Espai de Dissidència

La prostitució fou un dels subtemes que vaig tractar en la meva tesina de doctorat sobre el discurs sexual de l’anarquisme a Catalunya. Pràcticament hi havia un debat tan viu com el que té lloc en aquests dies als mitjans de comunicació, tot i que amb un grau d’aprofundiment que ja voldrien els periodistes professionals d’avui.
La prostitució fou una qüestió àmpliament debatuda en els medis àcrates, ja des dels inicis de la Internacional, al darrer terç del segle XIX. La idea més recurrent era que aquesta activitat era la conseqüència natural d’un sistema econòmic basat en l’explotació i la desigualtat, perquè s’emfatitzava sobre la condició sociològica d’unes prostitutes considerades com a víctimes.
Tanmateix, una de les millors coses de l’anarquisme és que, més enllà dels tòpics, hi ha vida. Determinats teòrics, influenciats per Stirner i Nietzsche, entre ells Mariano Gallardo, influenciat pel nihilisme sexual de l’escriptor colombià (resident a Barcelona) Vargas Vila consideraven que la fi del capitalisme no implicaria en absolut la fi del comerç del cos. Amb idees políticament incorrectes, en els anys trenta opinava que la prostitució era una activitat necessària, i gairebé impossible d’eradicar. Els homes, segons el teòric anarquista, recorren al sexe de pagamn quan no poden satisfer les seves ànsies de forma gratuïta, i encara que així ho fos, en molts casos i acudiria igualment per obtenir satisfaccions que la seva parella no li pot oferir. Deia, concretament
“No es la mujer la que se prostituye. Es el hombre quien la convierte en prostituta. El hombre compra a la mujer cuando no puede obtenerla gratis. Y es innegable que es más fácil conseguir mujeres comprándolas que conseguirlas porque ellas se den gustosamente” (Iniciales; 9/2, maig 1937)

Gallardo no tenia massa recances a afirmar:

” La causa inicial en virtud de la cual el hombre prostituye a su hembra, está en que el hombre tiene necesidades sexuales apremiantes e ineludibles.
El hombre no encuentra una solución franca y satisfactoria a su problema sexual en el matrimonio, ni tampoco en la castidad, con la subsiguiente transmutación de su energía erótica en otra actividad humana cualquiera” (El sexo, la prostitución y el amor, Ediciones universo, Toulouse s/d, p. 29).

En fi, Gallardo anava deixant unes “perles” així, que havien ocasionat més d’un pollastre públic amb la Federica Montseny, qui, per cert, d’acord amb el metge i psicòleg Fèlix Martí Ibáñez va crear, amb la revolució, els “Liberatorios de Prostitución” que havien de proveir d’un ofici a diverses prostitutes “alliberades màuser en mà”, de la seva “denigrant” professió, escena que recull la novel·la Libertarias, del recentment traspassat Antonio Rabinad. Els “liberatorios” sembla que van fracassar perquè amb les bones intencions no n’hi ha prou per resoldre un tema complex.

La situació actual desmentiria tant Gallardo com Montseny. En l’actualitat, el grau de promiscuitat sexual sembla molt més gran que al llarg dels anys trenta, i per tant, la sexualitat en igualtat de condicions hauria d’esdevenir la relació normal. D’altra banda, polítiques benintencionades de “reconversió” professional semblen ja provades sense sortir-no-en. Al contrari, assistim a una expansió deshinibida del comerç corporal, amb tàctiques públiques i agressives. Com pot ser això?

Fóra fàcil atribuir les màfies, o l’explotació, o qualsevol altre fet abstracte que tranquil·litzès les nostres consciències. En una època de llibertat sexual destacable, personalment interpreto que la progressiva igualtat entre sexes contrasta amb l’apologia constant de la desigualtat entre classes. El sexe, doncs, s’esdevè un terreny de dominació personal. Si avui lloem els rics i exaltem elevats graus de diferència social, estem assistint a una defensa del domini personal. La sexualitat de pagament permet a molts senyors (i algunes senyores) materialitzar l’explotació al més feble. Hi hagi les lleis que hi hagi, no es tracta tant de sexe com de la pornografia de la dominació, la satisfacció d’algú a qui utilitzar.

Perquè,… quina prostitució ens mostren avui les càmeres? Sense papers de països en fallida, els esclaus que el tercer món ens envien per pagar els greuges infinits infringits pel nostre sistema econòmic. Regularitzar la prostitució? Com?, si la majoria de prostitutes semblen immigrants il·legals! Prohibir-la? I per què no prohibir també els salaris de mil euros, i els de cent mil! Precisament perquè són pobres i vulnerables, mentre en teoria prohibim la seva existència, les utilitzem com a esclaves, com a mà d’obra barata, per satisfer l’egoisme col·lectiu.

Un dels clàssics de la prostitució (i que permet descarregar la consciència) és que la culpa és dels proxenetes. I no hi ha pitjor proxenetisme que la tolerància amb la desigualtat? I amb l’explotació?

Uf, millor que calli, que m’estic posant molt roig-i-negre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!