Espai de Dissidència

Una de les conseqüències de trobar-se en allò que, a tall d’eufemisme, en diuen “mitjana edat”, és que pots mirar amunt i avall, endavant i endarrere, al passat i al futur amb més criteri que els més joves i els més grans. Com que servidor de vostès és historiador, trobar-se en aquesta mena d’espai central de la cronologia conté un innegable avantatge: perspectiva històrica. Ja sé que en el món de la immediatesa, culte a la joventut i hedonisme del present, aquesta no resulta una virtut amb una elevada cotització, tanmateix permet veure amb major claredat la trajectòria descendent d’una societat immersa en una confusió paralitzant. 

La família és probablement la institució més universal i transcendent de la que es dota la nostra espècie, no només per sobreviure, sinó precisament per viure amb seguretat i benestar. És cert que aquesta representa una entitat amb importants variants i diferències d’acord amb el pes de diverses cultures i civilitzacions, i que, pel que fa a occident, ha variat històricament de manera intensa al llarg dels darrers segles, i que ha experimentat una sobtada mutació en els darrers cinquanta anys. Els estudis del gran medievalista francès George Duby, que durant la dècada de 1980 havia popularitzat allò que es va posar tant de moda sobre “la història de la vida quotidiana”, ens va demostrar precisament aquesta interacció entre família i estils de vida, i com ambdós factors estaven estretament lligats. En qualsevol cas, aquestes agrupacions de persones de diferents generacions lligades per llaços de sang, afectes, solidaritat i obligacions mútues determinen la manera de viure dels individus que la componen. Qui això escriu, a més, dedicat durant més de dues dècades a la recerca sobre l’univers cultural anarquista –i que va publicar una tesina sobre l’amor lliure–, també constata com qualsevol alternativa a la família ha fracassat sempre, sovint de manera dramàtica. 

Ara bé, segurament no desvetllaré cap secret d’estat si constato que, a occident en general i a Catalunya en particular, la institució familiar està experimentant una profunda crisi –més aviat, descomposició, o fins i tot decadència–, al meu parer molt connectada amb aquesta pandèmia del deteriorament de la salut emocional dels joves i dels no tan joves. I com que la família és precisament la institució més determinant en l’educació, aquesta crisi/descomposició es trasllada a unes aules que sovint serveixen de plaques tectòniques on s’alliberen aquestes tensions inherents a una profunda insatisfacció, i que prenen sovint la forma de terratrèmols emocionals, psicològics i socials. 

Entenc que parlar d’aquestes qüestions planteja la temptació de fer demagògia, de buscar culpables fàcils i solucions màgiques. En el fons, això que veiem a diari en la política no és pas tan diferent que el que succeeix a moltes llars, i que podríem caracteritzar com a una pèrdua global del principi d’autoritat. I, benvolgut lector, us prego no em malinterpreteu: cal diferenciar allò que els romans establien com a auctoritas (la capacitat d’inspirar lideratge i influència mitjançant l’exemple positiu) i la potestas (el poder coercitiu que imposa una institució damunt els individus). La primera, una virtut, requereix d’un esforç, sentit comú, paciència i autodisciplina constant per tal de guiar a aquelles persones que amb menor maduresa, experiència i virtuts per un camí correcte. La segona, una circumstància, requereix d’un codi penal. La primera és la que es poden trobar en uns pares, un germans grans, uns mestres, uns polítics, encara que també adults de referència o aquelles persones que ajuden a fer millor a tots aquells que l’envolten. La segona és la que podem trobar per ordenar una societat, mitjançant la repressió, per evitar el caos –malgrat que els excessos i abusos de poder poden fer que les coses empitjorin–. L’autoritat requereix escasses dosis de poder; el poder, per tal que sigui legítim, requereix de moltíssima autoritat. Quan ambdós elements són discordants, ens trobem amb societats (o institucions, o famílies, o centres educatius) disfuncionals, on els individus es troben indefensos (o a defensar-se mitjançant la hobbesiana llei del més fort). Podríem parlar d’allò que en el camp de les relacions internacionals diríem “estats fallits”, on un poder que no es veu legitimat en passar olímpicament de les necessitats dels seus ciutadans (protecció, seguretat, salut, educació, progrés econòmic…) fa servir la repressió per imposar-se, cosa que, finalment, implica una sensació de guerra civil permanent. 

