Es desvetllà a quarts de tres del matí i no se’n sabia a venir de tanta angoixa com podia arribar a patir aquell cos seu. S’encengué un puret i va resar un Parenostre lentament i de seguit un Avemaria, també, lentament. Va demanar a Déu que, almenys, tingués un somni plaent, que en tornar a despertar, potser al migdia, ja sabia que la tremolor i les pors tornarien a assetjat-lo, però ara necessitava dormir pla, sense malsons, en pau.
Anà a la pica del lavabo a rentar-se la cara i en obrir el llum s’adonà que algú entrava per la porta de l’entrada.
-Déu vos guard- digué una veu greu.
-Qui és?
-Soc jo, l’avi. No em coneixes la veu?
-Passeu avi, no us esperava.
-És clar, ningú n’espera res dels morts. Vine al menjador, cal que parlem.
En Jordi prengué la tovallola, s’eixugà la cara i va anar cap al menjador. En efecte, al vell sofà de casa l’esperava el seu avi mort recentment d’un mal dolent.
-Tens un puret? Ja no recordava el plaer d’anar fumant, assegut aquí, tot llegint el diari.
-Tingui avi, no sap com li agraeixo aquesta visita. Penso tant en vostè!
-Doncs no pensis tant i fes més esport, collons! Renoi, ets de bona jeia, Jordi, però penses massa i pensar tant no et porta enlloc. El que has de fer és viure més al dia. M’has de creure, Jordi, així que et llevis, resa i surt a passejar.
-No tinc feina, avi, ni estalvis. Estic en la misèria!
-Mai tant, encara estas més viu que mort! A mi els feixistes em van voler fer la pell tres vegades en una mateixa tarda i…
-Conec la història, avi.
-Doncs això. Noi, aquests purets que fumes no tenen gust de res.
-La veritat és que ja no tinc esma per viure.
-Mai tant, ja t’he dit que penses massa i pensar massa no és bo.
-No és això.
-Saps quant val un cafè al Cel?
-Un cafè? Aquesta sí que és bona!
-Res. Ah, alguns encara van amb ‘peles’. Anar de gorra és un dels avantatges de no haver-ne fet com un campanar, aquí a la vida. Tu ets de bona jeia, has de treure’t aquestes cabòries del cap com sigui! Ves a pescar a la platja! No te’n recordes quan m’acompanyaves?
-Pescar, passejar, fer esport. Necessito una feina.
-Ah, treballar és important, noi. Els cacaus son els cacaus, però encara és més important adonar-te que tot el que un dia comença, un altre s’acaba. L’altre dia el rei en Jaume ens en parlava.
-Què us deia?
-Aquest va ser un bon ‘fitxa’. Diu que un migdia de tempesta van decidir fer una incursió passat l’Ebre. Has visitat mai el Delta de l’Ebre?
-Encara no.
-Ves-hi, t’agradarà.
-Doncs deia que un dia, un migdia, van provar de fer una incursió per aquells verals i van haver de tornar campi qui pugui i cames ajudeu-me a les tendes. Fart de tant d’infortuni i un cop recuperat de l’ensurt i la ràbia, va fer venir el millor savi del país per preguntar-li què ho feia que durant tot l’estiu no havien conquerit cap territori. I així que vingué el savi, que era astròleg, el va invitar a menjar a la seva tenda i li… Jordi? T’adorms?
-No, avi, l’escolto, només ha estat un badall.
-Doncs deia que el savi astròleg, honest com ell sol, li va dir que segons els astres aquella empresa que havia iniciat no havia estat gaire bona idea. Aleshores, el rei en Jaume arronsà l’espatlla i de seguit clavà una queixalada al pollastre rostit que tenia davant. ‘Què vol dir que no és una bona pensada? Què potser es pensa que deixaré de combatre?’, digué en Jaume enèrgicament. El savi va fer una pausa abans de continuar i fixant la mirada en l’espasa del rei, va dir: ‘Aquesta mala sort que té el meu rei passarà. Conquerireu tants territoris com voldreu i us fareu respectar pels seus nobles i vassalls’.
-I així va ser, oi?
-Jordi, és precís que ara aprenguis una cosa important: el passat l’escriuen els historiadors del present amb tots els documents i rastres que la terra va cobrint amb les tempestes i el pas dels anys, però què en sabem de la voluntat i la felicitat o les desgràcies d’aquells pobles i les seues gents?
-Però el rei en Jaume va conquerir Mallorca, València…
-Dóna’m l’encenedor i deixa’m acabar, vols?
-És clar.
-Tens raó. El rei conquerí València. I què?
-Doncs que devia estar eufòric i content.
-Això penses?- digué l’avi amb un posat de resignació.
-M’ho imagino.
L’avi mirà el rellotge del menjador i prosseguí amb el relat.
-Un migdia, quan ja vivia a Alzira, al Regne de València, tot passejant en Jaume va recordar les paraules d’aquell savi. Va pensar, ‘què se’n deu haver fet d’aquell pardal?’. Quan tornà al castell, va fer vindre el seu escuder per a que comuniqués al missatger que fes arribar aviat al castell aquell savi astròleg, de nom Oliver. Al cap de tres nits, el savi va arribar al castell d’Alzira i el rei el va emplaçar a que sopés i begués amb ell.
-Idò, amic Oliver, ja ho veieu. Les vostres paraules eren certes. L’auguri s’ha complert- digué el rei amb la veu rogallosa.
-Mai tant, bon rei. Passaran els segles i les gents del futur us recordaran i us faran honors de tota mena, malgrat saber-ne de la missa, la meitat.
-M’ho penso, mai sabran què oculta el cor de les gents dels nostres dies, ni de les gents que no han mort en l’escomesa.
-Teniu raó, el meu rei.
-Digueu-me, savi Oliver, què en penseu de tot plegat.
-Jordi? Què dorms?
-No avi, l’escolto. I què va dir l’Oliver?
-Escolta bé, estimat Jordi. El savi Oliver s’alçà de la taula, prengué la gerra del vi i va omplir la seua copa i la del rei. Seguidament, fixà la mirada a la torxa del costat de la porta i després d’uns segons de silenci va respondre al rei: voleu saber què en penso de tot plegat?
-Això mateix- va respondre el rei.
-Doncs que tot això també passarà. Arribaran dies incerts i dies en que les gents oblidaran fins i tot qui van ser els seus parents i quin sentit donaven a la vida.
-Jordi?- abatut per tanta angoixa i tristesa com passava aquells dies, finalment en Jordi s’adormí. Al cap d’unes hores, ben bé al migdia, la claror del sol sobre el seu rostre el despertà. Al cendrer del menjador hi havia les acaballes d’uns purets. La porta del carrer estava oberta de bat a bat. Poc a poc, en Jordi recordà la trobada amb l’avi i tot el que li havia contat, però no recordava en quin moment s’havia adormit al sofà, al costat del seu avi.
Resà lentament, es dutxà, es vestí i esmorzà una llesca de pa torrat amb oli. Quan sortí al carrer es va posar un puret a la boca i li pegà foc. Amb una certa tremolor a les mans i el cor encongit, començà a caminar sense un rumb concret, amb les ulleres de sol aferrades al nas. I és ben cert que aquell migdia sortí de casa amb una certa nostàlgia que no sabia ben bé per què li venia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!