Espai de Dissidència

En els darrers anys, les identitats semblen el centre de l’univers. O, si em permeten la metàfora d’acord amb els darrers descobriments astrofísics, sembla el gran forat negre del centre de la galàxia al voltant del qual giren les estrelles i es va menjant la matèria circundant. I no parlem precisament d’aquelles identitats clàssiques, les que tradicionalment havien servit per identificar-se col·lectivament: la família, el barri, la nació, fins i tot el grup generacional amb qui compartim referents. Ens referim, sobretot, a una mena de cursa armanentística de subjectivitats, on es tracta de tunejar l’individu fins al punt de convertir el món en un univers infinit de taxonomies individuals fins a esdevenir, sovint, en una mena de religió narcisista. 

Qualsevol conversa amb un adolescent (i espero que el Nadal hagi servit per escoltar-los atentament) pot resultar una interessant conferència sobre la fluïdesa dels gèneres. Bé, probablement els nostres lectors ja deuen estar una mica al cas de les tendències filosòfiques postmodernes, que van viure el seu moment de glòria durant la dècada de 1980, en què la dissolució de les creences marxistes anaven paral·leles a l’extinció de la gerontocràcia del Kremlin. Una senyora anomenada Judith Butler (tot i que probablement, anomenar-la senyora seria considerat com a greu ofensa per part de la pensadora nord-americana) ha escrit uns quants llibres (força críptics, per cert) en què considera que el gènere (i de retruc, el sexe) és una construcció social. Que es veu que els més de 30.000 anys que portem els homo sàpiens circulant per Europa, estem confosos i ens hem equivocat reiteradament, malgrat que ens haguem reproduït, pel cap baix, unes 1.200 vegades. Que no hi ha homes ni dones, sinó múltiples opcions de gènere en què tot és relatiu. I no parlem de les preferències sexuals, sinó de dones amb penis, homes amb vagina, ambisexuals, pansexuals, i un llarg reguitzell de termes inventats (algunes taxonomies parlen d’uns quants centenars de neologismes) en què tot és permès menys el que hem vingut fent majoritàriament, sembla que també de manera equivocada, en el planeta des que els primers homínids tendien a imitar la majoria de mamífers d’aquest estrany planeta. 

Podria abstenir-me d’opinar sobre una pensadora que ha estat guardoda amb el Premi Internacional Catalunya el 2016, i també pel premi a la pitjor escriptora de l’any per la revista Philosophie and Literature vint anys abans. Com em conec, no m’estaré d’exposar la seva inconsistència intel·lectual, en el sentit que els seus escrits no es poden considerar pensament sinó religió. És per això el mil·lenarisme que practiquen els seus seguidors, capaços de sabotejar qualsevol crític, de sentir-se ofesos davant la “provocació” que implica no compartir la seva visió del món, de “cancel·lar”(és a dir, fer la vida impossible i cridar al boicot) a personatges de l’alçada de J. K. Rowling pel “delicte” de no considerar homes transsexuals com a dones, o d’actuar amb una virulència de secta religiosa davant de qui no vol inventar-se nous pronoms o posar-hi la “i” per referir-se a allò que no es troba entre masculí i femení, a l’estil “li pastisseri fa pastissos”, per horror de la Carme Junyent.   

Derivat de tot plegat, es troba el pensament decolonial, o anti-colonial, o un major nombre de noves categories, com ara la “intersecccionalitat”, un inacabable llistat de categories en què es produeix una mena de concurs de popularitat segons el qual, determinades condicions intrínseques de l’individu et fa més víctimes, i per tant més digne de reconeixement a tots els nivells. Si ets dona, si ets “racialitzat” (un altre neologisme de moda), si ets un dissident sexual (queer), tens més punts. Per contra, el mal absolut representa l’home blanc, heterosexual. Independentment dels seus actes, aptituds i capteniment personal. Culpable d’un seguit de pecats originals que han malmès l’harmonia del món. Culpable de la colonització, de l’esclavitud, de l’explotació, el mal absolut. En l’altre extrem d’aquesta estranya cadena tròfica, una dona trans afro descendent és inherentment víctima, i per tant, independent del que digui, pensi o faci, sempre hauria de tenir major consideració, atenció, ajut, copets a l’esquena o el que sigui, a diferència del meu privilegi. Així les persones són bones o dolentes per naturalesa, no pas pel que fan sinó pel que són. Una mena d’estrany determinisme que nega la llibertat individual. 

