Espai de Dissidència

Aquests dies passo una part del vespre mirant el mundial d’atletisme de Budapest. És un exercici que he fet molt sovint al llarg de la meva vida. He de reconèixer que aquest és un esport que m’atreu, que sempre m’ha semblat fascinant, amb un punt d’èpica atàvica, primitiva sovint desprovist de l’especulació dels jocs d’equip o l’artifici de l’espectacle. Com en els desafiaments homèrics, la cosa va de cos contra cos, de fortalesa mental, del tu i jo, del capaç de córrer més, arribar més amunt o més lluny, i saber mantenir el cap fred. No m’estranya que els jocs antics fossin capaços de concentrar tanta gent de tot arreu.

Jo també vaig practicar l’atletisme de jove… més o menys. Era fondista. Hi vaig participar en algunes (poques) curses, generalment el 3.000, els 5.000 i els 10.000, com Émil Zatopek, el txec que tothom coneixia com “la locomotora humana”. Vaig córrer, abans de fer quaranta en algunes (poques) mitges maratons. Tanmateix, he de reconèixer que no tenia cap ni una de les condicions físiques per dedicar-me a això. Les meves marques eren mediocres. Si mal no recordo, vaig ser incapaç de baixar dels 12 minuts als 3.000, dels 22 als 5.000 i de 47 als 10.000. La meva millor marca de la mitja marató, ja amb trenta-molts d’edat, va ser 1 hora i 55 minuts o alguna cosa així. En fi, amb l’atletisme, que sembla una cosa molt passional, malgrat que, com han demostrat els qui s’han dedicat a la investigació, és una cosa de xifres, de newtons, kilowats i altres fórmules de mesura, depèn de l’atzar amb què la naturalesa ha configurat el teu cos. I el meu no ha estat mai fet per una activitat com l’atletisme. No tenia cap condició per destacar en aquest àmbit. Potser per això, per l’absència d’especulació o artifici, aquest és un esport sincer. Per molt que t’entrenis, per molt que milloris la tècnica, les condicions són el que són, i qui té les cames més llargues té més possibilitats de destacar en el mig fons; qui pesa cinquanta quilos, és baixet, i ha viscut sempre a l’altiplà d’Etiòpia amb uns pulmons de gran capacitat de transformar l’oxigen, té garantit un gran paper en la marató. Qui és molt musculat i molta força i coordinació, serà un gran velocista. Qui és alt i prim, tindrà més possibilitats de saltar més amunt que un de baixet i rodanxó. Aquestes històries d’autoajuda del “si vols, pots”, aquesta retòrica sobre el suposat esperit de superació, són contes de vella per fer que els nens vagin a dormir enganyats. El físic de cadascú és el que és, i el que es tracta és de passar-t’ho bé sense interès per competir. Aquest matí he corregut set quilòmetres en uns gens menystenibles 39 minuts i 20 segons, i tenint l’edat que tinc, em puc donar per satisfet.

Ara bé, una altra de les coses que m’agrada de mirar l’atletisme és la connexió entre esport i història. Carles Santacana és un dels rars historiadors que s’ha dedicat a aquesta mena de coses. El món britànic, s’ho ha pres més seriosament, especialment quan llegia com, durant el segle XIX, es forjava la societat de masses, en què els espectacles de masses, no només eren una nova fórmula d’oci i socialització, sinó també de creació de consciència nacional. Tony Judt explicava com la lliga de futbol anglesa va servir sobretot per crear cohesió comunitària i nacional i consciència de país. Judt, com també m’ha semblat sentir a Preston, seguidor de l’Everton, que fins als anys 80, la majoria de futbolistes havien nascut en un radi inferior a cinquanta quilòmetres de la ciutat que representaven. Amb la sentència Bossman, i el negoci televisiu (que impulsa a fitxar jugadors de diversos països perquè la Premier league sigui consumida arreu del planeta), tenim uns equips, no necessàriament més bons, que són una mena d’ONU en el que és un negoci multinacional que ha acabat amb el futbol com a ritual de cohesió.

En tot cas, una de les coses que em xoca aquests dies és el que podríem anomenar la “instagramització” dels esportistes. Als setanta o vuitanta, l’estètica dels atletes era més o menys homogènia. Mal pentinats, suats, l’estètica no resultava important. L’esportivitat comportava una certa homogeneïtzació. Es destacava per les accions a la pista. Ara no són només els tatuatges, sinó que la realització, en la representació, feia que cadascú fes una salutació personalitzada com si fossin estrelles del rap, amb gestualitats grotesques, expressivitats impostades i gestos calculats. Aquesta idea de fer d’empresaris de nosaltres mateixos ha arribat al punt en què, sobretot elles, duien tota mena d’elements estètiques per destacar. Noies amb el cabell de coloraines, ungles impossibles, pestanyes postisses, pentinats impossibles… Ahir, en algun moment, hauria jurat haver vist córrer l’Amy Winehouse.

I tanmateix, com s’ha vist en la professionalització de l’esport, malgrat l’aparença de transgressió estètica, seria estrany trobar qualsevol acte de reivindicació personal o col·lectiva, cap atleta que agafés una bandera que no fos la de l’estat pel qual, teòricament corre, cap gest de dissidència política, com la d’aquells corredors negres que van desafiar el racisme i la segregació als Jocs Olímpics de Mèxic 68. I això passa perquè, potser, la personalitat individual ha desaparegut i avui bona part dels esportistes semblin més aviat una mena de community manager de les seves federacions respectives, d’empleats de multinacional. Avui, fins i tot en la puresa de l’atletisme, hi ha més espectacle que esport.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!