Un altre país

Ja fa dies que ho dic, que fa dies que plou. En les darreres vint-i-quatre hores no ha parat i avui Roma està inundada. Aquest matí a la ràdio demanaven que la gent no agafara el cotxe, nosaltres hem fet cas i l’experiència ha estat al·lucinant, hem estat més d’un hora bloquejats a un autobús ple amb l’aigua que arribava dalt les rodes, el centre està tot inundat, ara per la ràdio ja demanen que la gent no isca de casa. Els accessos a la ciutat estan tots bloquejats i riu amunt estan evacuant alguns edificis.
A nosaltres ens han fet baixar de l’autobus i hem continual a peu, el riu fa por, jo no l’havia vist mai tan alt, hi ha barris aïllats. Al final hem arribat a la faena després de travessar alguns carrers amb aigua fins els genolls. Ara pareix que la pluja s’ha aturat una miqueta…
A Florència estan també en alerta, l’Arno ha superat el nivell d’alerta de la Galleria degli Uffizi.
La foto l’hem feta amb el mòbil des del pont Sublicio, es travessava bé però riu amunt ja hi ha ponts tancats.

Hui em toca dentista. El meu és un bon dentista, no particularment lladre i que treballa amb molta cura. Quan hi vaig parlem sempre de política, són anys que ens veiem periòdicament. Ell ha fet tot el recorregut polític que ha fet tanta gent d’esquerres ací, el mateix que han fet tants amics: va començar de jove a la FGCI (Federazione Giovani Comunisti Italiani), després el partit, després quan el partit es va dissoldre va passar al  PDS, després al DS (Democratici di Sinistra), amb totes les coalicions i secció botànica: ulivo, quercia junts amb la margherita…en fi, tot això. Va ser activament part de tot plegat durant molts anys, ara ja, la cosa del Partito Democratico (la nuova grande forza riformista della sinistra) li fa ben poca gràcia. Ell era de D’Alema, però ara ja no ho té clar, sovint pense en ell com el prototip del militant italià d’esquerres que ha anat perdent les forces i les ganes pel camí.
Darrerament està fet pols, parla i parla, es queixa i jo no puc contestar perquè normalment tinc la boca oberta i plena de coses, al màxim li dic que sí amb els ulls…al final pareix que el pacient siga ell, tot i que la dolorida sóc jo sempre acabe consolant-lo, pobre.

Les darreres grans manifestacions obreres a Torí han segut enterraments.
L’acereria Thyssenkrupp, la darrera que quedava a Torí, tenia previst tancar definitivament el 30 de Setembre d’enguany. A febrer s’havia d’aturar la primera línia, la 5. Una de les colles que treballava a la línia 5, la que va començar el torn a les 10 de la nit del 5 de desembre, no va tindre temps de perdre la faena. Aquella nit un accident els va matar als set, cremats.
Els qui treballen a l’acer (noi delle acciaierie) saben que fan un treball perillós, perquè les màquines i els materials usats per transformar el metall superen qualsevol dimensió humana, amb els processos de fusió, forja, làmines enormes de metall que avancen, masses en moviment. És un treball fet de fatiga, soroll, intuïció, tècnica, experiència, risc, concentració.
Quan la colla que treballava a la línia 5 va intentar apagar un xicotet incendi, que, com altres vegades s’havia declarat en entrar en contacte el metall roent amb alguna part de la màquina, van descobrir que els extintors eren buits. En aquell moment la primera explosió va desencadenar l’infern. Els inspectors diuen que han comprovat 116 violacions a les normes de seguretat a la línia de l’accident. Estava tancant, estaven desmantellant, però continuava activa.
A l’enterrament dels primers morts (els altres van anar morint a l’hospital) hi van anar trenta mil persones, silencioses. L’alcalde de Torí, com tants torinesos fill d’un obrer del metall, diu: a l’enterrament d’Agnelli la gent hi va anar per dir “jo hi era”, en canvi ací la gent estava dient “vosaltres hi sou”.

