Espai de Dissidència

El passat dissabte, 6 de març, vaig pronunciar un discurs semblant al que ha quedat com a article al Diari de Santa Eugènia, en commemoriació del Dia de la dona treballadora.
El treball us farà lliures, sota aquesta inscripció en alemany, els deportats a Auschwitz, entraven a un camp de treballs forçats del que sortien després per les altes xemeneies dels forns crematoris. Les grans lletres metàl·liques que presidien la porta a l’infern, bé podrien col·locar-se a l’entrada d’antigues fàbriques rehabilitades com la de Can Marfà de Santa Eugènia de Ter.
Probablement algun lector ja es deu haver ofès per l’abús de l’holocaust i per la lleugeresa de l’autor per invocar la shoa en escenaris catalans i en una simple fàbrica tèxtil. Tanmateix, com a historiador mai no he estat original.
Friedrich Engels qui a mitjans del segle XIX, en descriure les condicions de les fàbriques tèxtils emprà el terme «genocidi silenciós» per explicar gràficament el que succeí amb milions de treballadors sotmesos a draconianes condicions de vida i de treball, com a danys col·laterals del que alguns historiadors denominen Revolució Industrial. No exagerava. La brutal diferència d’esperança de vida entre una proletària i un burgès era, senzillament, escandalosa. O la incidència de la tisi i la tuberculosi entre el proletariat europeu en general, i el català en particular, com recollia l’higienista Monlau en les seves investigacions, mantenia dimensions dramàtiques. Es pot afirmar que el capitalisme havia matat -indirectament- a milions de persones pel sol fet d’ésser treballadores. Potser per les xemeneies no sortien cendres de la carn cremada, sinó estrips d’ànimes mortes. Ho sento, continuo essent poc original. Només faig servir algunes metàfores de textos coetanis.

Sobre la fàbrica de Can Marfà en particular no disposo de dades ni testimonis. La història social requereix d’una gran dedicació i un ús de fons meticulós, i la veritable història de la Revolució Industrial catalana encara està per fer. Tanmateix, sobre la fàbrica Grober, la més gran de l’àrea de Girona, n’hi ha algunes més. I pel que alguns testimonis de l’època expliquen, les condicions resultaven lleugerament més benèfiques que la resta d’indústries arrapades a la sèquia Monar. Alguns exemples.

Un reglament laboral d’aquesta indústria, avui reconvertida en la plaça Josep Pla, establia, el 1911, una jornada laboral d’onze hores setmanals (tot i que als seus inicis, dues dècades enrere, i com a pràctica estesa a la indústria tèxtil catalana solia ser de tretze), la prohibició de sindicar-se, de portar impresos, de comunicar-se amb qualsevol company o l’obligació de sotmetre’s a l’arbitrarietat d’encarregats i quadres intermitjos. L’explotació de menors, els tancaments patronals, les llistes negres, els pactes de la fam, l’ús de presoners del franquisme o l’abús sexual solien ser pràctiques habituals, mentre que els salaris estaven sovint per sota de la subsistència mínima. Un camp d’extermini, encara que de mort lenta.

Sobre la fàbrica de Can Marfà en
particular no disposo de dades ni testimonis. La història social
requereix d’una gran dedicació i un ús de fons meticulós, i la
veritable història de la Revolució Industrial catalana encara està per
fer. Tanmateix, sobre la fàbrica Grober, la més gran de l’àrea de
Girona, n’hi ha algunes més. I pel que alguns testimonis de l’època
expliquen, les condicions resultaven lleugerament més benèfiques que la
resta d’indústries arrapades a la sèquia Monar. Alguns exemples.

Un reglament laboral d’aquesta indústria, avui reconvertida en
la plaça Josep Pla, establia, el 1911, una jornada laboral d’onze hores
setmanals (tot i que als seus inicis, dues dècades enrere, i com a
pràctica estesa a la indústria tèxtil catalana solia ser de tretze), la
prohibició de sindicar-se, de portar impresos, de comunicar-se amb
qualsevol company o l’obligació de sotmetre’s a l’arbitrarietat
d’encarregats i quadres intermitjos. L’explotació de menors, els
tancaments patronals, les llistes negres, els pactes de la fam,
l’ús de presoners del franquisme o l’abús sexual solien ser pràctiques
habituals, mentre que els salaris estaven sovint per sota de la
subsistència mínima. Un camp d’extermini, encara que de mort lenta.

