il catalanismo politicamente organizzato si manifesta in Catalogna nell’ultimo trentennio del XIX secolo, pur affondando le proprie radici nella tradizione costituzionalista dell’epoca moderna e nel risentimento contro la monarchia spagnola che sradica le sue (della tradizione costituzionalista?) istituzioni politiche all’inizio del sec. XVIII. Al tempo stesso, il secolo XIX rappresenta il culmine della sua decadenza, in cui si verifica il collasso imperiale. Il fallimento è anche interno. Mentre in Occidente l’età contemporanea coincide con la formazione dello stato-nazione, qui si hanno le prime avvisaglie del conflitto tra lo stato che cerca di formare una nazione e una nazione che aspira a creare il suo stato.
Nel XX secolo questo conflitto si manifesterà in tutta la sua violenza. L’articolazione politica di un catalanismo non privo di contraddizioni sociali provoca una reazione difensiva da parte spagnola, a iniziare da un anticatalanismo che alimenta gli stereotipi e l’incomprensione rispetto al cosiddetto “problema catalano”, che corrisponde in realtà a un antagonismo identitario e a un conflitto di tipo politico.
Le tensioni sociali saranno un agente attivo all’interno di questo quadro. Da un lato, una dinamica borghesia catalana, nell’area più industrializzata dello stato, rivendica il diritto di guidare una Spagna in fallimento, anche se i borghesi catalani si sottometteranno alla corte di Madrid per preservare il misero mercato nazionale e sostenere la repressione statale contro un proletariato prevalentemente anarchico, internazionalista e ben organizzato. In mezzo si collocano alcune classi medie potenti (classes mitges potents), adeguatamente (proporcionalment) sviluppate, inclini al nazionalismo catalano. Per opposizione, in Spagna, è soprattutto l’élite finanziaria e dei proprietari terrieri che domina lo stato ad attivare, dinanzi alle richieste della borghesia catalana e al pericolo secessionista, un sentimento anticatalanista, in cui le questioni di pura strategia politica si mischiano con fattori di incompatibilità identitaria.
Durante il primo trentennio del XX secolo nasce, dunque, una tensione permanente fra la richiesta di un’autonomia con un crescente retroterra indipendentista e un aspro sentimento centralista, che si manifesta con particolare violenza nella dittatura militare di Primo de Rivera (1923-1930), e che sarà dichiarato apertamente con l’ottenimento dello statuto d’Autonomia (1931) e la Repubblica (1931-1939). Il colpo di stato del generale Franco, che condurrà alla guerra civile (1936-1939), avrà fra i suoi obiettivi principali l’annullamento delle istituzioni catalane e la cancellazione dell’identità catalana, scopo che perseguirà insistentemente attraverso i meccanismi istituzionali della dittatura (1939-1975). La resistenza politica e culturale non farà altro che manifestare una disaffezione e conflitto crescenti tra un’identità spagnola, sempre associata all’autoritarismo, e una catalana, legata alla difesa della democrazia.
La Transizione politica e la Seconda Restaurazione Borbonica (1975 fino a oggi) mantiene questa ambivalenza, tra la frustrazione spagnola per non essere riuscita a spagnolizzare la Catalogna e l’impotenza catalana per non aver ottenuto un riconoscimento politico e culturale. Il ripristino dell’autonomia, nel 1977, una volta passata l’euforia iniziale, ha comportato un processo di generalizzazione autonomista con gli altri sedici territori, molti dei quali creati artificialmente per neutralizzare qualsisi elemento che potesse distinguere la Catalogna rispetto all’identità spagnola. Quando la politica catalana ha cercato di intervenire a Madrid per ottenere maggiori riconoscimenti o lamentarsi di un trattamento fiscale o identitario iniquo, la violenza dialettica dell’anticatalanismo è tornata ad essere un mezzo di contenimento. L’ultima frustrazione, il processo di riforma dello Statuto autonomista (2003-2006), ha reso evidente la persistenza del problema irrisolto dell’articolazione territoriale di uno stato che mostra incomprensione dinanzi alla diversità e all’aspirazione all’autogoverno, e che in questo modo rafforza le tensioni e la crescente deriva indipendentista.
Qual è il retroterra del conflitto? Quali sono i suoi agenti sociali? Si tratta di una questione politico-economica o va molto oltre, verso il campo dell’antropologia e della psicologia sociale? Il crescente antagonismo tra catalanismo e anticatalanismo è un fenomeno controverso di difficile analisi, del quale, con l’apporto di alcuni spunti di riflessione, cercheremo di aiutare la comprensione.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
The supreme happiness of timberland men’s 6 inch life is the conviction that we are sale timberland loved.There is nothing permanent except change timberland classic There is no such timberland boots uk thing as darkness; only a failure to see. No man is happy cheap timberland boots who does not think himself so. http://www.timberlander.com/