Fa poc menys d’un any que vaig escriure l’entrada que començava amb els paràgrafs d’ací dalt. Ahir va fer un any de l’accident, un any i 1003 morts, 1003 persones han perdut la vida en accidents laborals des d’aleshores. Ahir a Torí va haver una gran manifestació, silenciosa. Amb la presència de molta gent de la ciutat, de l’Ajuntament, dels sindicats…cap representant del govern ni de la Confindustria. El mes que ve se celebrarà el judici, el jutge de les audiències preliminars, en una decisió històrica,  va decretar que l’acusació per la qual serà jutjat l’administrador delegat de la  Thyssenkrupp serà homicidi voluntari. El ministre del ram, en saber la notícia va atacar immediatament els jutges dient que la decisió li semblava excessiva, a la Confindustria també li va semblar excessiu, en paraules del seu president “mor més gent a les carreteres” (!).
Deia a l’entrada de fa un any: “Diuen els obrers que els set van morir perquè feia temps que eren invisibles. Els obrers existeixen, clar que existeixen, però existeixen a la fàbrica, fora no, i la invisibilitat social els fa dèbils, la debilitat i la soledat porten inseguretat”.
Va ser la mort el que va fer visibles els set obrers  de la Thyssenkrupp (Giuseppe Demasi, Antonio Schiavone, Roberto Scola, Angelo Laurino, Bruno Santino, Rocco Marzo i Rosario Rodinò), no els vam saber veure fins que no van morir, espere que una sentència exemplar done sentit a aquestes morts i servisca per evitar-ne d’altres, espere que els dirigents de les fàbriques i les obres que no respecten les mesures de seguretat els entre por, una mil·lèsima part de la por que senten els treballadors, i comencen a pensar en la seguretat de qui treballa per a ells, si no ho fan perquè és just que així siga, al menys que ho facen per no ser processats per homicidi.

“Els problemes d’Itàlia no són culpa del govern Berlusconi, sinó dels governs precedents i dels successius” Sandro Bondi, Ministre de Cultura.

Quan Berlusconi el va nomenar Ministre de Cultura, tots vam pensar que era una broma del Cavaliere, una boutade, i que després diria que era broma i que no teníem sentit de l’humor. En canvi era de veres, és el Ministre de Cultura. Amb una biografia política de tebeo, ex PCI, catòlic fervent i purità, adorador de Berlusconi a nivells de vergonya (quan li  pregunten què sent pel Cavaliere la resposta és “devoció”). Va ser l’autor del llibret Una storia italiana, hagiografia de Berlusconi que en la campanya del 2001 ens vam trobar tots a la bústia de casa i, a més, és poeta, escriu poesies que publica al Vanity Fair dedicades als seus companys de partit i, sobretot, a Berlusconi (no en pense copiar cap, no).
Com a Ministre de Cultura, a banda de la seua missió declarada de “tornar a la RAI la seua funció d’instrument d’elevació cívica i espiritual de tota la  comunitat nacional” acaba de nomenar director general de museus a l’ex director de Mc Donald Italia (!!). El darrer llibre que ens ha propinat és una llarga entrevista que es titula Io, Berlusconi, le donne, la poesia.
Potser haureu llegit que el govern ha decidit incloure en el pla anti crisi el retorn de la porno tax, que és una taxa afegida als productes considerats pornogràfics. Sense entrar en el mèrit (potser podrien també perseguir l’evasió fiscal, però no, el govern és molt més creatiu), el més impressionant de la mesura és que l’encarregat de decidir què és porno i què és soft és aquest senyor que ens trobem com a Ministre de Cultura…supose que sentíeu rialles vindre de llevant i no sabíeu per què, ara ja ho sabeu.

El pitjor de tot no és que Berlusconi estiga a tots els diaris del món pel que ha dit sobre Obama (no al bar baix de casa, ho ha dit a una conferència de premsa), el pitjor de tot és que l’únic dubte era quan tardaria a dir alguna cosa per l’estil i que la sorpresa és que ha tardat més de 24 hores.

La ministra d’educació, la del decret que destrossa l’escola italiana i que ha aconseguit posar d’acord en la protesta a tothom declara: “El meu punt de referència és el que està fent Obama a Amèrica“.
El ministre de cultura diu: “Instintivament veig moltes analogies entre Obama i Berlusconi” (jo, personalment no en veig cap ni una, a banda del color de la pell -algú hauria d’aconsellar a Berlusconi que canvie el to del maquillatge, dic el de la cara, no el de la calba).
El ministre de defensa declara: “Obama i Berlusconi tenen molts punts en comú“.

No sé que em jugaria que abans que acabe el dia Berlusconi declararà que està contentíssim, que ell i Obama fa anys que són molt amics i que “ha guanyat el seu candidat, ergo, ell”.