Tinc la sensació que la institució familiar s’ha ensorrat en el darrer mig segle. Com afirmava anteriorment, mirant cap amunt, vers la generació dels meus pares (nascuts a la dècada de 1930) o la dels meus avis (nascuts a la de 1900), les estructures, pràctiques i creences no tenien res a veure amb les que jo vaig viure (nascut el 1965). Probablement, esdevenien d’un autoritarisme anul·lador de la voluntat individual, difícil de comprendre i assimilar per part de les persones de la meva generació en què elements com la llibertat i independència personal resulten essencials. Tanmateix, miro al meu voltant, i entre els meus companys de contingent generacional trobo que, en base a aquests desitjables objectius de llibertat i independència personal (d’altra banda imprescindibles per a una societat moderna), hi hem afegit, especialment a partir del que va suposar a occident la revolta de maig de 1968, un hedonisme que ha acabat dissolent els llaços familiars convencionals. I intentar substituir-los per d’altres de més oberts, de més circumstancials. I això ha causat una gran confusió. Teníem molt clar com no volíem que fos una família, i gens clar com calia que fos; volíem saber com trencar amb l’autoritarisme dels temps antics sense entendre com funcionen els mecanismes democràtics vigents. La idea de consum compulsiu instal·lada al nostre neurocòrtex, tal com assenyalava el pensador polonès Zygmunt Bauman, va impulsar un seguit de transformacions en els valors que implicava transformar les nostres relacions personals i afectives en un producte de consum, en un objecte marcat per l’obsolescència programada. La idea que ens podem emancipar de les relacions familiars que ens venen dictades per la biologia i transformar-les per la lliure i canviant elecció, es va instal·lar en bona part de la gent de boomers, generació X, Z, millenials… i segueix. I això explicaria aquests elevats índexs d’inestabilitat familiar que ha soscavat la solidesa d’una institució essencial. Això, evidentment, s’ha escolat arreu, amb altres institucions com l’escola, la política o el pensament. 

En resum, que la institució familiar s’ha afeblit d’una manera radical a occident, i molt especialment a casa nostra –segons Eurostat, al voltant del 60% de matrimonis acaba en divorci). Qui hem fet de mestres som ben conscients que no disposar d’una família funcional representa adquirir un grapat de butlletes en la loteria perversa del fracàs escolar, la indisciplina, la immaduresa personal, les addiccions, els problemes de tota mena dels nostres estudiants. Amb els anys –en encetar la meva trajectòria professional, a finals de la dècada de 1980, el problema ja era prou important– el tema no ha deixat d’agreujar-se. Havent parlat amb centenars de pares (i malauradament, massa mares soles) de tota classe i condició, detectava aquest desconcert sobre quin era el seu paper en aquesta obra teatral que representa la família, en què els papers estan tots repartits, i malauradament, l’autor no ha lliurat els diàlegs a aprendre, i molts s’han (ens hem) dedicat a improvisar. 

L’ofici de pare és el més complicat del món. A banda de l’experiència (probablement haver crescut en una llar estable i confortable ajuda molt), hi ha també un fort component de l’atzar. I compta, també, l’unanimisme; és a dir la influència de les pràctiques i creences compartides del que és normal o no (i que de vegades no ho són gens, com els aniversaris multitudinaris, els grups de whatsapp de famílies, el linxament dels mestres que no ens cauen bé). En altres paraules, més enllà d’un criteri raonable, sovint les circumstàncies i les creences del que és normal contribueixen a confondre’ns. A tall d’exemple, la idea que la nostra carrera professional és el més important de tot, i que tenir criatures sovint representa un obstacle per ser explotats a la feina esperant l’oportunitat d’ascens, ha propiciat sovint aquesta idea que l’educació de les criatures ha de ser traspassades a una mena de professionals que es diuen mestres. Uns mestres on trobarem de tot, dels que poden empatitzar mercè a la seva condició de pares o mares, o que no saben exactament què fer-ne (com em passava, a tall d’exemple, a un servidor, amb 23 anys, un títol a la butxaca, escassa experiència vital i dècades per aprendre moltes coses). La idea que l’escola s’encarregarà de tot ha estat una arma de ressentiment massiu entre aquest triangle de pares, criatures i docents, perquè ha generat malentesos, expectatives equivocades, i entremig, infants i adolescents amb les idees poc clares de quin és el seu paper en aquesta auca. I, de fet, les coses no fan sinó empitjorar, perquè sovint hi ha governs que es veuen temptats de fer servir les escoles per als seus projectes d’enginyeria social. Ja sabem tots què passa quan es tracten qüestions delicades com l’educació sexual, o elements polítics en un espai públic, que en humil parer meu, si bé difícilment pot ser neutral, sí pot esforçar-se per semblar-ho. 

