Espai de Dissidència

Deien que sortiríem més reforçats de la pandèmia. Calia molta fe i sobredosis d’imaginació per crerure’s aquestes paraules dictades –i repetides- per l’autritat, com a mantres, en aquells dies d’incertesa, tedi, i per a molta gent, de veritable desesperació. En una societat com l’occidental, que ha decidit abjurar de la seva religió per acceptar acríticament creences alienes i poc elaborades, la fe ja és una pràctica oblidada que afegeix artificialitat a la retòrica new age que funciona com a succedani. 

No hem sortit més reforçats, sinó més paranoics, psicològicament fràgils, socialment tràgics. Anem més carregts de temences i manies. Duem a la cara aquella mena d’expressions de guerra civil simbòlica que li havia llegit a Hans Magnus Enzensberger en un dels seus assaigs dels 90. I encara ens trobem així, en perspectiva negativa, com els bons escombaria que ens venien com a preferents les entitats financeres de la bombolla. Perquè, efectivament, l’optimisme impostat de les autoritats, també actua com a una bombolla. 

Potser el decreixement era això, una rebaixa constant d’expectatives, de fe, i de confiança en el futur. I és així com preparen un còtel de depressió col·lectiva que ens impedeix pensar i veure-hi clar. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!