Un altre país

Aquest matí he anat a la mani, al corteo, del 25 d’abril (l’aniversari de l’alliberament, festa nacional), que eixia, com sempre de Porta San Paolo, al costat de la piràmide, on els romans van defensar la ciutat de l’entrada dels alemanys. Aquest any era molt especial, feia impressió veure totes aquelles banderes amb el que ha passat a les eleccions i, sobretot, amb el que pot passar a Roma demà passat. El candidat de la dreta, Alemanno, és un postexfeixista que porta una creu cèltica penjada al coll. Roma no caurà, deia una senyora gran amb el mocadoret de l’ANPI al coll. Esperem que no.
Fa dies que els diaris de dretes estan clamant contra la celebració del 25 d’abril. Berlusconi mentre va ser cap del govern no va assistir mai a la cerimònia oficial, hui ha dit que tenia que treballar i ha rebut  a Ciarrapico, un feixista romà neoparlamentari del seu partit. La festa dels derrotats es titulava l’editorial del Giornale d’abans d’ahir. El 25 d’abril és sobretot la festa de l’antifeixisme, el que se celebra és que un poble educat per creure i obeir, es va convertir en un poble de ciutadans capaç de decidir. I es va donar una Constitució, una Constitució que es basa en els principis i els valors de l’antifeixisme i si alguna cosa acomunava els partits i la gent que la van fer, i que van rescatar la dignitat i la llibertat del seu poble, era l’antifeixisme.
Pinten bastos i se sent en l’aire, qui m’havia de dir a mi que el 25 d’abril en lloc d’El cant dels Maulets acabaria cantant Bella ciao i manifestant-me per defensar un Estat i una Constitució (quines coses).

Els algueresos li han cantat Bella ciao a l’Alcalde que l’havia prohibida!
Ací a Roma també l’hem cantada (cridada) molt a la manifestació d’aquest matí.
Ací, de moment, encara no l’han prohibida (demà passat segona volta de les eleccions municipals…)

…vi seppellirà, diuen per ací, que vol dir que una rialla els sepultarà (a ells). No crec que funcione, però la foto (presa d’ací) m’ha fet riure. Com m’ha fet riure i pensar el post de Xesca, on diu que “L’humor s’ha d’entendre com una forma d’heroïsme. Quan no feim alguna pallassadeta, sovint ens deprimim.” Diu més coses, clar, llegiu-la.

Riguem, riguem, ací ens esperen cinc anys de fer pallassadetes. Jo comence ja.

L’altre dia vaig dir que per sort l’Ajuntament de Roma se salvava del desastre. No. No s’ha salvat, el candidat del PD, que es donava per guanyador, no ha arribat als vots necessaris, en quinze dies toca segona ronda de votacions per triar l’alcalde. Els dos candidats que hi passen són Rutelli, del PD i Alemanno (ex feixista, molt, de la coalició de Berlusconi).  La coalició de Berlusconi ha demanat ja el suport dels votants democristians i feixistes, els segons li han garantit el suport. El candidat del PD, Rutelli (alcalde de Roma del 93 al 2001), comptava amb el suport de l’esquerra i d’altres llistes, però no ha segut prou, també el PD ha demanat el suport dels democristians, el seu líder, Casini, per ara no es pronuncia, ha dit que decidiran els militants. La cosa està difícil, molt difícil. A Veltroni, a l’ajuntament el votava fins i tot la dreta, tothom estava content amb la seua gestió i amb el que estava fent a la ciutat.
Des del 1976 (excepte quatre anys d’alcalde democristià del 85 al 89) l’alcalde de Roma ha estat d’esquerres. Si el PD perd també l’Ajuntament de Roma serà un colp molt dur per al partit (i per a mi, personalment).
La vinyeta és d’Altan, el dibuixant de L’espresso.

