Espai de Dissidència

17 d’octubre de 1986. Tornant de l’Autònoma, amb un grup de companys de la facultat, ens vam aturar a un bar de Cerdanyola ver contemplar en directe la designació de Barcelona com a ciutat olímpica. La gent va saltar d’alegria. Jo, que sóc poc donat a les emocions col·lectives, vaig restar impassible, amb un sentiment on es barrejava satisfacció i inquietud.
Potser intuïa el que després va succeir efectivament. M’havien pres la meva ciutat. Vuit anys després era un exiliat econòmic després de la desenfrenada especulació que havia arrassat Barcelona. No només jo. La major part dels meus amics, fills de llogaters antics, havíem de triar entre la pobresa d’haver de pagar a preu d’or zulos infectes o haver de marxar lluny de la ciutat dels nostres avantpassats. Anys abans, quan ja veia de què anava el tema, com a protesta individual davant la comèdia de les olimpíades, vaig decidir estar-me a Grècia mentre duressin els jocs.
Samaranch havia esdevingut, des de la meva fixació, l’encarnació del mal. Un feixista poderós, que movia els fils de la Barcelona profunda, aquella acostumada a manegar des de la banda de muntanya de la Diagonal, d’aquest grup social parasitari habituat a canviar de pell en funció de les circumstàncies per extreure béns, poder, prestigi…
Anys després, no seria veritat si digués que em sorprèn el panegíric organitzat al voltant de la seva mort. En certa mesura, representa la demostració de com de triomfant fou la seva classe social el 39 i el 75. També s’explica per la imbricació de classe dominant estil “la cadutta degli dei/ il gattopardo” en les xarxes de poder vigents. Es percep clarament el seu domini en el veritable poder fàctic català (La Caixa i el seu entramat econòmic) i el domini sobre els mitjans. Tot plegat fa que sigui trist, molt trist el panorama social d’aquest país, incapaç d’enfrontar-se al passat, incapaç de gestionar el present, incapaç de teixir un futur acceptable.
Darrerament, i en aquest mateix blog, rebo força crítiques pel meu posicionament crític davant la ideologia del capitalisme opusdeista que he denominat “empreneduritis”, que més o menys ve a ser la ideologia queixosa dels impostos, favorable a la llibertat empresarial i justificadora de la desigualtat social. Aquesta era la veritable ideologia de Samaranch aplicat en el món dels negocis i de l’esport. Estimular l’especulació (no la professionalització), estendre la corrupció, propiciar les trampes, estendre el “dopping empresarial”, crear models falsos de triomf. Fer de la desigualtat extrema, un espectacle. Crear Ben Johnsons en el món de l’esport i dels negocis. Jugar amb les cartes marcades. Ah, i per descomptat, empresonar preventivament aquells que pretenien una representació olímpica catalana.
En certa mesura, Samaranch no era més o menys feixista que els grups dominants barcelonins de la banda alta de la Diagonal. Era un aprofitat, un Millet prudent i diplomàtic, algú capaç d’aprofitar-se de la dictadura i la Constitució, que també hagués medrat en una Catalunya independent o, fins i tot, en un règim comunista. Algú de la seva espècie, admirat per una colla d’aduladors, mereixeria l’estigma social d’algú que construí la seva figura, com deia Goytisolo, “subiendo sobre todos los demás”. Defensar Samaranch és defensar el pitjor de la nostra depriment història.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!