Espai de Dissidència

Aquestes darreres setmanes he seguit per la premsa i les xarxes un efímer i poc intens debat sobre el trentè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. Alguns han provat de fer servir l’efemèride per reivindicar l’impossible retorn a l’autonomia pujolista que ja no existeix. D’altres, en un moment en què, malgrat l’ingent esforç dels mitjans, l’independentisme continua essent mainstrem, miren de reivindicar la seva oposició a la felicitat impostada d’aquells anys, i es presenten com a objectors en una època en què el mainstream era l’adhesió al projecte olímpic i la democràcia fictícia.

En aquella època jo vivia a Barcelona. I, com a mostra de la meva dissidència respecte a aquella ciutat de disseny i metacrilat que actuava com a una piconadora contra la ciutat popular, vaig decidir de passar-me tota la moguda olímpica viatjant per Grècia. Va ser tot un mes amunt i avall, de la muntanya a les illes, del Peloponès a Atenes, del mar Jònic a l’Egeu. M’emprenyava la meva ciutat, que vivia la primera de les successives bombolles especulatives que expulsava els autòctons de la ciutat, la transformació a còpia de places dures i bars de disseny, i d’una incipient indústria turística que acabaria convertint la ciutat en un decorat i els barcelonins de tota la vida en una mena de figurants reciclables d’una superproducció nord-americana. Emprenyat, vaig publicar alguns poemes sobre aquesta mort lenta dels barris i la seva substitució per una altra cosa més cara i inconsistent.

Que consti que tampoc em considero un fan de l’antiga Barcelona industrial, bruta, conflictiva, sorollosa, contaminada que recordo dels anys vuitanta. Com afirmava Simone Signoret, la nostàlgia no és el que era. De fet, en bona mesura, especialment durant l’estiu, era una ciutat insofrible, hostil, tòrrida, irrespirable i sobretot a l’agost, pràcticament deserta, car tothom que podia se n’anava a la platja o a la muntanya. Per descomptat, també aquella època, tot el país era, en termes suaus, poc cosmopolita. Pocs parlaven idiomes, hi havia relativament pocs estrangers. Els autòctons, viatjaven poc a fora i menys disposaven de passaport o de prou diners per travessar fronteres o freqüentar aeroports. 

Entre els meus amics, jo era una mica l’excepció. Amb una certa curiositat, era d’aquells a qui em tirava allò de conèixer nous països i noves cultures. De manera que els estius provava de fer viatges relativament perllongats en aquells anys amb força improvisació i molta capacitat de sorpresa. Aquell 92, a més, la perspectiva de tenir uns jocs olímpics que semblava un espectacle sobreactuat, una mena de gala de diumenge amb lluentons i confeti, m’impulsava a conèixer altres horitzons.

No puc dir que hagi estat un gran viatger. Sí que hi he passat per una vintena de països, trepitjat quatre continents, travessat unes quantes vegades l’Atlàntic, barrejat amb població local i altres coses que se suposa que va més enllà del turisme convencional, de tendència més aviat aïllacionista. També he viatjat per temes laborals o acadèmics. He mirat de ser discret i respectuós, de passar desapercebut, d’interessar-me per la quotidianitat dels indrets visitats. Tanmateix, sempre he defugit de l’èpica, de la filosofia positiva o de la retòrica espiritualoide pròpia dels llibres d’autoajuda. La meva mirada ha estat, al més pur planià, amb un punt distant i escèptica. He acumulat anècdotes escasses i mesurades. No m’agrada presumir dels meus trajectes i experiències. Més aviat tendeixo a la discreció, de manera que aquesta època d’exhibicionisme d’instagram m’incomoda i em descol·loca. I amb els anys,  com passa amb els nostres defectes, tot això no fa sinó accentuar-se.

I en les meves experiències viatgeres, confesso que bona part del que he vist no m’ha agradat massa. Misèria. Incertesa. Perspectives de futur ombrívoles. Fe compensatòria davant realitats dures. I, a mesura que han passat els anys, també m’he trobat amb els mals del turisme global, quan el viatge ha passat d’esdevenir privilegi d’uns elegits a consum massiu. I no m’agrada ni la mística ni la vulgarització. 

Turisme ve de “Grand Tour”, que és el que feien els joves (homes) de casa bona, en la primera joventut, com a part de la seva formació, poc abans d’assumir les responsabilitats adultes. Els joves privilegiats es passejaven per Itàlia, França, i potser algun destí exòtic més, per adquirir perspectiva, cultura i percepció de la magnitud del món, eines útils per a qui és cridat a formar part de les elits dels seus països respectius. Unes experiències útils quan el teu paper social consisteix a governar un país, una empresa o una cultura, a diferència d’unes classes treballadores a qui el sistema confina en els estrets espais de la seva quotidianitat i una educació de baixa qualitat. Amb el pas dels anys, també entre les classes benestants, aquest desig per conèixer va començar a generar certa indústria que popularitzava el viatge per plaer, mentre que s’entenia aquesta dimensió del conèixer món com a una eina de distinció social, més o menys amb la traça que era capaç de reflectir l’elitista escriptor alemany Thomas Mann. Amb la pròpia i incipient indústria turística, i a partir de la segona guerra mundial, en una època d’industrialització intensa i de progressiu igualitarisme social, el turisme de masses va esdevenir-se com el coneixem una mica actualment. Experiències enllaunades. Sol i platja. Alcohol i deshinibició. Postureig i balconing. Instagram i somriures impostats. Narcisisme i superficialitat.

Potser per això, perquè tinc tendència a la introspecció i m’incomoden les aglomeracions que he anat perdent el gust pels viatges. De la mateixa manera que el molt cosmopolita i viatger Josep Pla, després de fer de corresponsal i anar amunt i avall per un món a punt d’esclatar, en fer quaranta anys va decidir posar-se una boina i pràcticament recloure’s al Mas Llofriu de Palafrugell, sento temptacions anàlogues. I els estius, els prefereixo com a espais temporals per accentuar el meu vessant introspectiu, a establir treves per filosofar, per aïllar-me mentalment, a desfer-me una mica de la superconnexió a la qual hem esdevingut addictes els habitants del primer quart d’aquest segle.

I, en una època en què involucionem a marxes forçades, en què l’individu posseeix cada vegada menys temps, i per tant, és menys lliure, en què les vacances s’escurcen i el consum tracta d’anestesiar les nostres frustracions, buscar espais el més naturals possibles, el menys freqüentats possibles, i reprendre converses de debò amb els amics que ens queden, llegir llibres en paper, i filosofar sobre el pas del temps, representa avui un acte de rebel·lió autèntica i primigènia. Viatjar exteriorment està sobrevalorat; viatjar per trobar-se a un mateix té massa de postureig. Viatjar interiorment, potser és una mica massa pretenciós, tanmateix, vistos els resultats, no sembla pas tan mala idea.

Nota: article publicat a Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!