I el migdia emblanquinà les parets del terrat. Les torretes dels cactus, les marialluïses i els gessamins també es pintaren d’un blanc immaculat, nou, acabat de filtrar dels núvols espessos i gegants que hi havia allà al cel, allà on els avions i les aus habiten i, si no t’hi fixes, passen desapercebudes.
Als terrats i als carrers, les formigues traginaven les molletes de pa i les miquetes de blau que acostumaven a davallar del cel en ocasions com aquelles. La potència del sol, el gran astre, al migdia, causa fenòmens imprevisibles i aquesta volta fou el blavet de l’atmosfera qui es tornà a manifestar sobre els terrats i els carrers.
En altres temps, quan l’aigua escassejava i era un bé molt apreciat, la canalla, quan sortia de l’escola per anar a dinar, de camí cap a casa anava plegant cada bocinet de blauet que trobava pel camí i en arribar a casa, pujaven cuita-corrents al terrat i amb les mans ben plenes de blau, bufaven i bufaven de valent fins que regalimaven gotes de pluja que servien per regar les plantes o per beure a galet.
L’aigua de blauet també curava algunes malalties freqüents, com la mandra i la badoqueria, però això és una altra història.
Ara, el que és important de saber, és que el cel i la terra, als migdies, s’abracen com els bons amics. I quan arriba la nit, la terra pensa en totes aquelles històries que ha deixat d’explicar al cel i el cel, mentrestant, espera impacient que tornen a passar les hores fins el proper migdia per a saber més coses de les històries que conta la terra.
Ja ho veieu: els migdies son poderosos. I necessaris. Sempre passen de llarg o d’esquitllentes, gairebé d’amagarotis, però si no fos per ells moltes coses deixarien de tenir sentit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!