Sóc d’aquest estrany col·lectiu a qui va deixar d’interessar el futbol a partir del moment en què les televisions de pagament van transformar-ho tot. Per a mi, a més, va ser traumàtic quan el Barça va tacar la seva samarreta amb el nom d’una monarquia petrollera a la recerca de respectabilitat. En aquest sentit, sóc
He de confessar que admiro molt a Jordi Amat. Em sembla un bon crític, amb una aguda capacitat d’anàlisi, flexibilitat de pensament i una escriptura excel·lent. Ara bé, com succeeix amb alguns autors que busquen ser accessibles i captar l’atenció, també domina bé l’art de la pirotècnia narrativa que busca enlluernar el lector. No ho
Per consell de l’Agustí Colominas, fa ja algunes setmanes que em vaig subscriure al blog de Heather Cox Richardson, una professora d’història de la Univesitat al Boston College, que des de setembre de 2019 escriu un post diari, Letters from an American on analitza la complexa i convulsa actualitat nord-americana amb mirada d’historiadora. He de confessar que, de la mateixa manera que em passa
Gener de 1986. Aleshores era un estudiant de Magisteri a l’autònoma a mitges entre la despreocupació i la responsabilitat, com potser ens passava a tots aquells que teníem vint anys, i el futur semblava encara un full en blanc. Hi ha molta literatura barata sobre la joventut, escrita sobretot per gent de la meva edat,
En nom de la pandèmia s’han imposat un seguit de restriccions arbitràries i absurdes. I no, no sóc cap negacionista. I sí, evidentment, considero que la situació és perillosa. Tanmateix, la mediocritat, la por, la nihilista sensació de poder, la inexistència de tallafocs, la incapacitat de reacció de la gent, ens ha deixat en una
Ja han passat vuit mesos des del confinament radical. I de fet, tot continua igual. La gent pot anar a treballar, pot anar a estudiar, i, per contra, tot allò que val la pena, passejar-se a cara descoberta, fer un cafè, quedar amb els amics, amb la família i caminar despreocupadament, continua vetat, com a
En la vida anterior, ja havia mostrat tendència a ser introspectiu com un finlandès. Incòmode en festes multitudinàries, amb certa aversió per esdeveniments socials, havia donat prou mostres que la introversió no venia tant per la timidesa com certa confortable distància amb la realitat. Al cap i a la fi, aquesta sembla una característica pròpia
No cal tenir grans dots profètiques per endevinar que no trigaríem a veure incidents pels carrers. Allò que s’ha viscut aquestes darreres nits a Barcelona i altres ciutats europees pot tenir diverses lectures, encara que cap que no fos previsible. D’’una banda un malestar que necessita expressar-se catàrquicament, una revenja contra la incompetència dels qui
Jo vinc de Nou Barris, aquest districte tan poc glamourós de Barcelona, i que molts tracten de presentar com a paradigma de la classe treballadora. De fet, també hi provinc d’aquella categoria sociològica. Tanmateix, més enllà de les glorificacions que sovint perpetra l’esquerra –en un exemple pràctic de l’infern empedrat a còpia de bones intencions–,
No volia parlar de futbol en aquest bloc. Només ho he fet en comptades ocasions, perquè aquest sol ser un món massa apassionat i no precisament en una direcció excelsa. No ho he fet, perquè resulta massa fàcil caure en la banalitat. I tanmateix, de vegades toca parlar-hi, perquè ritus com aquests tenen més transcendència
Cap a finals d’agost de 2006 feia el pas definitiu per donar d’alta, des de la plataforma de Vilaweb, al meu intent definitiu de generar un bloc estable. Ja abans havia assajat amb diverses tècniques en una època en què els blocs de més diversa naturalesa, més que posar-se de moda, encetaven una nova fórmula
Quan tenia deu anys, em declarava fervent seguidor de les curses de Fórmula 1. Fins a cert punt, resulta lògic: en les infanteses d’EGB, se suposava que als nois ens havien d’atreure esports amb cert punt d`èpica. Per això, tocava que ens agradés el futbol, encara que també la boxa, que, reconec, seguia amb certa
Corria un raonable, encara que injustificat optimisme, cap a finals de la primavera. Els responsables polítics, a partir de la seva política comunicativa tractaven de transmetre el concepte de “treva d’estiu.” Al llarg de les setmanes anteriors, malgrat l’obvi desconeixement d’un virus molt malparit, s’havien anat cisellant alguns tòpics que han demostrat ser mentida: “al
Les autoanomenades “autoritats sanitàries” recomanen un segon confinament a Barcelona i part de l’àrea metropolitana. Es veia venir des de feia setmanes. El virus, un ésser capriciós i arbitrari com la nissaga monàrquica, no ha marxat encara, malgrat les rogatives i els (escassos) intents de les autoanomenades “autoritats”. Això té uns efectes perniciosos per a
Crec que va ser el 1816, el mateix que Mary Shelley va redactar Frankenstein o el Prometeu modern, el que va esdevenir-se com “l’any sense estiu”. Fou l’any en què, a l’altra punta del món va esclatar el Karakatoa, i el núvol de fum, pols i gasos va tapar l’atmosfera creant una microera glacial, que,