Genial, com sempre, la portada del manifesto, amb una foto de la Casa Blanca i el títol “Indovina chi viene a cena“, que és el títol en italià de la pel·lícula amb Spencer Tracy i K. Hepburn que tenen una filla que es vol casar amb un negre…

No he mirat encara molts diaris, però em quede amb les llàgrimes de Jesse Jackson i amb la joia dels afroamericans. Enhorabona! 

“Em pareix que s’ha acabat, hui s’ha acabat. Si no hui, demà. No ha servit de res organitzar protestes pacífiques, buscar idees, les classes a les places, les manifestacions nocturnes amb torxes, les concentracions com si fórem hippies. No ha servit de res rebutjar les instrumentalitzacions polítiques, voler raonar sobre coses concretes. Des de hui els telediaris parlaran només dels incidents, dia rere dia passarà la idea que, de totes maneres, els estudiants volen enfrontaments. Ens estan fotent.”

Són les paraules de Duccio, estudiant de física, després del que va passar ahir a Roma. Els estudiants porten setmanes manifestant-se a tota Itàlia contra el decret sobre l’educació que ahir va aprovar el Senat, havien aconseguit  manifestar-se sempre pacíficament i creativa (esplèndides les classes a les places, esplèndids els estudiants als semàfors netejant els vidres dels cotxes per denunciar com no volen acabar), manifestacions on anaven d’acord professors, estudiants i pares, inclús a Roma alguna manifestació on hi anaven estudiants organitzats d’esquerres amb alguns grups d’estudiants de dretes (mai vist a aquest país).  Fins a ahir. Molts estudiants, sobretot d’instituts, ahir van anar davant del Senat a manifestar el seu rebuig a l’aprovació del decret, amb alguns professors, pacíficament. Envoltats completament de policia antidisturbis, tranquils i organitzats, amb els eslògans i les pancartes creatius que estan fent servir des de fa setmanes. Cap a les 11 del matí, un camió passa el cordó de policia (els policies diran després que no se n’han adonat, un camió!) i baixen mig centenar de feixistes amb bastons, cadenes, passamuntanyes i cascs i al crit de “Duce Duce” (un clàssic), comencen a repartir hòsties davant de la mirada incrèdula dels periodistes i de la passivitat total de la policia. Organitzats i adults, repartint llenya a estudiants d’institut, davant de la policia que no fa res. Els periodistes i els professors (i la gent que passa) comença a demanar  a la policia que intervinga. Entre els periodistes hi havia Curzio Maltese, un dels periodistes més seriosos d’aquest país, ho ha explicat en un article a Repubblica que posa els pèls de punta: 
“És quasi migdia, una vintena de cascs negres s’ha quedat aïllada dels altres, en els enfrontaments. Per reunir-se amb els camarades el grup fa una acció singular, ix per un costat de la plaça, travessa amb els bastons a la mà el cordó de policia, tranquil•lament, i tornen a entrar a la plaça per un altra banda. Decidisc anar darrere d’ells però un policia m’atura “Vosté on va?”. Me n’adone que jo no tinc bastó, sóc sospitós. Mentre em control•la el carnet de periodista, li dic que acaben de passar-ne uns vint. La resposta del policia és memorable: “No els hem vist“.
El senyor Cossiga (ex ministre, ex president del govern i de la República, junt amb Andreotti un dels polítics més sinistres de la història republicana italiana) va fer les següents declaracions fa uns dies: “El ministre de l’interior hauria de fer el que vaig fer jo quan era ministre (als anys 70s), en primer lloc passar dels estudiants d’institut, però als universitaris deixar-los fer, retirar les forces de policia del carrer i infiltrar el moviment amb agents provocadors preparats per a tot, i deixar per uns deu dies que els manifestants devasten la ciutat. Després amb el consens popular, el so de les sirenes de les ambulàncies ha de superar el dels cotxes de policia, les forces de l’ordre haurien de massacrar els manifestants sense pietat i enviar-los a tots a l’hospital, no arrestar-los, que després els jutges els alliberen, sinó colpejar-los sense pietat i també als professors que els animen. Sobretot als professors, no als ancians, clar, però a les professores jovenetes sí.”
Hui hi ha la manifestació nacional d’estudiants i docents contra el decret, voldria no sentir ambulàncies.

