Un altre país

Supose que haureu llegit les notícies que expliquen que Roberto Maroni, Ministre de l’Interior del govern Berlusconi vol que es recullen les empremtes digitals i que es fitxe als gitanos, inclosos els menors, per protegir-los.
Ha hagut algunes campanyes per anar a donar les pròpies empremtes, ho han fet parlamentaris europeus, intel·lectuals i gent corrent. En tornar de les vacances vaig veure aquest cartell, que em va encantar.
El text diu: Per a més seguretat ofereix un dit a Maroni.

Hui l’he trobat a un blog, amb la petició de difondre’l i ho faig amb molt de gust.

futbol és futbol, que deia aquell…

Com que veig que la catosfera futbolera s’està posant azzurrra azzurra i han penjat unes quantes versions d’Azzurro, ací Josep Blesa, ací Antoni de Camins i carreteres i ací l’Elies, m’hi afegisc amb la versió de l’autor, Paolo Conte, i còpie un paràgraf d’un article de hui d’un periodista molt seriòs de Repubblica (així veieu com està el pati per ací):

“Espanya, que fa decenis que desembarca escumejant de fúria, eriçada d’espadatxins, picadors, banderillers, matadors i pantalonets estrets, tendeix a fer-se “encornar” del més inesperat dels bous de llaura quan es convenç de tindre a l’abast de la mà les orelles del bou. Com ara”

Demà anirem a veure el partit a la maxi pantalla de la Festa dell’Unità, esperem que els torerets se’n tornen a casa amb el cap catxo.

Normalment no mire la premsa esportiva, però m’acabe de pegar una volteta per l’As i el Marca i pel Corriere dello sport i la Gazzetta dello sport i la veritat és que està molt divertit, especialment els comentaris a les notícies, és on la gent trau el monstre que du dins.
Jo no tinc selecció, ja se sap, sóc poc tifosa de la selecció italiana però diumenge ho seré, molt, diumenge tindré selecció, veges tu.
Com que m’imagine que gli azzurri diumenge tindran seguidors extra, ací vos deixe algunes informacions i indicacions: Espanya no guanya a Itàlia en una competició oficial des del 2 de setembre del 1920, als jocs olímpics. No es pot dir Forza Italia (és lleig), però es pot dir Forza azzurri, o es pot dir com suggeria Benigni: Forza l’equip de la bella península, país de sants, poetes i navegants!, però és una mica llarg. Del Chi non salta spagnolo è, è! ja en teniu una versió en català, no cal traduir res.
I com que tothom parla del Espanya-Itàlia del mundial del 94 (el de la colzada a Luis Enrique), ací vos deixe el gol de Baggio del 2-1.

Supose que hauria d’escriure una entradeta per explicar que ahir el Cavaliere en va fer un altra de molt grossa, que ha afegit mesures a un paquet de lleis després que les aprovara el President de la República. Que, casualment, aquestes mesures salvarien a Berlusconi d’alguns dels processos que encara té pendents (per a un dels quals s’espera una sentència de 8 anys que l’allunyaria definitivament de la possibilitat de ser President de la República) que, a més, va enviar una carta al president del Senat per que la llegira on explicava que les mesures eren pel bé de la comunitat i que el fet que el salvaren a ell era casual, i que, a més, el jutge que l’ha de jutjar en un dels processos no ho pot fer perquè, diu, es tracta de l’enèsim complot dels jutges comunistes, que a ell només el pot jutjar el poble italià que l’ha votat i bla, bla, bla…Tot això passava mentre el país sencer es preguntava si era millor que contra França jugara Cassano o Pirlo.

No en tinc ganes, d’escriure una entrada sobre això, ací ho expliquen. En canvi, el que em ve de gust es mirar-me el fragment de Singin’ in the Rain que he penjat, per retre homenatge a la propietària de les cames més boniques i amb més swing de la història del cinema. Au!

L’altre dia al Parlament es votava un decret i, en un moment donat, el líder d’IdV, Di Pietro, va tornar a ser fiscal de l’Estat per una estona, en recordar-li a Fini, President de la Cambra, que era un oficial públic i que tenia l’obligació d’evitar els “pianistes” i que si no ho feia estava cometent estafa a l’estat i una llista de delictes que li va llistar. M’explique: al parlament italià els diuen pianistes als diputats que voten pels companys absents de l’aula. És un vell problema, van començar els democristians en introduir-se el vot electrònic i encara no s’ha trobat una solució. En algunes votacions del darrer govern Berlusconi el nivell de ridícul assolit va ser al·lucinant, amb parlamentaris del govern votant per dos o tres i l’oposició fent-los fotos amb els mòbils per denunciar-los.
Pareix que Fini s’ho agafarà en sèrio, estan pensant modificar el sistema de vot per tal que calguen dues mans per votar: Dues mans, un vot. Altres propostes són que els botons amb els que voten reconeguen les empremtes digitals, o un sensor a l’escó (com els dels cotxes que et diuen que no t’has posat el cinturó de seguretat) per tal que només puga votar qui està assegut.

