Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat a l’edició d’ahir del diari El Punt
Quan a Orham Pamuk li fou concedit, el 2006, el premi Nobel de literatura, la premsa turca relegà la notícia a breus notes en planes interiors. No sembla gaire normal passar de puntetes pel reconeixement més important de les lletres turques, tanmateix Pamuk suscita veritable antipatia entre bona part dels poders fàctics d’Ankara. Un any abans, fou acusat de difamar la identitat nacional per haver gosat denunciar, en un diari suís, l’assassinat de 30.000 kurds i el genocidi de més d’un milió d’armenis, els cadàvers a l’armari de la moderna Turquia. Després d’un vergonyós procés que el podria haver condemnat a tres anys de presó (es va arribar a redactar un nou article del codi penal per aplicar-lo retroactivament a l’escriptor), i davant les reiterades amenaces de mort, Pamuk decidí exiliar-se als Estats Units.
Tocar el genocidi armeni, parlar de la discriminació als kurds, recordar la neteja ètnica, el 1922, de més d’un milió de grecs la presència dels quals es remuntava als temps homèrics, són temes tabú per a l’estat turc. Aquesta mena de reaccions posa en evidència la inseguretat identitària d’un estat europeu perifèric que no sembla haver assimilat la conversió d’un dels grans imperis de l’era moderna en un país normal. Un vell imperi que, després de la seva expansió europea que el dugué dos cops a les portes de Viena, es va anar descomponent fins al seu esfondrament en concloure la Primera Guerra Mundial. Un estat bastit de nova planta mitjançant el lideratge de Mustafà Kemal Atatürk, segons el model europeu de separació de poders, centralisme administratiu i monoteisme nacional, substituí, amb èxit, el malalt otomà. El vell imperi multinacional i multireligiós passà a esdevenir un estat europeu convencional i modern, que féu de la laïcitat una nova mena de religió, en el qual les elits urbanes, laiques i benestants tractaven d’imposar-se a unes masses rurals islamitzades i amb greus dèficits de polítiques socials. Tanmateix, la Turquia actual, fundada al damunt d’un nacionalisme turc agressiu i excloent, es fonamenta en un passat tèrbol de matances, deportacions i la negació de crims contra la humanitat. És per això que generals, jutges i alts funcionaris es posen neguitosos quan algú els recorda els fantasmes del passat.
Resulta temptador comparar la Turquia actual amb l’Espanya contemporània. A l’altre extrem del continent, també és un antic imperi perifèric que no sembla assumir la seva condició de potència de segon ordre. També el seu present es fonamenta en un acte de violència. La Guerra Civil, i la seva continuació mitjançant el franquisme tractà d’eliminar físicament una part substancial de la societat. Ja som molts els historiadors que emprem sense complexos el terme de temptativa de genocidi per definir l’esdevingut entre 1936 i 1977, ampliable a la violència política que deixà centenars de morts entre 1977 i 1985. No es tractà d’un genocidi sistemàtic i planificat, encara que el règim franquista sí perseguia inequívocament l’anihilament físic i moral de la dissidència, amb un elevat grau de fanatisme. Després d’un procés de transició que ja ningú no gosa qualificar de modèlic, el fracàs del procés de la memòria històrica és la prova fefaent de les continuïtats entre 1939 i 1977. Quan l’afer de l’Estatut i l’assetjament judicial a Garzón han posat en evidència les limitacions del sistema polític sorgit arran de la restauració de la monarquia (amb la continuïtat dels símbols i els beneficiaris del franquisme), és quan més es percep el neguit entre el derin devlet espanyol. Derin devlet és una expressió turca que es podria traduir com a estat profund, un estat dins l’estat on determinades elits consideren que la nació els pertany per dret de sang (la pròpia i l’aliena) i tracten d’impedir qualsevol canvi que pugui perjudicar el seu estatus. És així com pot es pot interpretar la dura reacció d’una part de les institucions davant l’intent d’investigar el franquisme, encara que també les pressions diplomàtiques que l’Estat exerceix davant els intents de diversos grups de drets humans d’investigar, des d’altres països, els crims emparats per la Llei d’Amnistia de 1977. En aquest sentit, la incapacitat d’enfrontar-se al propi passat (amb la paradoxa de perseguir els crims de les dictadures llatinoamericanes) fan que Espanya, cada cop més afectada pel virus del revisionisme històric, estigui essent arrossegada vers una perillosa deriva turca.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon dia
Primer de tot dir-li que m’agrada molt llegir-lo.
Ara en aquest últim post hi ha una cosa que no he entès, que vol dir aquest final ” En aquest sentit, la incapacitat d’enfrontar-se al propi passat (amb la
paradoxa de perseguir els crims de les dictadures llatinoamericanes) fan
que Espanya, cada cop més afectada pel virus del revisionisme històric,
estigui essent arrossegada vers una perillosa deriva turca.” Perillosa perquè? O per a qui?