Aquest matí a l’estat de xoc del resultat de les eleccions he hagut d’afegir el desconcert en llegir el Mail obert de Vicent Partal, on estableix un paral·lelisme entre el que ha passat amb Malpensa i el Prat i compara les reaccions dels electorats.
Ja he dit alguna cosa al post on comentava els resultats, no crec que l’èxit de la Lega siga atribuïble a la qüestió de l’aeroport de Malpensa, potser a la provínica de Varese on es troba l’aeroport i estirant molt a Llombardia, però no crec que hi tinga res a veure amb el que ha passat al Vèneto o al Piemont.
No es pot comparar el que ha passat al Prat amb el que ha passat a Malpensa i per explicar-ho cal que en faça cinc cèntims sobre la història de Malpensa:
L’aeroport de Malpensa és fill del govern Craxi, segons els jutges va ser construït (per cert, dintre d’un parc natural), per fer girar diners i fer-los acabar a les arques dels partits polítics. De fet, els primers escàndols de tangentopoli eren sobre obres relacionades amb Malpensa i sobre diners rebuts per la DC i el PSI. Si el que volien era un bon aeroport a Milà hi havia prou amb ampliar Linate, però era molt més fàcil fer el tràfic brut de diners amb una nova gran infraestructura que, molt ràpid, es va convertir en un forat negre on desapareixien quantitats al·lucinants de diners públics.
No tinc cap intenció de defensar l’estat italià però no és responsable de la mala gestió de l’aeroport, la gestió de l’aeroport de Malpensa no és estatal, en té la concessió, fins el 2044, la SEA, que és una companyia de l’Ajuntament de Milà, controlat per Forza Italia i per la Lega Nord i que té com a president al senyor Bonomi, de la Lega Nord, ex president d’Alitalia i co-responsable de crisi enorme de la companyia.
Les quatre majors companyies aèries (Air France, American Airlines, British Airways i Lufthansa) han denunciat i estan mantenint un procés comú contra l’aeroport de Malpensa per tarifes abusives. Fa temps que van començar a abandonar l’aeroport i a deixar de pagar el que consideraven un robo. Les tarifes pels serveis de l’aeroport de Malpensa són una mitja d’un 35% més cares que les de la resta d’aeroports europeus. L’Ens Italià d’aviació civil i l’antritust han obert investigacions i han demanat repetidament a la SEA que tallen les tarifes. Enmig de l’engreujament de la crisi d’Alitalia, recentment es va decidir, per estalviar pèrdues, tornar a Roma. És a dir, fer el mateix que han fet les grans companyies que no estan patint una crisi com la d’Alitàlia, usar aeroports amb tarifes normals i no pagar el suborn que els qui gestionen Malpensa (FI i Lega) demanen.
No sé si he aconseguit fer un resumet comprensible, les coses italianes, com sabeu, sovint són molt complicades.
No crec que siga menester que explique ací qui són els de la Lega Nord, és un partit violentament xenòfob, populista, masclista i amb un discurs polític, per dir-ho d’alguna manera, que faria posar roig a Le Pen. A Partal li preocupa la diferència de reacció entre els votants padans i els catalans, a mi, en canvi, em tranquil·litzaria moltíssim. Personalment no crec que els votants de la Lega hagen castigat l’estat pel maltracte que han rebut en infrastructures, crec (veurem que en diuen els especialistes) que ha votat la por i que el discurs guanyador de la Lega és aquell sobre la seguretat i això, vos ho assegure, sí que fa tremolar.
El de la foto és Umberto Bossi dient que la té molt dura, que és un dels seus eslògans polítics preferits.

Ningú no podia preveure uns resultats així, ni les pitjors previsions ni els pitjors malsons. No han guanyat, han arramblat amb tot. Jo, ara, ni intentaré explicar-m’ho ni explicar-ho, espere que ho facen els especialistes, però ningú no s’ho esperava.
El pròxim parlament italià serà insòlit. Tota l’esquerra ara és extraparlamentària (!)…governarà el partit de Berlusconi amb la Lega. Els resultats de la Lega són increïbles, no s’expliquen, com fa Vilaweb a la portada, amb la qüestió de l’aeroport de Malpensa, que és molt més complicada i que podria ajudar a explicar els resultats a Llombardia, però no al Piemont o al Vèneto.
De com el país amb el Partit Comunista més potent d’Europa ha arribat a tindre l’únic parlament d’Europa sense representació d’esquerres, espere que algú ho explique, jo no sé.
Ara podran fer el que vulguen per cinc anys, no hauran de perdre temps restaurant les lleis fastigoses que van aprovar a l’anterior legislatura, com que el govern Prodi no en va tocar ni una, poden començar directament a fer-ne de noves.
Els resultats a les regionals de Sicília són desoladors, l’única bona notícia és que l’Ajuntament de Roma s’ha salvat.
Ho sento, no estic en condicions d’escriure coses amb més trellat.
Jordi Muñoz ha escrit un post molt bonic, ací.

