Espai de Dissidència

Quan feia classe a la universitat, m’agradava fer, de tant en tant, un comentari irònic que ajudés a relaxar el clima de classe: “Jo tinc una cosa que vostès no tenen. No es preocupin, tampoc està molt cotitzada, i fins i tot alguns ho veuen com un defecte imperdonable. Es diu perspectiva històrica”. En el fons, era una reacció normal per part de qui havia de parlar de la guerra freda a un grup d’alumnes la totalitat dels quals havia nascut molts anys després de la caiguda del mur de Berlín, aquell episodi històric on recordo exactament on era, què vaig fer, i fins i tot quina démodé roba duia posada.

Penso que tots els professors, i tots els pares, al llarg d’això que se’n diu història, no han tingut mai la capacitat de transmetre les sensacions del passat a aquells qui, dreçats davant teu, insolentment joves, es creuen invulnerables com guerrers homèrics protegits pels Déus. Hi ha una separació invisible entre els fets que descrius, i la frustrada voluntat de transmetre aquelles sensacions, experiències i aprenentatges morals que has adquirit en base a la teva pròpia història, i que expliques, molt convençut, que els pot resultar molt útil i pràctic per evitar cometre els mateixos errors en què incorria la nostra generació, que quan teníem la seva edat, ens crèiem invulnerables com guerrers homèrics protegits pels Déus. En certa mesura, la joventut s’alimenta d’una ignorància inconscient i voluntària, perquè en el fons anhela equivocar-se pels seus propis mitjans i fer servir la roda cíclica de la història en una mena d’etern retorn, com una pedra sisífica en què cada nova fornada d’homes i dones empenyen les mateixes pedres d’idèntics problemes, acumulant aquelles ferides que van afeblint el cos i l’esperit.

És impossible transmetre l’experiència generacional. Només t’hi pots acostar amb un exercici de voluntarisme. Imagino que la ignorància és una mena d’anticòs químic disposat a lluitar contra el pessimisme intel·lectual que implica tenir els ulls oberts durant un munt de dècades. És impossible transmetre l’experiència generacional, si més no, de manera col·lectiva. Perquè, de la mateixa manera que el coneixement és un acte de solitud, els errors aliens, sovint ocults sota records ensucrats, capes de propaganda i tones d’autoengany, no sempre surten a la llum pública, i cal vocació d’arqueòleg per acostar-nos a la veritat.

Efectivament, tret dels entusiastes habituals, tret d’aquells a qui la fe els serveix de dopamina, els anys ens fan acumular decepcions. No cal haver viscut grans drames, ni haver passat per l’huracà històric de la primera meitat del segle XX. Simplement, potser es tracta d’arribar a la conclusió de declarar-nos incapaços de deixar el món millor del que vam deixar, d’admetre sense excuses el suspens a l’hora de corregir els errors de qui ens precedí, o de no cometre agres injustícies contra qui ens succeeix. 

Mai no he estat un entusiasta. De ben jove, ja em vaig enrolar en el club dels escèptics. Em presento habitualment com un descregut, cosa que no sempre em fa inspirar simpatia entre el gruix d’aspirants a ovelles a la recerca de pastors imbuïts de suposada bona fe. Suposo que, també com comentava irònicament als meus alumnes, quan et donen el títol d’historiador, fas una mena de jurament hipocràtic pel qual et compromets no mostrar mai optimisme en públic. La història, té aquestes coses: el progrés no existeix; Hegel, s’equivocava; la dialèctica és un enganya-pagesos, com també ho és el postmodernisme. Estem sols davant el món, i el món s’entesta a ser un espai hostil.

Al meu voltant, quan m’acosto al canvi de dècada, i sembla com si fos obligatori fer balanç i plantejar-se unes memòries, al meu voltant, em trobo amb col·legues que experimenten sensacions semblants. Alguns, han deixat ja d’escriure, o comencen a plantejar-se l’absurd de continuar fent-ho. Que els meus lectors no es preocupin, de moment. Encara tinc massa ego per llençar la tovallola. El que sí experimento és aquesta sensació de fatiga mental, aquesta idea que, com en el tango famós d’Enrique Santos Discépolo, popularitzat per Carlos Gardel, el món segueix girant indiferent a si mateix i al patiment aliè. 

Cert. Malgrat que faig el possible per dissimular l’entusiasme que em provoca escriure, sovint els meus escrits són foscos, desproveïts de llum, propis d’un descregut que s’obliga a deixar testimoni notarial de les misèries humanes i espirituals. Com a poeta, vaig deixar alguns (pocs) reculls que duien la cadència arrossegada del blues amb versos amarats de la solemnitat d’un Rèquiem. Com a narrador, he abusat d’històries de fracassos, poblats per perdedors, i finals agredolços. Com a assagista, he fet servir una tècnica de dalla, segant arran de qualsevol temptació d’idealisme. I en aquesta hora de fer balanç, quan més o menys ja he trobat quelcom semblant a un estil propi, em trobo amb poques ganes, en general, de tot.

A diferència d’aquell boomer anunci de la Fontvella (corrien els setanta o els vuitanta?) pesen més els anys que els quilos, especialment quan la constància t’ha permès disposar de prou perspectiva històrica, aquest estrany i tan poc cotitzat privilegi.

Nota: article publicat al número de juny de la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!