Espai de Dissidència

José Errasti, Marino Pérez Álvarez, Nadie nace en un cuerpo equivocado. Éxitos y miseria de la identidad de género. Deusto – Planeta, Barcelona, 2022. 296 pp. 

Un dels fets més paradoxalment depriments d’aquests darrers anys és l’addicció occidental a generar polèmiques fictícies derivades en debats estèrils. A partir del que podríem anomenar una mutació involutiva del món acadèmic nord-americà, ens hem anat trobant, amb el pas dels anys, amb una mena de guerres civils intel·lectuals. S’entén que la frustració creixent de milers d’universitaris que s’endeuten per a estudis cada vegada més car, per a unes sortides cada vegada més estretes, propicien aquesta mena de clima de maccarthisme d’esquerres anomenada correcció política, que en els darrers anys ens porta al paroxisme. 

I resulta ben curiós com un moviment filosòfic que molts donàvem per mort, com pot ser el postmodernisme post-68, reneix amb fúria a partir de les reinterpretacions propiciades per algunes pensadores com Judith Butler, que malgrat la seva retòrica críptica i teoritzacions incomprensibles (o potser per això) ha acabat propiciant una mena de moviment purità a partir de la invenció de l’autodeterminació del gènere. 

Amb una rapidesa sorprenent, aquesta influència pròpia de les universitats nord-americanes ha arribat aquí enfilada a una esquerra que s’ha quedat fa temps sense proletariat, i busca en la interseccionalitat els greuges reals o inventats d’aquells col·lectius que es disputen el premi al més discriminat. I, tot enfrontant-se fins i tot a un dels escassos moviments socials exitosos, el feminisme clàssic (o radical), i al més pur estil de la secta dels moixons (interessants personatges de Joc de Trons) han imposat un relat, fonamentat en llargues i vagues taxonomies per discutir aspectes que, universalment, i al llarg de la història de totes les civilitzacions, estaven entesos com a una veritat objectiva: l’existència de dos sexes, i capteniments de gènere lligats a aquests. Efectivament, pot existir una disfòria de caràcter biològic (inferior al 0,5% d’acord amb el que constaten els laboratoris), i efectivament, l’homosexualitat és un comportament, també universal i objectivable, de la mateixa manera que el sexe ha tingut sempre un rol diferent, i alhora amb força similituds, en diferents contextos històrics i civilitzatoris. Tanmateix, i el llibre escrit pels psicòlegs José Errasti i Marino Pérez Álvarez, així ho constaten. 

És un volum extens, complex, fins i tot amb un punt feixuc i repetitiu. Tanmateix, posseeix la virtut d’establir una genealogia de com alguns pensadors han elaborat una teoria (els seus detractors l’anomenen “ideologia de gènere” que s’ha fet pràcticament amb el control del món universitari i practiquen tècniques inquisitorials i estalinianes en el conjunt de l’esquerra anomenada “anticapitalista”. I precisament les estratègies sobre com s’ha anat construint un relat que resulta, en alguns espais, hegemònic, presenta un seguit de contradiccions i dèficits estructurals que permet ensorrar-lo fàcilment. El problema és que, si bé resulta fàcil rebatre els arguments, els seus seguidors apliquen una tècnica destructiva, al més pur estil fanatisme religiós, en què la fe acaba imposant el terror a la raó. Ja ho han comprovat en més d’una ocasió els autors, que han vist reiteradament boicotejats actes de presentació, i als quals, sense possibilitat de defensa, se’ls acusa de trànsfobs, com a qualsevol altre, des de posicionaments progressistes, que no hi creu en aquesta veritat revel·lada, se’l titlla de “rojipardo”. 

El llibre també conté una interessant dissecció del moviment queer, les seves estratègies per esdevenir central en la discussió pública, a la qual no hi manca el suport de múltiples empreses, les esmentades universitats, i per descomptat, un món de l’espectacle cada vegada més messell. I arriba a una conclusió interessant: la transformació neoliberal dels cors i les ànimes de què parlava Margaret Thatcher, ha acabat per propiciar un individualisme competitiu a la recerca de singularització, tunejament, i finalment el narcisisme que indiquen els tatuatges, les xarxes socials, i perquè no, també una sexualitat confusa. Una sexualitat confusa que, tanmateix, propicia uns estereotips de gènere a la qual bona part dels “T” de l’LGTBIQ propicien el drama d’aprofitar les típiques confusions de l’adolescència per influenciar en nois, noies i famílies per creure que qualsevol solució passa per un irreversible canvi de sexe. 

És un llibre que, evidentment, parteix d’una visió conservadora i combativa en contra d’aquesta deriva. Tanmateix, també demostra com precisament aquests espais conservadors, en els darrers anys, han anat abandonant cert fanatisme religiós, i semblen aplicar un pensament fonamentat en la il·lustració, la raó i la dada contrastada, la qual cosa diu molt poc davant d’una esquerra que veu que això que passa no hi pot anar bé de cap manera, tot i que, tanmateix, no gosa pronunciar-se en públic per evitar que, com a J. K. Rowling, determinats aiatollahs decretin una fatwa. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!