Açò s’embruta i molt, els primers resultats reals són terribles.
Primeres reaccions, meues: em menge la ràbia, envie, cordialment, a fer la mà els amics italians que em telefonen i em diuen que volen emigrar, que si els pisos a Barcelona són cars i que Zapatero sí que mola, apague l’ordinador, apague la tele, em pose un disc…crec que serà Samson et Dalila de Saint-Saëns  Mon coeur s’ouvre a ta voix… (niente Verdi i niente Puccini, hui) i em pose a llegir, encara he de decidir què.
Au, bona nit i Visca la República (bananera).

Com s’esperava els primers sondeigs publicats fa uns minuts donen la victòria al Cavaliere. Amb una bona notícia, per primera vegada en molts anys semblaria que el seu partit no és el més votat, el més votat és el PD de Veltroni. Berlusconi aconsegueix la majoria amb els vots de la Lega Nord, que per cert, i aquesta és una notícia brutta brutta, ha augmentat espectacularment els vots. Veurem amb els resultats definitius, que tardaran, com es reparteixen els escons…de totes maneres, amb aquests resultats serà molt difícil acabar la legislatura…Un altra cosa, amb aquests resultats l’esquerra es queda fora del Senat…

Es poden veure ací: http://www.corriere.it/Politica/2008/elezioni08/
Les dades que dóna la RAI són:

CAMBRA:
Coalició Berlusconi: 38,5 – 45,5%
Coalició Veltroni: 37-43%

SENAT:
Coalició Berlusconi: 39 – 46%
Coalició Veltroni: 36,5-42,5%

Els sondeigs de les regionals a Sicília són per posar-se a plorar:
Dreta (amb el que això vol dir): 49-53%
Centre-esquerra: 36-40 %

Un fantasma recorre Itàlia. En ambdós sentits, en el sentit figurat i col·loquial, un fantasma recorre Itàlia i aquest cap de setmana guanyarà les eleccions. En sentit literal, també, un fantasma recorre Itàlia, un mal humor, més trist que rabiós, resignat. Ho note en mi mateixa, en la gent que m’envolte i ho note en els blocs italians que visite. Cansament, desencís i una espècie de sentiment de fatalitat, no hi ha remei. Els únics que se salven són els que encara creuen en el miracle, tot i que el més probable és que guanye Berlusconi i que l’esquerra (arcobaleno) ni tan sols arribe a tindre representació al Senat (cal un 8%).
La idea de Berlusconi governant cinc anys més és insuportable, i no és només una qüestió, diguem-ne estètica, que també: la vulgaritat del Cavaliere i dels seus supera l’imaginable. És que aquest país no es pot permetre cinc anys més del pà que donen aquesta gent, no es pot permetre que un president del govern diga que no pagar impostos és moralment just. No es pot permetre un president del govern megalòman i mentirós compulsiu, amb un govern que no té cap intenció de governar i on, els pocs que en tenen alguna intenció venen de la democràcia cristiana més retrògrada. Van omplir de morralla corrupta, mafiosa i feixista les llistes i ara aniran al parlament. No ens podem permetre la informació embolcallada cinc anys més, amb Berlusconi controlant les RAI i Mediaset i controlant, amb la publicitat, el que no controla directament. Amb la seua retòrica furibundament anticomunista i masclista, amb el menyspreu per les més elementals regles democràtiques, amb els seus discursos polítics d’ultra d’estadi i amb l’absència absoluta de respecte a les institucions…ho deia Flores d’Arcais en una entrevista a El País l’altre dia: Si guanya Berlusconi assistirem a la putinització d’Itàlia. Jo vaig començar les cròniques electorals amb títols com ara circ i voldevil, error, tot plegat no té cap gràcia, és un drama.

