Espai de Dissidència

Si hi ha un missatge noble de les vacances d’estiu, és que et poden obligar a relativitzar el temps, a mirar allò que ens envolta (i el que no) amb altres ulls. I precisament el temps resulta un element primordial perquè és un dels principals símbols de poder. 

La suposada vida moderna, marcada per una mena de teologia capitalista, manté com a axioma l’eficàcia i la productivitat. I només cal algunes dosis de vida contemplativa perquè el mandat economicista acabi com un emperador despullat. Si hi ha quelcom d’absurd a les nostres vides és la dissipació d’energia a perseguir els guanys d’altri i sacrificar temps per… no se sap exactament quin motiu. 

Vivim en una era estranya en què el misticisme religiós, en societats imprudentment descristianitzades, sublimen les necessitats espirituals en una mena d’autoacrifici, de renúncia als nostres interessos i necessitats, amb la irracional finalitat d’adquirir una mena d’aura de respectabilitat, glòria o transcendència. I el resultat és ridículament absurd i contraproduent. He vist mestres, al més pir estil pel·lícula de Hollywood, incinerats per l’autoobligació de lliurar-se en cos i ànima a uns alumnes que ni salven, ni volen ni poden ser salvats. He vist empleats donant tot per empreses que no dubten a enfotre-se’n de la seva dedicació, i que els fan servir com a estadístiques. No hi ha honor, ni glòria, ni honor en el capitalisme, sinó interessos sòrdids, no necessàriament materials ni racionals, en el què compta és l’excitació dels forts a l’hora d’esclafar els febles. Si volem saber com funciona el capitalisme, més val llegir a Dickens que a Marx.

Hores i hores estèrils de gent que creus que es guanyarà el cel, només sap expandir temeràriament l’infern al seu voltant.

I tanmateix, allò que podria assemblar-se a la felicitat, o si més no al benestar, s’assoleix, no pas en la renúncia a un mateix, sinó adquirint temps, alimentant-nos amb hores mortes, dies sense propòsits, minuts de diàleg amb altres o nosaltres. Cal treballar menys, no pas més. Primer, per bentractar-se individualment; segon, per solidaritat. Com deia D. H. Lawrence, la feina és quelcom del qual la gent ja en té prou, i que cal repartir equitativament. A aquests que blanquegen el capitalisme en base a l’absurda idea de fer “d’empresaris de nosaltres mateixos”, jo els rebato que potser és arribada l’hora de ser els aristòcrates de nosaltres mateixos. Aristòcrates improductius, extemporanis, diletants…

Temps pe llegir. Temps per retrobar vells amics. Temps per retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Temps per badar. Temps per sabotejar la dictadura productivista i les neures estil “turista-que-va-a-Etiòpia-a-fer-se-selfis-amb-nens-indígenes”. Temps per viure, o simplement perpetrar aquesta acció tan subversiva i perseguida pels encarregats de les polítiques educatives, temps per pensar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!