Espai de Dissidència

Fou una estranya història d’amor. Gens exemplar. Amb un punt d’inexplicable, ateses les procedències i trajectòries personals I professionals d’ambdós protagonistes. I els quilòmetres. I els anys. Tanmateix, la Hannah i en Martin van mantenir una d’aquelles relacions perllongades en el temps i marcades pels esdeveniments terribles del segle XX. Una relació intel·lectual, primer; sentimental, despres; i una llarga correspondència que es perllongà durant dècades. 

La Hannah serà una de les dones més influents en la meva manera d’entendre l’ètica I la política. Alemanya. Jueva.  Novaiorquesa. Professora. Pensadora. Ella. Una persona que haurà de reconfigurar la seva identitat a cada moment. Perseguida. Criticada. Qüestionada. I Tanmateix, amb una personalitat sòlida i ferma, insubornable, brillant, sense complexos… potser amb l’excepció de l’estranya i, des del meu punt de vista, incomprensible relació amb Martin.

Es van conèixer a la Universitat de Marburg. Corria el 1924. Ella tenia disset anys; ell, trenta-cinc. Ella, Hannah Arendt, era l’alumna brillant que, si bé no es va adaptar a les rigideses del sistema educatiu alemany, i va deixar l’institut a mitges sense completar l’ensenyament secundari, va superar l’examen d’ingrés a la Universitat per lliure sense esforçar-s’hi massa. Ell era un brillant professor de filosofia. Martin Heiddeger, un dels precursors de l’existencialisme, una filosofia amb un punt de pessimisme que contrastava amb la seva ambició personal. Ella era una persona d’una llibertat d’esperit trencadora, que vivia al marge de les convencions, I que acabaria preconitzant una visió estrictament ètica de l’existència des de la seva insubornabilitat intel·lectual. Ell era un individu d’una quotidianitat tradicional i conservadora, que esdevindria addicte a l’ambigüitat moral i l’oportunisme. I ben aviat, van esdevenir amants.

Personalment, sempre m’han semblat inadequades les relacions sentimentals entre professors i alumnes. Les concebo com a una falta d’ètica professional. I, fins a cert punt, una mena d’aberració. No m’agraden les relacions desequilibrades. Quan, ja fa més de vint anys, vaig fer la tesina sobre el concepte (més aviat, “conceptes”) anarquista d’amor lliure, vaig entendre que qualsevol lligam sentimental havia d’acostar-se al màxim d’igualtat possible. Una unió lliure, sincera, autèntica, entre iguals. Les relacions entre professors i alumnes posseeixen, per contra, un estrany component d’admiració intergeneracional, de relació paterno-filial que s’acosta perillosament a l’incest. Tanmateix, en Martin ja tenia una llarga trajectòria al darrere en aquesta mena d’afers.  Set anys abans de conèixer la Hannah, es va casar amb una alumna seva, Efride Petrie, i també va mantenir paral·lelament una relació extramatrimonial amb una altra companya de classe de la seva dona, Elisabeth Blochmann. Per la seva banda, també és veritat, que sense conèixer la naturalesa del matrimoni Heiddeger, la seva dona va tenir un fill amb un amic de la família. En altres paraules, qui diu que els filòsofs són avorrits?

En qualsevol cas, Heiddeger, que va ascendir meteòricament en la seva carrera acadèmica, va destacar per la seva total manca de coherència personal. Com a part de la cultura catòlica i l’ambient polític de l’Alemanya de la dècada de 1920, era, sembla, força antisemita, cosa que no acaba d’encaixar amb les relacions amb les seves amants jueves, Blochmann i Arendt. Tanmateix, si hem d’avaluar la seva qualitat humana, hauríem de fixar-nos en la relació amb el seu mentor i pare filosòfic, l’home que més va contribuir a formar-lo com a filòsof, i que va impulsar la seva carrera i el seu prestigi acadèmic, Edmund Husserl, també jueu.

Certament, l’obra i el pensament  de Heidegger no s’explica sense la influència del seu mestre. De fet, li va dedicar la seva principal obra, L’Ésser i el Temps, de 1927, mentre que la relació amb Arendt semblava més intensa que mai, si fem cas de la seva correspondència, encetada el 1925. El cas és que Husserl i Heiddeger eren amics. No només mantenien una productiva col·laboració intel·lectual, sinó que passaven hores i hores al xalet de vacances de Martin a Todtnauberg, una mena d’espai per a la meditació, les llargues converses i confidències on altres pensadors de l’època compartien taula i tertúlia.