Hi ha himnes i himnes. Himnes bonics i himnes lletjos. Himnes que fan por i himnes que no ho pareixen, himnes alegres i himnes tristíssims. Nosaltres com que som d’una nació oprimida normalment fem poca broma amb aquestes coses.
L’himne espanyol no el puc sentir. L’italià és una polqueta que si no fóra perquè segurament seria considerat una mancança de respecte es podria ballar. L’anterior President de la República se l’estimava molt i va demanar als esportistes que l’aprengueren de memòria per poder-lo cantar, el problema és que hi ha un moment que la música fa taratan, taratan, taratan tantan tantan i tots ho cantaven talqual: taratan, taratan, taratan tantan tantan i quedava molt poc seriós.
De les olimpiades de quan era xicoteta recorde l’exhimne de l’exuniosoviètica que era bonic i dolç, la música russa ha regalat molts himnes revolucionaris: Fischia il vento, una de les cançons més boniques de la resistència italiana i també A las barricadas, si no vaig errada, són cançons russes i són molt boniques totes dues.
La Muixeranga és una cançó preciosa i m’emociona fins a les llàgrimes, però és tristíssima i no es pot cantar i trobe que aquest és un dels objectius dels himnes, ser cantats. Quan sonava la Muixeranga, fa anys s’alçava el puny, després es va estilar alçar una mà amb els quatre dits oberts, ara no sé que s’estila que fa temps que falte a les ocasions patriòtiques, pense que si es poguera cantar no caldria fer res amb els braços. Tenen raó els espanyols que estan buscant una lletra presentable per al seu, els himnes son per ser cantats, preferiblement per molta gent. Els Segadors és preciós i molt solemne, i es pot cantar però, com la Muixeranga, és un himne trist i nostàlgic, del futur, però nostàlgic (com diu Estellés: Enyore un temps que no és vingut encara…).

Quan Xabier Azcargorta va arribar a Bolívia per entrenar a la selecció (i classificar-la per a un Mundial per primera volta en la història) no recorde on vaig llegir que va proposar canviar alguns versos de l’himne bolivià perquè deia que no ajudava gens a l’autoestima dels jugadors.

Crec que els meus himnes preferits són La Marsellesa, que quan l’escolte m’entren ganes de cantar-lo i de prendre la Bastilla, i l’Himne del Barça, que té palmes i tot i quan l’escolte em crec que ho guanyarem tot.

Ací hi ha una versió de la Muixeranga amb dolçaines, tabals i banda, preciosa.

Ahir vaig rebre un regal que no m’esperava, el volia, el volia i un àngel que sempre m’escolta (el meu àngel) me l’ha regalat, tot i que estava exhaurit a tot arreu…ja és meu! El meu ordinador portàtil de la senyoritapepis.
Hi estic enganxadíssima i aquest és el meu primer post escrit amb el meu nou Eee, és més xicotet i més lleuger que molts dels llibres que normalment duc a la bossa i he tingut agendes més voluminoses i pesades, té poc disc dur i poca ram, res que no és puga solucionar. 
Em feia por el teclat tan xicotet i la pantalla. Al teclat m’hi acostumaré i la pantalleta  no és  terrible  com pensava … En parlava Vilaweb ací.
És més xicotet que un llibre gros i pesa menys d’un quilo. Costa 299€, ve amb linux instal·lat, per la xarxa és ple de fòrums amb informació per optimitzar-lo, aniré provant i ja vos diré, per ara em sembla fantàstic.

Els primers signes van ser quasi imperceptibles, no els van notar ni els estudiosos. Després els científics van començar a registrar-ne els senyals i a interpretar-los, i van començar a parlar-ne, primer en publicacions especialitzades, per als entesos, després van aparéixer les primeres notícies als diaris i revistes que llig tothom, però ningú hi va fer massa cas. La notícia es perdia enmig d’altres coses molt més importants com ara els resultats de futbol o la darrera història d’algun famòs. Més endavant la cosa va començar a ser evident inclús per a les persones normals, per aquelles persones atentes al que els envolta. Després tothom va començar a notar que alguna cosa estava passant, al començament no tots van saber interpretar els senyals, corrien veus, la gent parlava…però no ningú gosava hipotitzar què era, ningú gosava pronunciar la paraula clau. Una mica com aquelles coses que sempre estem segurs que només passen als altres, que a nosaltres no ens passaran mai. Més avant, tímidament, la població va començar a parlar-ne, fins i tot dient les coses pel seu nom. Jo fa temps que hi pense i observe els canvis que ara són evidents a l’ull humà, ara ja no calen sofisticats instruments, podem fins i tot saber la data exacta, saber en quin moment arribarà, no sé si hi haurà algun anunci oficial, però jo m’atrevisc a anunciar-ho, tot i que no sóc especialista. Ara sí, senyores i senyors: demà arriba la primavera.

PS: La flor de la foto és de l’última primavera que vaig veure, a octubre, al delta del Paranà. 