Una d’elles relatava:

«Vaig entrar a treballar a la Grober l’any 10,
quan jo en tenia tretze, d’aprenent. A la Grober no hi entrava tothom
qui volia. Havies de tenir una bona recomanació, que generalment et
feia algun familiar que ja hi treballés. Així hi arribaven a treballar
famílies senceres, cosa que creava unes estranyes relacions de
dependència dintre de la fàbrica. Era una manera de tenir-nos obligats
a complir; perquè si fallaves comprometies tota la família, i no t’ho
perdonaven.»

«Jo no havia complert encara els catorze anys
quan vaig començar a treballar a la Grober, gràcies a un oncle meu.
Però com que estava molt desenrotllada semblava més gran i em van
agafar. Ni mai que ho hagués fet! No en guardó gens bon record. Quan
feia quatre o cinc anys que hi treballava, un encarregat em va fer un
fill i em van acomiadar. Em vaig trobar al carrer jove, soltera, amb un
fill i sense feina. Sempre més vaig viure de fer feines. Recordo molt
bé el pare de la criatura. Encara és viu, i és una persona coneguda. No
em va voler ajudar gens. De fet, allò era una cosa corrent, a la
fàbrica. No diré que totes les dones passessin per la pedra, perquè no
seria veritat, ni que tots els encarregats exigissin el dret de cuixa a
canvi d’un tracte de favor a la feina, però sí que és veritat que els
anys que jo hi vaig ser hi havia moltes males persones que
s’aprofitaven de les noies joves i, d’altra banda, l’empresa feia la
vista grossa amb els homes, perquè el que és amb les dones, pobres
d’elles gue quedessin embarassades: anaven al carrer, com em va passar
a, mi. Això era abans de la guerra, quan hi havia el señor Grober.
Després, les coses ja van ser molt diferents».

Un altre testimoni:

«Ja pot escriure que és ben veritat que durant
molts anys els presos van treballar per a la Grober a qualsevol preu.
Alguns no s’ho creuen, però jo li puc assegurar perquè ho he vist amb
els menys ulls. La feina bàsica que feien era plegar cordons de sabata».

Resulta ben curiós (o no tant) que l’únic moment en el qual les
classes dirigents catalanes han desobeït obertament l’Estat fou quan,
l’abril de 1919, després de grans mobilitzacions obreres, l’Estat
imposà la jornada laboral de les vuit hores. La patronal del país
impedí, a la pràctica, que així fos, acomiadà treballadors que no es
doblegaven a les seves pretensions o organitzaren tancaments patronals
que condemnaren a la fam a milions de treballadors catalans. Quatre
anys després organitzaren el cop d’Estat de Primo de Rivera amb la
intenció de no haver de complir la llei, i posar fora de la llei els
treballadors organitzats. Després, algú s’estranya sobre el perquè de
la terrible violència desfermada durant la República i la Revolució.

Probablement, qualsevol rehabilitació d’aquestes fàbriques -com la Marfà– tindrà
la temptació de muntar una exposició amb un enfocament clarament
econòmic. Com sol passar en les grans obres i espais industrials, es
pensarà molt en les màquines i s’oblidarà les persones. I quan es
parli de les treballadores (perquè efectivament eren majoria atès que
el seu salari era la meitat dels homes) es farà en espais marginals,
com un capítol, o una secció més d’una història que evitarà parlar de
llocs de la infàmia.

Evidentment, evocar aquests llocs de memòria (de la memòria
incòmoda) difícilment poden tirar endavant, tenint en compte la força
asimètrica dels descendents d’explotadors i explotats. Tanmateix,
m’agradaria encoratjar els veïns de Santa Eugènia de Ter a ésser valents, i reivindicar Can Marfà
com el que fou. Un indret de sofriment, d’explotació, de pedagogia
sobre com no tornar a repetir els errors del passat. Com Auschwitz.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!