Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota. Article publicat a l’edició d’avui de Presència.
El meu avi, un xofer amb una gran sensibilitat social i cultural, fou afiliat a la CNT. L’àvia, en canvi, fou una catòlica sincera, que no faltà a missa dominical fins que la salut li ho impedí. Pel que em van explicar, durant els temps republicans, des del mutu respecte de les creences respectives, ell l’acompanyava fins l’entrada de l’església, i ella sempre m’explicava que la justícia cal que es practiqui a la terra abans que en el cel. La meva història familiar no és excepcional. De fet, la majoria de la població catalana que avui viu d’un salari poc generós té un avantpassat que freqüentava “el sindicat”, amb diferents nivells d’implicació, interessos o maneres d’entendre el món, sense menystenir dimensions espirituals. Els unia una cosa que avui costa de trobar, un desig comú de bastir una societat justa, des del que una vegada Ricardo Mella descriví com a “la llibertat com a base, la igualtat com a medi, la fraternitat com a fi”. En els anys que porto investigant sobre l’anarquisme m’han explicat desenes d’anècdotes que van en el mateix sentit de contradiccions aparents, o m’han relatat els mateixos fets des de punts de vista irreconciliables. No ens hauríem d’estranyar. Explicar la complexitat del món actual ens porta a terribles dificultats per entendre què succeeix. Què no succeirà amb un passat polèmic?
El problema no són tant les contradiccions, sinó l’insatisfactori relat de tot plegat. La història oficial sobre aquest afer s’ha fonamentat en dues bases: el silenci i la incomprensió. La primera té a veure amb la por a la memòria històrica. Remoure el passat implica qüestionar el present. No només respecte els guanyadors de 1939, sinó, i molt especialment, de qui es va afegir al seu carro a partir de 1975. I els anarquistes no hi eren en cap d’aquests bàndols. La segona, perquè el món anarquista no prové del familiar món de les elits, sinó de la base dels exclosos, no pas d’aquells que dicten la història, sinó d’aquells que la imprimeixen. Tanmateix, i com diu una cançó de Léo Ferré, els anarquistes «són vius i existeixen /gairebé tots espanyols / aneu a saber per què». I aquest perquè, així com tot el que envolta a la història de la CNT és, essencialment incòmode.
Comencem pel propi anarquisme. Aquest deu ser un dels temes històrics més esmunyedissos que hi ha, altament desaconsellable per als amants dels esquemes i categories conceptuals. Una ideologia gasosa, que ho impregna tot i que no es deixa concentrar en recipients tancats, ple de paradoxes i adaptable a múltiples escenaris tot i que inabastable, incontrolable, i sovint amb reaccions explosives. La CNT intentà ser un d’aquets recipients on confluís el gas anarquista amb els sòlids dels interessos de la gent que vivia (malament) del seu treball. Hi ha aquest debat inacabable sobre si primava més la ideologia d’una revolució permanent, la destrucció de l’opressiva societat capitalista i la construcció d’una alternativa igualitària, o bé l’interès de conquerir, conflicte a conflicte, petits brins de dignitat. Certament, fa cent anys cristal•litzà en forma de sindicat un conjunt de forces convergents, entre la tradició de l’associacionisme obrer, procliu al realisme i a la construcció, maó a maó, d’un benestar escatimat per la desigual correlació de forces entre classes, amb un esperit profund de revolta i subversió d’un ordre considerat com a injust, que es remunta molt més enllà de l’arribada, el 1868, de Fanelli, l’home enviat per Bakunin a Barcelona per arrossegar republicans i classes populars vers un incipient anarquisme.
I tanmateix té mala premsa. Precisament perquè provenia dels exclosos, aquells a qui la benpensant burgesia noucentista contemplava amb una barreja de supèrbia i temor. A partir d’aquí, els gestors del relat històric no van parar de cisellar arquetips: l’anarquista violent, el rebel primitiu, l’ingrat ignorant. La realitat s’obstina a esquerdar els prejudicis. El recentment traspassat Miquel Siguan, a les seves memòries “la guerra als vint anys” explica com fou destinat a la Divisió 26 de l’exèrcit republicà, l’antiga Columna Durruti, i allà on esperava els dimonis amb cua i banyes que li havien pintat el seu entorn de classe mitjana, es trobà amb treballadors de cultura autodidacta, solidaris i generosos.
Perquè, què fou la CNT? Fóra fàcil emprar una definició de vikipèdia “central sindical de caràcter confederal d’ideologia anarcosindicalista”. Tanmateix, fou molt més que això. Fou un espai de sociabilitat que conferia la carta de ciutadania als treballadors menys qualificats, fou un mitjà de coneixement, un espai cultural d’autoaprenentatge, una manera d’obtenir informació i formació, un lloc que organitzava lleure on cada militant n’era espectador i protagonista alhora, una escola, una seguretat social, un àmbit on es desenvoluparen amistats i enemistats que perduraren tota la vida. En resum, fou un univers paral•lel que el forat negre de la història oficial es va acabar empassant, no fos cas que la història es repetís.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Viento del Pueblo”, de Rai Ferrer
http://vimeo.com/12141980
“Anarquía significa:
Belleza, amor, poesía,
Igualdad, fraternidad
Sentimiento, libertad
Cultura, arte, armonía
La razón, suprema guía,
La ciencia, excelsa verdad
Vida, nobleza, bondad
Satisfacción, alegría
Todo esto es Anarquía
Y Anarquía, humanidad”.