Espai de Dissidència

M’ha agradat molt llegir avui l’editorial de Vicent Partal sobre l’acepció del federalisme formulada sense manies per Joan Herrera. Trobo un encert especular sobre el sentit profund d’una paraula tan gastada i un contingut que, des d’una concepció estreta de la política, s’ha desdibuixat. Estem massa habituats a emprar les paraules sense cap consideració per la seva significança primigènia, pels seus orígens històrics, i per la intencionalitat de qui les va cisellar. I és de justícia, en aquest sentit, esmentar a qui la va formular en la seva manera més completa; la gran figura de la política catalana i espanyola, i un dels noms més esborrats de l’escena pública: Francesc Pi i Margall.
Pi i Margall, a bastament analitzat per un altre dels historiadors enviats injustament a l’ostracisme acadèmic pels marxistes de via estreta, Antoni Jutglar, fou qui va atorgar significança profunda al terme federalista. Des del mutu coneixement i influència amb Pierre-Joseph Proudhon, va entendre la paraula com a la supressió d’un poder autoritari, herència de les velles monarquies absolutistes, a fi de retornar-lo al seu legítim dipositari: el poble organitzat col·lectivament, amb capacitat de decidir sobre els seus afers de manera directa.
El respecte i admiració de Pi i Margall pels internacionalistes i anarquistes catalans es fonamenta, no només en la seva actitud personal (Pi i Margall fou intransigent en no renunciar als principis de llibertat, igualtat i fraternitat en nom de cap pragmatisme estatalista), sinó perquè la seva proposta organitzativa encaixava perfectament amb la idea de col·lectivitats locals i nacionals sobiranes, amb la idea que qualsevol entel·lèquia sota forma d’estat, es reduís a simples òrgans de coordinació. Tanmateix, i ho recalco, la sobirania no restava en mans de cap ens abstracte, sinó des de la base ciutadana. A tall d’exemple, l’economia no havia d’organitzar-se en funció dels interessos patronals, que tendien a emprar les institucions repressives estatals per defensar els seus interessos, sinó per TOTA la col·lectivitat. Lògicament, com la majoria treballava, es podia qüestionar el capitalisme com a fórmula de funcionament.
La seva exclusió de la república es degué precisament a un “xoc” cultural. Pi i Margall, que era el més oposat a un nacionalista, i que, d’acord amb la cultura republicana del moment, escrivia (i molt bé!) en castellà, creia en una organització on les “nacions naturals”, per llengües o afinitats, havien de desenvolupar-se lliurement (una manera coetània del modern concepte del dret a decidir). I de fet, va dedicar una col·lecció d’articles a finals del segle XIX (recollits en una magnífica edició a principis de segle XX) “La qüestió catalana”, on mantenia un posicionament intel·lectualment més ric i sofisticat que el del catalanisme anterior als anys trenta. A l’altra banda, en canvi, entre els seus companys republicans espanyols, la mentalitat imperial provocà la reacció que avortà l’experiència republicana. Els republicans del moment van anticipar, amb la seva mentalitat profunda, allò del “antes monàrquica que rota”.
Pi i Margall ha estat arrencat de les planes de la història per no haver de recordar el veritable significat de “federalisme”. I les derivades socials que comporta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!