Jo els emmanillaria, seria molt més econòmic.

En les poques setmanes passades des de les eleccions, a aquest país s’han concatenat episodis que fan molta, molta por: La pallissa a Veronad’un jove que va morir pels cops, a mans d’un grup de neonazis, el pogrom de Ponticelli, l’incendi provocat amb molotov a la botiga d’un romanes a Milà, la mort, abans d’ahir, per omissió de socors d’un ciutadà marroquí a un centre d’internament temporal. Dissabte, a Roma, a un barri històricament d’esquerres i exemple d’integració, un grup de vint persones, organitzadíssims i armats (i amb la cara tapada amb foulards amb la creu gamada) van destrossar vàries botigues d’estrangers i van apallissar l’amo d’una de les botigues i, el mateix dissabte, al director d’una ràdio de referència del moviment gai romà l’esperaven a la porta de casa i li van donar una pallissa.

El govern (i alguns ajuntaments) volen nomenar comissaris especials per als gitanos, algú m’ha de convéncer que això no és una llei racial, algú m’ha de dir quina és la diferència entre un gitano i jo que justifique una aplicació especial de la llei per al gitano.

No em puc traure del cap de poema de Niemöller. D’una banda em sento (i crec que ho estem tots una mica) noquejada, com incapaç de pair i de reaccionar, d’un altra tinc por que ens instal·lem en aquesta espècie d’estat de xoc, que ens acostumem, que ens acostumem a no reaccionar. I no sé ben bé a qui m’estic referint amb aquesta primera persona del plural.

ACTUALITZACIÓ: Aquest matí a Roma, un grup d’estudiants d’esquerres que enganxava cartells fora de l’Universitat han estat atacats per persones arribades amb tres cotxes i armats de ganivets i bats de beisbol. A l’hospital hi ha dos joves amb el cap obert i un amb una ferida d’arma blanca… 

L’han aprovat, han aprovat el paquet de lleis anomenat pacchetto-sicurezza que entre altres coses converteix en delicte el no tindre permís de residència. Si no vaig errada, el tractat de Maastricht obliga els estats que el van firmar a harmonitzar les lleis nacionals amb el dret comunitari, veurem què fan ara.

Canviant de tema (no tant), la Unión Romaní espanyola ha publicat un comunicat sobre el pogrom de Nàpols de la setmana passada on demanen al Ministerio de Asuntos Exteriores que s’interesse per la situació dels ciutadans europeus agredits i expulsats de sa casa. També han iniciat els tràmits per denunciar el govern italià per incompliment de lleis comunitàries i pensen traslladar les seues preocupacions a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.  

Consultant la pàgina web de la Unión Romaní he llegit que el primer document que testimònia la presència de gitanos a la Península Ibèrica és un salconduit escrit en català i signat pel rei Alfons el 1425 on “sota pena de la nostra ira i indignació” mana que “l’esmentat senyor Joan d’Egipte i els que amb ell aniran i l’acompanyaran, amb totes les seves cavalcadures, robes, bens, or, plata, alforja i qualsevol altres coses que duguin, siguin deixats anar, estar i passar per qualsevol ciutat, vila i lloc i d’altres parts del nostre senyoriu, fora de perill i amb seguretat i sent apartades tota contradicció, impediment o contrast”. Igualet que a Itàlia.

Tot açò ho vaig veure ahir, preparant el meu primer post en italià per al bloc Lo specchietto per le allodole, que a partir d’ara m’hostatja gentilmente i em permet publicar cosetes (açò ja és Marieta 2.0).

La senyora ministra de la igualtat d’oportunitats del govern italià, portada de l’Interviu d’aquesta setmana, no deixarà que el seu ministeri patrocine econòmicament el Gay Pride d’enguany perquè a ella (a la senyora de la portada de l’Interviu que s’ha passat sis anys ensenyant el cul a les teles de Berusconi) li pareix que el Gay Pride és un exhibicionisme de mal gust. I perquè els seus amics gais (els amics de la ministra) li han dit que els gais ja no pateixen cap tipus de discriminació.

