Deixà el llibre sobre la tauleta de nit i de seguit es gratà la testa. Aquella història negra l’estava afectant massa, però alguna cosa encara l’enganxava. De fet, ja era al final de la novel•la quan va fer una pausa i va sonar el mòbil.
Aquesta història comença just ací, quan per fi s’adonà que havia perdut el nom i ja era massa tard per tornar enrere.
-Bona tarda. Podria dir-me amb qui parlo? Al registre no em consta cap nom- digué una veu de dona jove.
-Amb qui parla? Disculpi, doncs ara mateix no sabria què dir-li, però si s’espera un moment vaig a buscar el carnet de la biblioteca i amb molt de gust li diré.
Però al carnet de la biblioteca no constava cap nom, ni al del club de bitlles, ni al de pesca esportiva. Tampoc constava al document nacional d’identitat.
-Escolti?
-Digui, si us plau- li digué la noia.
-Ara mateix no li puc resoldre això que em demana. No recordo el meu nom i no se m’acut com puc saber-ho en menys de cinc minuts- li respongué.
La noia, ressignadament, acordà que l’endemà, tant bon punt recuperés el nom, rebria la seua trucada.
Mentrestant, a l’home se li acudí de baixar a la bústia de correu. Tenia el pressentiment que allà podria recuperar el nom extraviat. Prengué les claus i d’una revolada tancà la porta del pis. Amb sort, no caldria esperar a l’endemà per tornar-li la trucada a aquella xica tant amable.
Però a la bústia tampoc hi constava cap nom. Ni tant sols hi havia cap carta, ni rebut, ni una trista publicitat.
Fou aleshores quan l’home s’atabalà. Tornà a pujar al pis, es despullà i es dutxà ensabonant-se de cap a peus i pensant que ja n’hi havia prou d’aquest color, que en aquesta vida ja li n’havien passat masses i que aquesta la Providència se l’hagués pogut estalviar. I desmoralitzat, s’assecà el cos amb la tovallola de la cara i féu cap al llit. Demà seria un altre dia.
L’endemà es llevà tard, ben bé al migdia, i després d’esmorzar unes torrades amb oli se li acudí d’acabar d’una vegada per totes amb aquella crisi de mal gust. Tiraria pel dret: aniria d’urgència al seu metge de confiança i aquest, almenys, li sabria donar fe d’aquella estranyesa.
Prengué un taxi a la Plaça del Centre i al cap de dos quarts ja estava a la sala d’espera de la consulta del dr. Mateu. Com sempre, la recepcionista el va rebre amb un somriure d’orella a orella.
-Senyor, si vol seure a la saleta, el dr. Mateu l’atendrà aviat. Ara està ocupat resolent un diagnòstic.
Al cap d’un quart, si fa o no fa, la recepcionista entrà a la saleta.
-Si fa el favor de passar…- l’home s’alçà d’un bot i entrà a la consulta.
-Déu vos guard, dr. Mateu.
Així que el veié, el doctor Mateu deixà caure les ulleres.
-Gessamí?- digué sorprès amb un fil de veu.
-Mai tant, dr. Mateu. He perdut el nom, vet aquí. Gessamí? No em diu res el nom de Gessamí. Per ventura es refereix a mi?
El doctor Mateu omplí els pulmons d’aire, prengué les ulleres i les tornà a recol•locar sobre la vista.
-No es preocupi. Vostè sempre ha estat un home de fe.
-Home de fe? Què signifiquen aquestes paraules?
-Amic Gessamí, vostè no té cap mal. Ara és, com sempre s’ha dit en aquests casos, un esperit lliure. Gaudeixi, vostè que pot, i creguim: sovint el nom no fa la cosa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!