Espai de Dissidència

Nota: Article publicat al darrer número del Setmanari La Directa

La pel•lícula d’Antoni Ribas «La ciutat cremada» (1976), rodada en el context de la precària renaixença cinematogràfica catalana té una indubtable virtut. L’acumulació d’escenes, un caòtic muntatge i una trama calidoscòpica provoca la incomprensió de l’espectador, transmet la dificultat de valorar un esdeveniment complex. Perquè, què fou i què representà l’anomenada Setmana Tràgica?
Sobre aquesta qüestió, historiogràficament controvertida, l’únic acord rau en l’absència de consens sobre el seu abast, trascendència i significat. A tot això hi deu contribuir que els investigadors s’han centrat massa en l’espectacularitat dels incendis barcelonins i han desenfocat el frustrat intent revolucionari a nivell català, a partir de lògiques locals diferenciades, tot i que amb el component comú d’esdevenir una revolta espontània, antimilitarista, moral i amb la voluntat de capgirar un ordre considerat injust. Si sovint es fa servir la metàfora “boira de guerra” per expressar dificultats d’anàlisi des de la proximitat, caldria explicar que el fum dels convents sovint ha servit per ocultar una dimensió social, la constatació d’un malestar profund en el sí d’un país marcat per antagonismes irresolts. La conclusió, d’altra banda, el dia després de l’extinció del darrer foc, evidencià la futilitat d’una setmana de violència culminada en una suma de fracassos fonamentats en una correlació de febleses.
Per comprendre a què responien els fets esdevinguts entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909 hauríem de conèixer els actors d’aquesta tragèdia. Protagonista primer; una classe obrera marginada del sistema polític, abraçada a un anarquisme en fase d’evolució entre el comunisme llibertari d’inspiració kropotkiniana i les noves estratègies marcades per l’anarcosindicalisme. Aquest nou corrent que considera que la vaga general pot ensorrar el capitalisme, és fixat el 1906, assumit per la precussora de la CNT Solidaritat Obrera el 1907 i posada en pràctica, amb un considerable fracàs, el 1902 en la reivindicació de la jornada de vuit hores. Tot i això, l’anarquisme connecta amb els obrers catalans i manté un considerable ascendent entre els cercles intel•lectuals modernistes, d’acord amb la necessitat de transformar la societat sota paràmetres morals. Protagonista segon: una classe mitja, petita burgesia i altres elements qualificats, vinculats al catalanisme republicà, laics i lliurepensadors, que assumeixen un pensament regeneracionista, acullen amb els braços obrers Ferrer i Guàrdia, i també anhelen una ruptura amb l’encarcarat sistema de Restauració borbònica. «Vedette»: els republicans radicals organitzats per Alejandro Lerroux. Aquest manté una retòrica revolucionària, encara que sobretot destaca per la capacitat d’articular un moviment populista, fonamentat en la sociabilitat, amb un discurs pseudorevolucionari i anticlerical, i que aspira a hegemonitzar les classes populars barcelonines per desactivar l’amenaça sobiranista. Actor de repartiment: la burgesia catalana, aplegada al voltant de la Lliga, la qual, un cop fracassat l’imperi espanyol aspira a dirigir Espanya per posar fi al que, a parer seu, s’esdevé l’anomalia que la seva classe social no dirigeixi l’estat. Antagonista: l’exèrcit, en tant que garantia de control de l’ordre monàrquic, que des de la seva humiliant derrota a la guerra de 1898 tracta de reivindicar-se, encara que a la pràctica només serveix com a instrument de repressió interior, i que per tant, està motivada per combatre l’amenaça obrera dels primers grups i la separatista del protagonista segon i l’actor de repartiment. I a provar noves aventures colonials, és clar que amb sang aliena.
El detonant: la guerra del Marroc, on l’exèrcit busca el resarciment de les humiliacions passades, tot i que a partir de la barata carn de canó dels obrers barcelonins que no poden pagar l’exempció del servei militar. Aquest fet, acompanyat d’un estúpid acte patriòtic on les dones de l’alta burgesia regalen medalles i estampetes que protegeixin els reservistes de les bales dels marroquins insurrectes, degenera en una revolta espontània, protagonitzat en un primer moment per dones obreres que es llencen a ocupar l’espai públic. A partir d’aquí, es produeix una reacció en cadena on els sectors obrers i populars precipiten la vaga general que ha de portar la tan anhelada revolució, preparada anteriorment per la UGT. Tanmateix, els socialistes, més preocupats d’assolir representació parlamentària, se’n desdiuen. Els grups organitzats pels lerrouxistes, agitats prèviament per una retòrica incendiària, es dediquen a atacar i destruir edificis religiosos. Bona part de les classes mitges que havien flirtejat amb els primers i els segons, resten horroritzats pel que veuen. I la burgesia conservadora catalanista, que aspirava a canalitzar el malestar en profit propi, renega dels seus principis reformistes i implora la intervenció estatal. L’aïllament de la ciutat i la propaganda de Madrid, que presenta el moviment revolucionari com a aixecament «separatista» aconsegueixen “pacificar” una revolta que acaba amb un balanç esgarrifós. 8 morts i 142 ferits per part de l’exèrcit i 104 víctimes i dos milers de detinguts per part dels revoltats, segons fonts oficials (més de 600 morts segons Manuel Buenacasa). També més de vuitanta edificis religiosos incendiats, en el que va esdevenir una violència simbòlica contra un clergat esdevingut boc expiatori de la frustració col•lectiva. I que era la cara visible, en tant que administradors d’unes deficients i discriminatòries polítiques assistencials, d’un estat incapaç de fer complir la seva pròpia legislació social i laboral.
1909 va escenificar la divisió social del país, entre qui podia eximir-se del servei militar i qui no. Entre qui tenia dret a l’educació i qui entrava forçosament al mercat laboral des de la infanfesa (es cremaren principalment escoles religioses). Es visibilitzà una divisió ideològica entre qui, com els socialistes o els radicals, aspirava a participar del fraudulent sistema de Restauració i qui pretenia enderrocar el sistema. S’evidencià la ruptura entre qui mantenia una catalanitat popular vinculada al republicanisme, qui pretenia construir la nació espanyola des de l’anticatalanisme i qui, exhibia o amagava la catalanitat en funció de la conveniència política. Sobretot, quedà ben clara la solitud del proletariat català. Davant aquest cúmul de fracassos i correlació de febleses, i en funció del que havia succeït en l’efervescència cívica i social dels darrers anys, com un aute de fe, s’exorcitzà el passat amb l’afusellament d’un Ferrer i Guàrdia qui, paradoxalement, fracassà en l’intent d’unir-se a la revolució.
Les conseqüències foren diverses, i encara un segle després, arrossegades pels descendents dels grups protagonistes. D’una banda la radicalització d’un moviment anarquista, sense aliats, conscient de la seva solitud. El trencament amb els sectors mitjans que havien flirtejat, si més no culturalment, amb uns llibertaris que havien gaudit de prestigi intel•lectual i social. L’increment de la submissió política i ideològica de la burgesia moderada i els seus hereus, temerosos d’una revolució de debò. Finalment, i aquesta és encara una feixuga herència, es posà de manifest una tendència centrífuga d’una fràgil sociologia catalana. A diferència de la tragèdia grega, on la força del destí sempre culmina en el pitjor escenari possible, la tragèdia de 1909 ens fa pensar en l’etern retorn nietzcheà, en una cinta de Moebius on el present continua marcat per antagonismes irresolts.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!