Heidegger, tanmateix, no va trigar a expressar les seves simpaties pel nazisme. Poc després de l’arribada de Hitler al poder, el 1933, es va afiliar al partit. I, en qüestió de setmanes, va ser nomenat rector de la Universitat de Friburg. En una crida als estudiants alemanys del 3 novembre del mateix any declarava: “No són teoremes o idees les regles del vostre ésser. El Führer mateix, i només ell, és la vostra llei, ell és la realitat d’avui i del futur” i va continuar justificant la supressió de la llibertat acadèmica: “cal supeditar tot l’ensenyament I tota vida universitària al destí d’Alemanya”. 

Això es va materialitzar expulsant de la universitat, com establien les lleis racials del Reich, al seu amic i mentor Husserl, impedint-li fins i tot l’entrada a la biblioteca. I, per descomptat, això també implicava que s’havien acabat els passejos, sopars i tertúlies a la seva casa de camp de Todtnauberg. Husserl moriria poc després, el 1938 amb el cor trencat.

Per aquella època Arendt ja s’havia distanciat del seu antic amant. El 1929 es casa amb Günter Stern i s’instal·la a Frankfurt. Les lleis racials la inhabiliten per a exercir de professora a la universitat i, malgrat que sempre tindrà un posicionament distant amb el sionisme, tracta d’oposar-se al nazisme. La seva seguretat personal, com és obvi, perilla i durant la tardor de 1933, per la mateixa època en què Heidegger fa proclanes nacional socialistes als seus estudiants, fuig a París, com faran tants i tants altres jueus que veuen venir la tempesta que s’acosta. Aquells anys d’expatriada a un París desmoralitzat, farcit d’exiliats fugits del feixisme, també centenars de milers de catalans, treballarà a la Lliga Internacional contra l’Antisemitisme, farà el seu primer viatge a Palestina, es divorciarà del seu primer marit i es casarà amb un poeta i filòsof desencisat amb el comunisme, Heinrich Blücher. Allà, la parella es relacionarà amb personalitats com Jean-Paul Sartre o Walter Benjamin. Durant aquesta època, Arendt serà desposseïda de la seva nacionalitat alemanya, i en començar la guerra, com va passar amb tants exiliats, va ser enviada pels francesos al camp d’internament de Gurs. Per sort, entremig del caos de la derrota de l’exèrcit francès, va tenir l’oportunitat de fugir a Estats Units via Lisboa.

Mentre Arendt s’instal·la a Nova York, Heidegger continuarà seguint com a una de les grans figures intel·lectuals del nazisme. Com que va sobreviure a la guerra, va tenir encara trenta anys per justificar els seus actes, de manera que va afegir força ambigüitat i confusió a la seva actuació i motivacions. La realitat, tanmateix, és que, per les seves responsabilitats en el règim, a partir de 1945, amb cinquanta-sis anys ja no va poder tornar mai més a fer classe a la universitat. Per contra, Arendt, una vegada va millorar el seu anglès, i després d’haver treballat per diverses entitats jueves, va seguir una exitosa (i alhora polèmica) trajectòria acadèmica i una extraordinària  i fecunda obra filosòfica, molt centrada  en la reflexió sobre el totalitarisme i la dimensió ètica de l’individu. La banalitat del mal, probablement, la seva obra més emblemàtica, no s’explica sense conèixer l’actitud del seu antic mentor i amant.

La curiositat és que, acabada la guerra, la Hannah va interessar-se per tornar a contactar amb en Martin. Després d’un interval de disset anys sense parlar-se, van reemprendre una correspondència que va durar fins a la mort d’Arendt, el 1975 (Heidegger traspassaria l’any següent). Una correspondència intensa, on es percep un apreci mutu i sincer. Tant és així que Arendt serà la màxima valedora del seu antic amant davant del públic nord-americà i serà la traductora a l’anglès de bona part de la seva obra.

El 1950, Arendt torna a Alemanya. Aquell any es produirà la retrobada entre ambdós antics amants, més de vint anys després de la seva relació amorosa, sota la mirada hostil de la dona de Heidegger, Eifride. Sens dubte, aquest és un dels esdeveniments discrets de la història d’Europa que tenen aquell punt simbòlic. No s’han explicat massa detalls d’aquell dia, pel que sembla, als boscos al voltant de Todnauberg. És difícil entendre aquesta història d’amor, d’amistat, de traïció, de decepció, de perdó, de reconciliació, d’aquells sentiments que ni els més enrevessats tractats filosòfics i existencials serien capaços de descriure.

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!