Espai de Dissidència

Espai de Dissidència compleix disset anys. El que va començar com un bloc, en una època en què el format, sense xarxes socials ni pràcticament mòbils, tenia èxit i alguns quants pioners ens vam fer cert forat en el món de la comunicació. En el meu cas, ja tenia certa trajectòria com a articulista de la premsa generalista, i ja havia publicat alguns llibres d’assaig i narrativa, tanmateix el fenomen dels blocs va obrir un munt de possibilitats, que, amb menor popularitat, avui encara perdura. 

Fent recompte, aquest bloc ja té 1.838 entrades publicades i s’acosta a les 900.000 visites. En els darrers anys, les estadístiques han anat davallant, en la mateixa mesura que els lectors fan servir smartphones, que comporta menys temps a cada entrada i una creta dispersió. Jo, per la meva banda, no he canviat gaire l’estil. Segueixo partidari de l’estil Proust: llargues parrafades, abús de subordinades i certa tendència a fer digressions per damunt les meves possibilitats. Tampoc ha variat certa dispersió temàtica, certa voluntat de tractar temes variats i diversos en la línia del que molts (i justificadament) qualifiquen de “totologia”.  

Certament, en els darrers anys el meu nombre d’entrades ha davallat de manera considerable. El fet que publiqui articles en portals digitals de manera remunerada fa que no els torni a republicar al bloc. La meva productivitat –que a alguns els sembla extraordinària, mentre que a mi em sembla més aviat escassa– continua en una línia similar. Cada any, en diversos mitjans, publico de l’ordre d’un centenar d’articles d’una mitjana de mil paraules. En tot cas, sí que és cert que en els darrers anys he tendit a publicar ressenyes de llibres que he llegit i que em semblen interessants, i en un moment en què pràcticament han desaparegut els suplements culturals, els blocs són pràcticament el darrer refugi de la prescripció de llibres, que cada vegada es concentra més en el youtuberisme (i derivats de xarxes socials). Personalment, com a bon boomer que sóc, em continuo resistint a posar-me davant d’una càmera. 

Algun amic m’ha fet la broma que les meves obres completes superarien en extensió les de Josep Pla. Jo miro, en tot cas, d’acostar-me a una petita proporció de la seva qualitat. En qualsevol cas, el bloc és una eina per depurar estil. L’obligació d’escriure diverses vegades a la setmana, és un exercici que com a alumne, em va ser recomanat, i com a professor, l’he recomanat encara més. 

En fi, continuem escrivim, que és com reclamar que continuem existint. Disset anys és pràcticament la majoria d’edat. Espero celebrar amb els meus lectors habituals o ocasionals aquesta efemèride. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!