Nota: Article publicat recentment al diari Segre" Durant dos anys, la Marta Borrell i jo vam ser veïns d?escala. Una amiga va estar punt d?anar amb ella a Nicaragua en una brigada solidària, i aquell nexe d?unió va facilitar una relació més enllà dels comentaris educats d?ascensor. Era mestra a Banyoles i, com tota professió
Primer de tot, unes disculpes. He tingut el blog inactiu des de mitjans de juliol per vacances. M?hagués agradat fer-hi alguna petita intervenció a qualsevol ordinador proper, tanmateix, el temps i les condicions no han estat possibles. Aquestes dues setmanes les he emprat per visitar un dels destins anhelats des de feia anys: Islàndia. La
Quan el meu estat anímic m?ho demana, em prenc unes quantes dosis de tangos. Ja sé que l?automedicació està mal vista, que han de ser els facultatius els encarregats de vetllar per la nostra salut mental. Ells, o altres gurús que tracten de vendre felicitat a terminis, i a còpia de llibres d?autoajuda. Pobre de
Després d?un silenci de gairebé dues setmanes, reprenc el bloc. Aquest lapse temporal ha estat motivat per una deliciosa estada a la Toscana, des de la qual no he tocat cap ordinador. El retorn, tanmateix, comporta el sobreesforç de posar-se al dia, respondre desenes de mails i tractar de reorganitzar una quotidianitat que les vacances,
Ara que les calçotades tornen a estar de moda, recupero un text que vaig publicar a Barret Picat ara fa dos anys. Nota: una calçotada molt semblant, amb les mateixes persones, va ser celebrada a Guimerà fa tres setmanes. CALÇOTADA DE LA DIÀSPORA Una calçotada en algun punt central del país. Ritual més o menys
Entre la matinada de diumenge i dilluns, el meu bloc ha rebut la visita número 10.000. És una satisfacció haver tingut tants lectors, quantitativament i qualitativa, des que vaig fer el meu primer post, a finals d’agost de l’any passat.He observat que els meus comentaris de política catalana són els que arrosseguen més visites, i
Inspirat en el poema homònim de Léo Ferré; Les anarchistes.Del meu llibre Cartografia de la desolació. L’Emboscall, Vic, 2006 ELS ANARQUISTES Perdudes totes les batalles… ferits i astats per cavallersd’heràldiques prepotents i submisos rapsodes,ignorats amb desdeny per princesesde pits de silicona i corones de llautóemprenen, un cop més, el camí de l’exili. Emboscats a les
El vent de l’hivernagita la solituddels plàtans urbans.Escorriallesde l’estació suau batenl’escullera llunyana
Dijous passat vaig conèixer la notícia de la mort de Madeleine Z. El cas semblava un d’aquells en què es posava debat la qüestió de l’eutanàsia, perquè tot indica que Madeleine, a qui feia anys se li havia declarat una malaltia degenerativa, havia rebut ajut extern per presentar la seva dimissió en aquest món.Tanmateix, el
Nota: Aquest article surt publicat al número de desembre de la revista Barret Picat El meu avi patern era un actiu militant de la CNT. La meva àvia, en canvi, va ser una catòlica practicant i sincera, que va anar a missa fins que la salut li ho impedí. Pel que sé, mentre ell vivia,
Ara que hi ha polèmica de banderes, us ofereixo un poema que podreu trobar en el meu recull A la via morta (L’Emboscall, Vic 2003) i que descriu el que em suggereixen aquesta mena de draps virolats. NOTA: Basada en un fet real. BANDERES Vaig portar la meva fillaa una manifestaciócontra rics i poderososque tenyien
Un cop més, que quedi clar el meu no nacionalisme estricte. El mateix que es manifestava amb la meva al·lèrgia als uniformes i banderes, que em va fer defugir la mili, així com la meva passió per Georges Brassens. Tanmateix, he de constatar algunes coses. Com a típic habitant d’aquest país, sóc perfectament bilingüe i
Nota; Article publicat per El Punt, el 25 d’octubre http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2108383 De vegades, els millors retrats col·lectius vénen de fora. I encara que això soni a tòpic, els britànics posseeixen una llarga experiència en el camp de la hispanística. El 1943 va aparèixer el gran clàssic, “The Spanish Labyrinth”, un assaig magistral on Gerald
Puc discrepar amb Benet XVI sobre aspectes de fe, doctrina, o del paper de l’església en la societat contemporània. Puc desaprovar la seva actuació al front de la congregació de la doctrina i la fe, en temps del seu predecessor. Tot i això, no em puc estar de reconèixer que Ratzinger és un home culte
A petició del meu bon amic Esteve Mestres, i coincidint amb la suau extinció d’un estiu agontizant, transcric aquí el meu darrer article publicat a Barret Picat, revista de Linyola, en la qual evoco els vells estius d’uns temps passat, i el contrast amb un present que, com tot, sempre genera certes pèrdues emocionals. ELS VELLS