Espai de Dissidència

Oloràvem la por
que era l’aroma d’aquella tardor,
però ens semblava bona. Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se’ns feia
gairebé del tot fàcil. Com més por
tenien ells, més lliures ens sentíem.
Era el procés de sempre, i compreníem
obscurament que amb nosaltres la roda
s’accelerava molt. Érem feliços.

Gabriel Ferrater: In memoriam

Martin Seligman, un gran venedor de fum, inventor de la psicologia positiva, i que s’ha fet milionari entabanant a gent dissortada, va mirar de definir la felicitat com a aquell conjunt d’estats psicològics que es poden gestionar mitjançant la voluntat. Penso que qui tracta de descriure la felicitat és sempre un estafador. Probablement no hi ha cap altre sentiment tan subjectiu i esmunyedís com a aquesta aspiració universal barreja de sensacions, raó, emocions i molts altres ingredient barrejats en una fórmula tan impossible com inestable. Ho han provat les religions com a promesa –el nirvana en seria una bona aproximació–, ho han imitat les ideologies més o menys totalitàries (paradís socialista, paradís feixista, societat de consum), s’hi aproximen molt els camells –per temps limitat i a canvi de prendre’t l’ànima i escurar-te la butxaca_. Ho han intentat els sempre raonables grecs de fa dos mil cinc-sents anys, i ho proven d’emular terapeutes new age de bones i crematístiques intencions. I tanmateix la felicitat, efímera per naturalesa, es resisteix a manifestar-se, i sovint actua amb certa arbitarietat i sorpresa, entre la incredulitat i la sospita, al més pur estil de les aparicions de la verge a pastors occitans o donzelles d’Orleans.

I tanmateix, de vegades passa per davant nostra, i fins i tot la podem tocar amb els dits. No sé per quin motiu, m’ha vingut al cap Gabriel Ferraté, i aquest poema que, en llegir-lo quan tenia dinou anys, se’m va quedar imprès en la memòria. Ferraté parla de les estranyes sensacions que li causa una adolescència anàrquica en plena guerra i revolució. Té catorze anys i dos mesos quan comença tot plegat, i l’ensorrament de l’ordre sòrdid que implica l’escola de capellans (que crema en els primers dies del curt estiu de l’anarquia) confereix, a ell i els seus sequaços adolescents, una llibertat absoluta. Una llibertat absoluta entremig del caos, la incertesa, i com exposa el problema, l’aroma d’una por. Com més por tenien ells, més lliures ens sentíem.

Cronològicament, Ferraté, un dels poetes de referència que més m’han influenciat en la meva erràtica i intermitent trajectòria poètica, no vam coincidir mai. Dimitit el 1972, quan jo tenia sis anys, no  vaig saber de la seva existència fins que una antologia poètica va caure en les meves mans. El cas és que algunes de les impressions que dibuixava en la seva vida adolescent, venien d’uns paisatges –el Camp de Tarragona– que coincidien en certa manera amb els de la meva adolescència. És més, algunes d’aquestes sensacions que només la poesia és capaç d’inspirar, les podia haver experimentat des de la distància del temps. Jo també havia anat en bicicleta pels mateixos camins i havia conegut el caos d’una llibertat que, als estius, lluny dels pares i l’escola (que amb molt de gust també hauria cremat), entre avellaners, garrofers i les dunes de la platja, podia semblar absoluta. I, com en els llargs versos decasíl·labs en què evocava aquells anys i emocions, podia experimentar aquell estrany paral·lelisme d’una època –en termes anarquistes– sense Déu ni mestre. I sí, efectivament, entremig de certes pors, entremig del caos, en el procés de sempre, compreníem obscurament que amb nosaltres la roda s’accelerava molt. Érem feliços.

Pocs mesos després, a la classe de literatura catalana (encara que sembli mentida, fa tres dècades i mitja, els estudiants de magisteri rebíem classes de literatura!), una de les seves antigues alumnes, ens l’evocava. Havien passat catorze anys després que Ferrater, en complir mig segle de vida, i després d’anunciar-ho als seus amics, es va llevar la vida amb una barreja de barbitúrics. Amb una certa emoció i enyorament, la nostra professora ens reproduïa alguns dels seus poemes mentre explicava que la part més interessant de les seves classes, sempre improvisades i inesperades, les impartia al bar de la facultat, i amb alguns gintònics de més. No sé perquè, aquella estranya sensació de felicitat, aquella olor d’ametllers florits de la iniciació als misteris que confereix una adolescència sempre conflictiva, aquella estranya sensació que et produeix uns versos ben declamats, es desfermava, com es desferma avui que havia d’escriure alguna cosa, sobre la qual no hi crec massa, i que tanmateix apareix com una verge en una cova, anomenada felicitat.

Nota: publicat a la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!