Espai de dissidència fa setze anys. Sembla mentida com passa el temps. Des de 2006, quan vaig publicar la meva primera entrada, han passat moltes coses expressades en més de mil vuit-centes entrades i més d’un milió de visites. Espai de dissidència ha estat la meva finestra al món. I tot i que, com qualsevol
Aquestes darreres setmanes he seguit per la premsa i les xarxes un efímer i poc intens debat sobre el trentè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. Alguns han provat de fer servir l’efemèride per reivindicar l’impossible retorn a l’autonomia pujolista que ja no existeix. D’altres, en un moment en què, malgrat l’ingent esforç dels mitjans,
Quan feia classe a la universitat, m’agradava fer, de tant en tant, un comentari irònic que ajudés a relaxar el clima de classe: “Jo tinc una cosa que vostès no tenen. No es preocupin, tampoc està molt cotitzada, i fins i tot alguns ho veuen com un defecte imperdonable. Es diu perspectiva històrica”. En el
Fou una estranya història d’amor. Gens exemplar. Amb un punt d’inexplicable, ateses les procedències i trajectòries personals I professionals d’ambdós protagonistes. I els quilòmetres. I els anys. Tanmateix, la Hannah i en Martin van mantenir una d’aquelles relacions perllongades en el temps i marcades pels esdeveniments terribles del segle XX. Una relació intel·lectual, primer; sentimental,
De la mateixa manera que les pluges de primavera en terres abandonades fan créixer el sotabosc, i la sequera perllongada de l’estiu converteix els boscos en combustible, tinc la sensació que qualsevol espurna pot desfermar incendis arreu. Efectivament, acabo de fer una metàfora. M’arriben inputs que la vaga d’educació convocada cinc dies d’aquest mes, a
Si parlo de Michael Collins, la majoria pensaran en l’independentista irlandès interpretat per Liam Nesson en una memorable pel·lícula de 1996. Tanmateix, parlaré d’algú que va anar molt més lluny, literalment, que sempre va ser segon, que va ser esquiu amb la glòria, que va passar a la història com un secundari, que va conèixer
Aviat farà dos anys, en iniciar-se la pandèmia, vaig fer un intent de dietari tot inspirant-me en El quadern gris de Josep Pla. No he reeixit mai en aquest format. És cert que tinc obert el bloc, aquest any farà setze anys, tot i que en els darrers mesos les meves col·laboracions han anat decaient.
Si haguéssim de resumir 2021 en un sintagma nominal, el més lògic seria fer servir “un any perdut”. Un altre. I van dos. O quatre, si ho mirem des de la perspectiva del nostre país. Allò que havia estat una anomalia històrica, una pandèmia, inèdita per a generacions que no n’havien viscuda cap, ara ha
En la meva tesi doctoral, dedicada al món cultural i intel·lectual del món llibertari del primer terç del segle XX a Catalunya, una de les qüestions que més em va cridar l’atenció va ser l’enunciat “Amor Lliure”. Des de col·laboracions dels lectors, fins a tractats filosòfics, passant per una interessantíssima novel·lística de fulletó, molts anarquistes
Edgar Cabanas, Eva Illouz, Happycracia. ¿Cómo la ciència y la industria de la felicidad controlan nuestras vides. Paidós, Barcelona, 2019, 224 pp. Sens dubte, una de les obres que tot ciutadà hauria d’haver llegit mai és la distòpia “1984”, de Georges Orwell. En aquesta novel·la sobre el totalitarisme, aquest gran escriptor britànic que va veure
Llegeixo, amb pocs dies de diferència, algunes notícies que, connectades, expressen una veritat oculta. La BBC posava damunt la taula el que ja s’ha batejat com a “la gran renúncia” –The Great Resignation–. A mitjans d’estiu, diverses agències governamentals constataven com, durant el primer semestre, sis milions extra de treballadors nord-americans havien deixat la seva
Aquesta setmana, Espai de Dissidència fa quinze anys. Això fa cert vertigen. Si bé no sóc la persona més constant (ni tampoc la més inconstant del món) no pensava que l’experiència durés tant. Com que sóc un boomer fronterer amb la generació X, per als més joves digitals, això dels blogs deu semblar un període
Com a historiador, he de confessar que l’escepticisme se’m va instal·lar des del minut zero d’aquesta mena de catàstrofe global va esclatar davant dels nostres nassos durant el primer confinament. Els historiadors tenim un petit i no massa preat avantatge: sabem que la gestió davant amenaces desconegudes com la que tenim davant nostre sol ser
Vivim temps de paradoxes. D’una banda, mai s’havia percebut tant d’esforç a imposar un llenguatge i unes pràctiques tan inclusives, o trobem tanta xerrameca sobre democràcia, benestar, i fins i tot de promoció de la felicitat… mentre que, alhora, vivim un evident procés d’involució social, amb homofòbia i masclisme normalitzat, feixistes ocupant l’esfera pública, desigualtats
La notícia em va arribar ahir, a través del grup de whatsapp dels meus amics d’infantesa. He de dir que quan veig una notificació d’aquest canal fora de l’estiu, moment que dediquem a fer quadrar agendes per sopar plegats, sempre em temo el pitjor: morts d’amics, familiars, separacions o coses així. No m’equivocava. Algú preguntava