En un article de Roberto Saviano publicat hui a Repubblica, l’autor napolità afirma que aquestes eleccions no les guanyarà ningú perquè ningú ha aconseguit encara prescindir de les màfies, que no només garanteixen consens i vots, garanteixen també que es puguen realitzar obres públiques.
Les màfies a Itàlia facturen l’equivalent al 7% del PIB, són l’empresa més gran del  país. No guanyarà ningú, si no s’afronta el problema guanyaran sempre ells. No hi ha eleccions a Itàlia que no guanyen ells, que no es guanyen a través dels vots que ells garanteixen, el voto di scambio, el vot comprat. Un arma formidable al Sud, on l’atur i l’emigració són altíssims.
Explica Saviano que quan ell era xicotet un vot podia valer un lloc de treball (sempre que llig aquestes coses recorde que a Calàbria hi ha més guàrdies forestals que a Canadà), després els preus van anar baixant, un vot podia costar els rebuts de llum i telèfon pagats per uns mesos…a les penúltimes la novetat era el mòbil, un vot costava un telèfon mòbil trucat per poder fotografiar la papereta electoral a la cabina sense fer sentir el clic. A les últimes el preu havia baixat fins a 50 euros, quasi com als anys 50s, als temps d’Achille Lauro empresari i alcalde de Nàpols, aleshores per un vot pagaven amb alguns paquets de pasta i una sabata esquerra, la dreta després de la victòria.
La desesperació del Sud ha fet baixar moltíssim els preus dels vots, els preus són inversament proporcionals a la potència de l’empresa que els compra.
Caldria que els partits i la gent se n’adonaren que l’exigència de candidats no compromesos no és només una qüestió moral, separar la política de la criminalitat organitzada no és només una elecció ètica, és una necessitat d’autodefensa vital.
“En el 1793, la Constitució francesa preveia el dret a la insurrecció: potser és el moment de fer valdre a Itàlia el dret a la no tolerància, a no vendre’s el propi vot. A donar un sentit a l’elecció democràtica, triant no baratar el propi destí amb un mòbil o la llum pagada per uns mesos”.

Here comes the sun, du du du du, here comes the sun, and I say it’s all right…

Hui primer dinar al solet de la temporada, i ja és un solet d’aquells, no un sol d’hivern, és un sol de primavera, em feia nosa el jersei…i duc tot el dia cantussejant la cançó, decididament, little darlings, It’s all right!

Després d’un parell de dies de llepada de ferides i de trista indignació, em tire de cap a la campanya electoral italiana. Intrèpida, jo.
Ha acabat el termini per presentar les llistes i la cosa s’ha convertit en una espècie de concurs de disbarats. El PD de Veltroni ha volgut fet llistes molt democràtiques on en llocs importants hi ha símbols, com ara un treballador precari, una becària malpagada o un obrer de la TyssenKrupp, la fàbrica on va haver l’accident a Desembre. Quan la Sinistra Arcobaleno ja tenia les llistes tancades, Veltroni els va fer notar que ell tenia un obrer de la Tyssen i els comunistes no. En vista del paperón, Diliberto, secretari del Partito dei Comunisti Italiani va decidir cedir el seu lloc a la llista a un obrer de la Tyssen (què bonic).
En la cacera de noms que porten vots a les llistes, Berlusconi ha arreplegat de tot: xiques d’eixes que ixen a les seues teles ensenyant cuixa, feixistam variadet i corruptes a dojo. A la llista de Roma ha posat a un tal Ciarrapico, que és un  industrial, feixista orgullós de ser-ho, finançador de grups feixistes i amb un historial penal digne d’Al Capone.  Massa impresentable inclús per als aliats de Berlusconi  que li han demanat públicament que el retire de la llista. Berlusconi, sense tallar-se, ha contestat que el senyor Ciarrapico “és un home de món, molt simpàtic i té molts diaris locals que ens fa falta que ens donen suport”.
Al començament hi havia veus que demanaven als partits que no presentaren candidats condemnats o indagats per màfia, corrupció i coses d’eixes, però ho van solucionar ràpid dient que no els presentarien, sempre que els processos no fóren clarament “polítics”, i així han tornat a presentar els mateixos mafiosos i corruptes de sempre. L’ex-president de Sicília que va haver de dimitir en ser condemnat a cinc anys ens el retrobem a les llistes al Senat. Clar, és que els jutges són uns comunistes que persegueixen a les persones honrades com Berlusconi i els seus amics.
L’única bona notícia és que Mastella, el que va fer caure el govern Prodi, no el vol ningú a les llistes i sol no pot anar perquè té mig partit a la presó.