I açò només acaba de començar.

Va córrer la veu que una de les seues dones havia intentat segrestar un xiquet, molta gent del barri va anar on ells vivien amb bastons i torxes, els van cremar les cases i els van insultar i amenaçar mentre fugien, acaçant-los a pedrades.

Si no fóra perquè és esfereïdor, meravellaria la precisió dels napolitans de Ponticelli en reproduir un pogrom (per sort sense morts i, aquesta volta contra els gitanos en lloc dels jueus).

Les imatges i els relats dels diaris de la gent llençant pedres a dones i xiquets que fugien del foc no me les puc traure del cap. El pogrom ha durat dos dies. Perquè el que ha passat a Nàpols aquests dies és un pogrom i ací fa segles que no se’n veien.

Més o menys tothom sabia que les eleccions les guanyaria Berlusconi, el que ningú s’esperava, les grans sorpreses d’aquestes eleccions, han segut els resultats obtinguts per la Lega Nord i la pràctica desaparició de l’esquerra, que en dos anys ha perdut 3 milions de vots. Cap de les dues coses és senzilla d’entendre i d’explicar. Durant un parell de setmanes, analistes i especialistes han mostrat el seu estupor a articles i declaracions, i han ajudat ben poc a la comprensió dels resultats. Intentaré, hui, explicar o, si més no, donar alguna pista sobre el fenomen Lega. Hi ha una tendència a veure la Lega, des de fora d’Itàlia i especialment des de l’Estat Espanyol, com un partit nacionalista com els nostres i la Lega no ho és. Ni la Lega és estrictament un partit nacionalista ni hi ha, al nord d’Itàlia, un nacionalisme que es puga comparar automàticament als nacionalismes de l’Estat Espanyol. Un altra manera errònia de veure la Lega, a parer meu, també des d’Itàlia, és la que pensa que es tracta simplement d’un partit populista d’extrema dreta. No ho és, o no és només això.  (…)

Una de les reivindicacions fonamentals de la Lega Nord és el federalisme fiscal i això, en un indret com Itàlia on a mig país governa la criminalitat organitzada i és la màfia qui gestiona els diners públics, que disposa d’una burocràcia mastodòntica i absolutament ineficaç, amb nivells de taxació altíssims i amb nivells d’evasió fiscal impensables en un estat modern, és una reivindicació que ha de tindre èxit per força. La Lega Nord és, en aquest moment el partit més antic d’Itàlia, l’únic supervivent als terratrèmols polítics dels darrers vint anys i és, a més, una formació molt arrelada al territori, és un partit de veres, amb contacte real i continu amb el seu poble, en aquest sentit ha sabut fer el que va fer el Partit Comunista als anys 50 i 60. La Lega hi és, ha sabut crear lligams polítics amb la població, ha sabut interpretar d’una banda els factors dinàmics del Nord i també els seus límits i el malestar de la població i, a més, n’ha sabut donar resposta i representació política. Una de les coses més vistoses del que ha passat és que, mentre tots s’esforçaven per fer una campanya moderna: «la societat ha canviat, canviem la manera de fer política», mentre el Partito Democratico intentava fer una campanya a la Obama, qui ha recollit els resultats ha estat la Lega, que ha fet una campanya absolutament arcaica i gens mediàtica, ha aprofitat la presència sobre el territori que comentàvem abans i ha donat respostes concretes a les noves dinàmiques i als nous malestars socials.

I ací arribem a un dels nusos de la qüestió: una de les majors preocupacions de la gent, sobretot al Nord, és la inseguretat. Trobe que és inútil discutir quanta d’aquesta por siga justificada, si la inseguretat és percebuda o és real. La por és tan real com les dades que diuen que la criminalitat ha minvat. La gent té por i la Lega dóna resposta a aquest problema. La resposta és la que és: xenofòbia i rondes de ciutadans armats vigilant els carrers, però és una resposta. Sobre la incapacitat de l’esquerra, no ja de donar resposta a la creixent sensació d’inseguretat de la gent, sinó de considerar seriosament el problema, en parlarem en un altra ocasió, però crec que és una de les claus del que ha passat. 

