Arribat el migdia començaren a fer files de dos i de tres. El vagons dels trens s’anaven buidant i a mida que prenien consciència del lloc on estaven, les persones miraven al cel i feien córrer les mirades les unes amb les altres, sense dir res. El cel callava. Havia arribat l’hora de la tristesa salvatge. De l’odi contra qualsevol raó. Dels silencis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!