La felicitat és un poval d’aigua a vessar i un somriure amarat de joia que et somriu i et diu ‘guaita com vessa, lo poval!’ i endevines que aquesta és una manera de dir que tens un cos sà i el poval és un regal i de seguit obres les mans per palpar l’aigua neta i fresca, acabada de pouar, i el sol del migdia t’encega la mirada i tot cercant l’altra mirada dius ‘gràcies!’ i aquell mateix somriure que et somriu resta en silenci perquè tot està bé i encara no t’ho empasses, no te’n saps a venir, però les desgràcies s’han esfumat i mires primer el poval i després el cel i esclafeixes a plorar perquè tot plegat ha esdevingut una nova emoció, no una emoció retrobada, sinó una de nova, com un miracle, com un naixement, com aquella primera vegada que vas comprendre que era ver que ets un supervivent, però ara no recordes res d’allò, ara tot s’aplega als cors com un jurament del cel i fixes la mirada a l’aigua del poval i és també la senzillesa del gest que et fa tremolar just abans de deixar la nit de banda per sempre més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!