Aquesta abdicació familiar sobre elements essencials, com són els valors, els límits, les fórmules correctes de relacionar-se amb el món, les actituds i comportaments diferenciades entre espai públic i privat, ha generat una societat disfuncional. La gran confusió familiar ha generat una gran confusió pública. Les expectatives desproporcionades del que s’espera de les escoles, les famílies o els estudiants ha propiciat una mena d’estat del malestar que es pot expressar de diverses maneres, la pitjor de les quals és un trencament de la confiança mútua que pugui permetre un funcionament normal de la societat. 

Al final de tot, les pantalles són una anècdota; una expressió contemporània d’aquest desgavell en què ningú no sap exactament quin paper ha d’interpretar. Una de les coses que, com a boomer més neguitós em causa és veure nadons de pocs mesos mirant-se els dibuixos al mòbil. La meva experiència com a mestre d’educació especial em fa anticipar problemes de desenvolupament del llenguatge, transtorns de conducta incontrolable, tendència a les addiccions, i una pèrdua d’interès pel món que envolta la criatura que sempre representa oportunitats d’aprenentatge, concentració i reflexió. En una era sense pantalles, aquests transtorns eren molt habituals en determinats barris on existien patrons similars de mares abandonades durant tot el dia pel seu marit que dormien sempre amb la criatura, i malgrat tinguessin quatre o cinc anys els continuaven tractant com un nadó, com un ninot de peluix. O la gran quantitat d’infants que atenia que presentaven retards en el llenguatge perquè no interactuaven amb els seus pares o germans, els deixaven a l’escola a les vuit i els tornaven a recollir cap a les vuit, competint darwinísticament amb desenes de criatures per l’atenció de mestres desbordades. Les pantalles, en el fons, representen la sofisticació de la irresponsabilitat parental. 

Respecte a les pantalles, trobarem, si em permeteu manllevar l’expressió d’Umberto Eco, els apocalíptics i els integrats; qui maximitza i qui minimitza els danys o avantatges. Com a historiador, és a dir, algú que només sap del futur allò que ha après del passat, la meva és una obligació d’escepticisme. La tecnologia pot servir per múltiples coses, encara que fonamentalment dues: facilitar-nos la vida i complicar-nos-la. Tot depèn de l’ús que en fem. Els adults, pel fet de ser adults, tenim l’obligació d’aprendre’n i fer-les servir responsablement. Els infants i adolescents, pel fet de ser infants idolescents, tenen l’obligació que els seus pares els eduquin; és a dir, posar-los límits, fer-les servir acompanyadament, fer servir el sentit comú, aprendre que la prudència és allò que la teologia cristiana anomena virtut cardinal. Que no hi ha pressa ni s’acabarà el món per no ser el primer a fer servir l’enèsima innovació. 

Una de tantes històries atribuïdes a Napoleó és la que explica que un dels seus generals li va preguntar quin és el millor moment per començar l’educació d’un fill. L’emperador, fent servir la necessària ironia de tota frase transcendent, va contestar “vint anys abans que neixi”. 

I una addenda. Si hi ha un escriptor actual que ha expressat literàriament aquesta decadència d’occident, lligada a la descomposició familiar és Michel Houellebecq, probablement el més polèmic dels enfants terribles amb què ens obsequia sovint els nostres veïns del nord. Houellebecq, irreverent, i un punt reaccionari, no s’entén sense la seva història familiar. Amb uns pares bohemis, l’abandonen acabat de néixer i el deixen créixer amb els avis, traient-se’l de sobre uns i altres, canviant de ciutat i de casa de manera constant. De fet, el novel·lista va arribar afirmar que la seva mare era morta (no ho estava) i que preferia els seus amants als seus fills. Houellebecq sempre es va sentir un infant abandonat que, després de gran, tampoc va acabar tenint una vida mínimament ordenada, ans al contrari. Hi ha alguns crítics literaris –i jo hi coincideixo– que consideren aquest escriptor tan punyent com el notari que registra la fi d’occident (d’això van les seves novel·les) lligades a uns personatges completament aïllats i desarrelats per la incapacitat de construir els espais de protecció que representen les famílies. 

 Nota: una versió d’aquest article va ser publicada a Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!