Un mal dolent l’havia apartat d’estudi els anys de la seua jovenesa i estava tant acostumat a creure que la vida se li faria curta que quan el metge rubricà l’informe segons el qual el mal li havia desaparegut per obra de Déu, la seua mirada ja s’havia tornat estàtica. Sortí de la consulta i sa mare s’abraonà sobre d’ell. ‘No hi ha res més a fer, mare: estic guarit del tot’. I sa mare plorava i plorava de felicitat. I en sec li digué: ‘Què vols fer, ara?’ I ell no sabia què respondre, però una cosa tenia clara: no volia ser un jornaler a sou, sinó que volia viure la vida que li quedava per endavant a la seua manera. ‘Fill, fes allò que més t’agrade. No tindràs un no per la meua part’. ‘Necessito unes sabates negres, una camisa de lli de color crema, que respiri, i uns pantalons amples de fil i un barret amb una ploma de faisà. Ah, i una corbata ampla i no gaire llarga, de color verd’. ‘És clar, fill’, li contestà la mare. ‘No voldries pas un cotxe per viatjar’, seguí dient-li la mare. ‘Mai tant, marona, però sí que em caldria una maleta marró, com una caixa. Els pallassos de la meua corda viatgen a peu, amb autobús o tren, i tenen preferència per anar a raure als poblets més polsosos del país. Als poblets on s’hi arriba a peu i la gent treballa per avorriment.’ La mare, sanglotant, li digué que tot allò era poca cosa. ‘No, mare, només em caldria bona sort, com fins ara, i un paraigües dels bons. La resta son faves comptades.’
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!