Havia perdut el costum de llegir cada nit. Tampoc resava com ho feia al llarg d’aquell penós mes ingressat a l’hospital. Començà a viure d’esquenes a la gent i sentia el plaer de la solitud com un bé suprem que ningú podria llevar-li. I va ser així, sense pensar-s’ho, que la vida se li eixamplà tant que a voltes es perdia, sobretot als migdies, amb lo sol allà als collons tot rabiós.
Va perdre el fil de les quatre amistats i va perdre el temps escurant séquies. Cap mal llamp no li va caure als peus, però ell l’anhelava com un caçador anhela tenir els tres o quatre gossos ensenyats per a que li porten la presa sense sagnia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!