Garzón i Samaranch s’han conjurat per fer-nos reviure el pitjor de la història recent. Ni tan sols podem fer servir la terminologia Transició o franquisme, sinó el que fa temps vinc reivindicant, d’anomenar el règim vigent com a “Segona Restauració”, caricatura d’aquella primera restauració (1876-1923) en què unes institucions democràtiques formals amagaven un totalitarisme mal dissimulat, unes carències democràtiques i un domini de les elits provinents de les forces obscures que dominen l’antic imperi hispànic, la Turquia de l’oest que constitueix Espanya.
Un reflex d’això fou el progrom que les autoritats judicials i econòmiques (amb Garzón i Samaranch al davant) van engegar contra l’independentisme poc abans dels Jocs Olímpics. Ja sé que com a historiador tinc tendència a abusar de la comparació. Tanmateix, el 1992 esdevingué una reproducció, a escala, de 1896, una segona edició dels Processos de Montjuïc, on el terror de les clavegueres de l’estat endegaren una operació de guerra preventiva, d’ampli espectre, contra la dissidència. Divendres, un col·lega em va passar l’enllaç d’un dels empresonats i torturats, Marcel Dalmau, que col·laborà amb mi en l’exposició sobre el Republicanisme a les comarques de Girona, un artista polivalent i sensible, que duu tatuat en el seu rostre les ferides profundes de l’Espanya negra. En aquest post, trobareu penjat aquesta obra d’art. Jo recomano escoltar-lo amb la música de fons que li he suggerit al mateix Marcel; el Plany per les víctimes d’Hiroshima, del músic polonès Krystoft Penderecki, que podeu escoltar en el següent enllaç
Darrerament, diversos amics i coneguts, havien sol·licitat la meva signatura en suport al jutge Garzón. No és cap secret que des de fa una dècada he tingut implicació en diversos grups per la recuperació de la memòria històrica. Bé, més aviat, sóc partidari del càstig contra els crims a la humanitat. La llàstima és que un personatge com Garzón, tan excessiu i egocèntric, amb tanta roba esquitxada de sang com succeí al 92, sigui l’únic que ho intenti. Tanmateix, al meu entendre, no es tracta d’anar als tribunals espanyols, on la continuïtat del poder judicial el fa còmplice dels crims franquistes, sinó que haurien d’anar al Tribunal Penal Internacional de la Haia. Per descomptat, no penso donar suport a un magistrat que no dubta a reprimir tota dissidència, per pacífica que sigui.
Hi ha una altra qüestió, i que el vídeo d’en Marcel explica clarament. No només cal perseguir els crims del franquisme, sinó, i molt especialment, els de la Segona Restauració. Els policies torturadors són encara en actiu. Garzón hauria de respondre pel 92. Els polítics que van col·laborar, per acció o omissió, en aquest terrorisme d’estat, encara són en primera fila. No es tracta tant de passar comptes amb un passat negre, sinó també, i molt especialment, amb un present fosc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
advocat de ‘girona’ -en el doble sentit del mot- com en Tià o en Matamala.
M’ha semblat molt fi i incissiu el vídeo.
3 puntals fan aquest trípode: l’antiga aristocràcia castellana que legitimitza, i els dos poders econòmics generats durant el XIX, que volen un mercat tancat que subministra recursos econòmics a aquella; les altes burgesies industrials catalana i basca, esdevingudes, en el tombant del XIX al XX, en financera que elñs fa tot un indissoluble. Heus ací, el motiu darrer de la indissolubilitat de l’estat. Un aliatge a hores d’ara.
Et convide a estudiar dos events: l’exposició universal de 1888 i la (mal anomenada) regional de 1909. I estudiar transversalment l’anarquisme a l’Alcoià i el Vallès occidental proteccionista i la revolució industrial valenciana (Safor, Ribera Alta, Plana Baixa i de la del Baix Camp mitjançant l’exportació de la taronja i l’ametla lliurecanvista.
Gràcies per l’apunt que és una delícia amb profunditat.