Al cartell de la  foto diu: Ells han suportat la immigració. Ara viuen a reserves! Pensa-hi

Publicat a pàgina26.com

Ja tenim nou govern, poques sorpreses. Havien dit que seria un govern amb només 12 ministeris i, en canvi, hi ha 21 ministeris. Alguns amb noms estranys i amb missions misterioses. A Calderoli, el polític de la Lega més fastigós, especialista en ofendre a tothom (és el que va dir que Itàlia havia guanyat el mundial perquè França s’havia venut la identitat amb un equip ple de negres, que diu culattoni en lloc d’homosexuals i bingo-bingo en lloc de negre) l’han fet ministre de la Simplificació (sic, ho jure).
La cosa més preocupant, com m’ha fet notar una amiga, és que en tota aquesta creativitat ministerial s’han despistat i no han nomenat a ningú Ministre de la Salut.

O potser no ha segut una distracció?

PS: La de la foto a l’arxiu adjunt és la nova ministra de la igualtat d’oportunitats, si no fóra perquè no té cap gràcia seria per pixar-se de riure.

Acabe d’escoltar l’entrevista de Vilaweb TV a Rossanna Rossanda, és una persona que llig sempre amb interés i amb afecte, però no anem bé. No crec que siga molt útil dir el que ella diu: la gent no ha votat a l’esquerra perquè pensava “ens heu decebut, ens heu cobert d’amargor: no vos votem més”, però atenció, diu, aquesta no és una reacció política, és una reacció emotiva, no reflexionada.
Per què? per què quan ens voten a nosaltres és el fruit d’una profunda reflexió i és, per tant, un comportament polític i, en canvi, quan no ens voten és només una reacció emotiva, no reflexiva…ho he sentit tantes voltes! quan ens voten a nosaltres voten amb el cervell, si no, ho fan amb la panxa.
A mí personalment, el raonament “ens heu decebut, ens heu cobert d’amargor: no vos votem més” em pareix exquisidament polític o, si més no, no menys polític que “ens heu decebut, ens heu cobert d’amargor però vos torne a votar perquè jo sóc d’esquerres, perquè pertanyo a aquesta cultura política i encara que ho heu fet molt malament vos vote perquè sóc d’esquerres i és el que he de votar”. Aquest darrer raonament és el que ha fet moltíssima gent que ha votat Veltroni, i no crec que siga ni molt reflexiu ni més polític que emotiu.
L’esquerra italiana acaba de patir la davallada més catastròfica de la seua història i no crec, personalment i amb tot el respecte que me mereix una persona com la Rossanda, que respostes d’aquest tipus ajuden a comprendre el que ha passat ni, òbviament, a intentar solucionar-ho.

No puc parlar de política hui, no em funciona el cervell, només em funciona la panxa i em funciona molt malament. Una victòria simbòlica, diuen, i tant que ho és. Roma no tenia un alcalde feixista des del 44, i ja ho sé que Alemanno no és només feixista, que és més coses, ja ho sé, però és també feixista, feixista de manual (d’autodefensa). L’espectacle d’ahir la plaça de l’ajuntament feia por, molta. Amb les banderes amb creus cèltiques i els braços alçats fent la salutació feixista. Un senyor molt gran i molt content que deia que havia esperat aquest moment des del 43, tot el feixistam de la ciutat amb banderes i símbols, amos del carrer. Anit ja van trencar una làpida que commemorava més de 300 romans assassinats pels nazis i hi van escriure a sobre visques a Mussolini. Segur que no tots els que l’han votat són feixistes, però els feixistes l’han votat i han guanyat. Bastos, pinten bastos.

Potser seré capaç de fer una anàlisi política del que ha passat a les darreres eleccions, i ho voldria fer en els propers dies, sobretot de les grans sorpreses: la desaparició de l’esquerra i l’augment espectacular de vots de la Lega Nord, tots dos fenòmens a nivells que ningú, ningú, s’esperava. Si més no es podrà analitzar l’estupor dels analistes polítics. Però el que ha passat a Roma té, simbòlicament (per ara), el valor d’una bastonada a la cara.

Actualització: Demane disculpes pels darrers posts fonamentalment plorons, intentaré canviar de pal, però és que les bastonades a la cara (encara que siguen simbòliques) fan mal, molt.

Gianni Alemanno, amb la seua creu cèltica penjada al coll, amb la seua biografia impresentable, de feixista violent, amb vàries condemnes (i mesos de presó) per actes violents i agressions a estudiants d’esquerres, secretari romà (ací encara el recorden amb la camisa negra) i després nacional (fins el 91) de les joventuts del MSI, (post) feixista de manual, és el nou alcalde de Roma, no sé que dir.