Aviam. Servidor de vostès, com bona part de la meva generació i espai més o menys ideològic, sempre ha cregut que la discriminació, prengui la forma que prengui, ha de ser combatuda. També podria parlar de les vegades que per ser adolescent de barri pobre a principis dels 80 fos habitual que et parés la guàrdia civil de gallet fàcil, et neguessin una feina o l’entrada a una discoteca de l’upper Diagonal. Evidentment, ser negre als Estats Units, malauradament és infinitament perillós, i és obvi que segles d’explotació i discriminació acaben generant injustícies estructurals. Ara bé, ésser atacat pel que ets, i no pel que fas, em deixa, com a mínim, perplex.  

De vegades penso que bona part dels problemes emocionals dels nostres adolescents també tenen a veure amb aquesta emocionalitat escatològica a la qual són sotmesos des de les xarxes socials i aquestes ideologies fonamentades en la subjectivitat. Denunciar les discriminacions i les humiliacions patides pel que ets, i rebel·lar-te contra la injustícia, em sembla un mandat categòric moral de caràcter kantià. Ara bé, penso que aquesta tendència dels darrers temps busca més aviat recrear-se en el dolor i el ressentiment, al més pur estil d’allò que a COU apreníem com a la “moral de L’esclau” de Nietzsche.  I això no fa sinó agreujar un sentiment de competitivitat per captar l’atenció d’una societat indiferent, i propiciar un sentiment d’impotència individual, a la pràctica atomització social a què empeny tantes identitats tan singulars addictes a un narcisisme exhibit a tik tok. O els tatuatges que busquen la singularitat en una generació que, malgrat tot, presenta major uniformitat estètica i cinegèticaque la que jo vaig viure. Potser tots aquests ingredients deuen ser el que es troba a l’arrel dels problemes psicològics dels nostres joves i adolescents. Si ja és prou dur tenir quinze anys, imagineu si, a sobre, la ideologia dominant et fa sentir culpable, i emprenyat constantment sense esperança. I que, a sobre, estigui ben vist compartir aquestes intimitats fosques de la teva ànima i sentiments via xarxes socials, i fent del teu dolor, un espectacle públic. 

Com deia, servidor de vostès, boomer (no imaginava que) blanc, home, de mitjana edat i heterosexual, sóc el pitjor que us pugueu trobar, d’acord amb aquesta estranya escala de valors. I si, a sobre, explico la meva educació sentimental, en fi, la Butler seria capaç de decretar una fatwa en contra meva. Vaig créixer en la creença que els homes no ploraven, havíem de ser forts i més o menys protectors. Havíem de cedir el pas i el seient a les dones. I, sobretot, no havíem de donar la llauna a ningú amb els nostres problemes. Ser reservat, si calia. Poder sobreviure autònomament. Ser independent. Controlar sempre les emocions. Potser perquè en el fons, bona part de la nostra educació sentimental prové de les pel·lícules de l’oest, amb una mena de masculinitat de vegades dibuixada per actors com Clint Eastwood. Efectivament, podríem identificar una bona colla de conductes masclistes, tòpics a dojo i una certa cultura justificativa de la violència. Ara bé, també existia una divisió força clara entre el bé i el mal, entre desenvolupar-se amb una conducta honorable i ser un miserable. La idea que hom pot tenir vicis o mals costums, i alhora evitar que aquests et dominessin. 

Eastwood, probablement és una caricatura d’aquesta masculinitat avui tan anatemitzada. Teòricament, els homes hauríem de plorar, ser superempàtics, superfeministes, i si cal, portar faldilla o tastar els beneficis de la bisexualitat. Em sap greu, benvolgudis amiguis, no m’hi trobareu. La meva intoxicació és irreversible. Penso que és un acte de respecte no exhibir les meves neures o dèries en públic, compartir el meu malestar. Penso que no és de bona educació parlar dels meus sentiments a desconeguts. Que és decent menjar-te amb patates els propis problemes, i crec que saber controlar els propis impulsos i sentiments és un acte de maduresa, que a més, facilita la convivència social. Com molts dels personatges interpretats per Clint, tinc els meus vicis, no sempre em comporto de manera correcta, i sóc més que perfectible. De fet, a partir de l’autoconeixement que propicia la tempesta de l’adolescència, ja fa dècades que vaig renunciar a la perfecció. Puc arribar a ser antipàtic i hermètic, fins i tot, desagradable. Ara bé, el que no penso ser és un plasta. Butler, no m’hi trobaràs aquí! 

Llàstima que com feia Clint, no disposi de cavall per anar-me’n allunyant discretament. 

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!