Actualització: ho acabe de veure claret claret a un vídeo, el paio de la samarreta blava del real madrid és un policia.

hi ha dies que voldria poder eixir pel matí amb una etiqueta d’aquestes enganxada a un lloc ben visible

Dissabte va haver una manifestació enorme a Roma, convocava el Partito Democratico  i jo no hi vaig anar. No hi vaig anar perquè no em pareix normal que el principal partit de l’oposició i l’únic partit “d’esquerres” al parlament estiga mut i desaparegut durant cinc mesos, cinc mesos en els que ha passat de tot, cinc mesos en els que cada volta que passava alguna cosa, i n’han passat moltes i molt grosses, la pregunta era: i Veltroni? què diu el PD? Res, el PD no deia res i ara, cinc mesos després ens convoquen a una manifestació per “Salvar Itàlia”, cordialment i personal els envie a fer la mà…
Molts amics hi van anar, molts amb recança i una mica perquè no anar era estrany, a mi, ho confesse, em va costar una miqueta, però vaig decidir el dia de la manifestació anti-racista de fa setmanes, convocada per quasi ningú, que qui no em convoca contra el racisme (amb el que està passant) no em representa. El discurs de Veltroni, com ja m’esperava, decebedor, un altra Itàlia és possible, Itàlia és millor que qui la governa, les coses canviaran, després de la foscor arribarà la llum, bla bla bla…sincerament pense que els centenars de milers de persones que han anat a la manifestació es mereixien un altra cosa. Segurament Itàlia és millor que qui la governa, però el PD no ha estat capaç de representar a aquesta “Itàlia millor”, no es poden enumerar les desgràcies d’un país com si acabares d’arribar, sense assumir la teua part de responsabilitat. No es pot repetir i repetir que el govern no és adient per afrontar la crisi, que cal un altra cosa, sense dir què… 
Hi havia molta gent a la mani del PD, ells diuen que dos milions i mig de persones (!), segurament moltes menys, però eren tants. Com deia un, des de JFK que no es veien tants democràtics a un funeral.

D’altra banda, aquestes setmanes Itàlia està revolucionada amb les mobilitzacions dels estudiants, amb “la reforma” anunciada pel govern (no és una reforma del sistema educatiu, és simplement una retallada de fons monumental) han aconseguit el que semblava impossible, han posat d’acord estudiants, pares i ensenyants, des del parvulari a la universitat. Molts instituts i universitats estan ocupats fa dies (això de les ocupacions m’encanta, no que jo vulga ni traure-li importància ni menysprear-ho com a forma de lluita, però quan els meus amics italians parlen de quan ocupaven, en parlen com si  parlaren de les acampades de l’adolescència, se n’anaven a ocupar amb el sac de dormir i la guitarra, tal qual com quan jo me n’anava a Penyagolosa amb els amics).
La dels estudiants és una de les mobilitzacions més grosses que he vist des de que estic ací, no sé com acabarà però han començat amb molta força, dijous vaga i manifestació a Roma, s’estan movent i molt, des dels pares dels xiquets del parvulari fins als rectors de les universitats…

El Papa Pius XII, en una entrevista celebrada amb l’enviat anglès Sir D’Arcy Osborne el 18 d’octubre del 43, dos dies després de l’arrest dels jueus de la ciutat i el mateix dia que els 18 vagons de bestiar que els carregaven haurien deixat Roma cap a Auschwitz, va dir-li a l’enviat anglès que esperava que els nazis pogueren mantenir les posicions al front rus, si no, va dir, el comunisme serà l’únic vencedor de la guerra, va dir també que somniava l’unió de les antigues nacions civilitzades d’Occident per aïllar el comunisme a Orient. Davant de la sorpresa de l’ambaixador anglès, quan aquest li va parlar dels abusos dels alemanys a la ciutat (recordem que els jueus encara són al tren, a l’estació Tiburtina, esperant per començar el seu darrer viatge i que han estat tancats dos dies a menys d’un quilòmetre del Vaticà) el Papa va afegir que, fins a aquell moment, no tenia cap motiu per queixar-se  del general Von Stahel, comandant de la plaça militar de Roma, ni dels homes de la policia alemanya, que fins ara, va dir, s’han comportat correctament (font).

El cap de setmana passat el Papa Benet XVI va visitar Campània. Amb el que està passant en aquestes setmanes, amb tots els morts que la camorra està fent en aquests dies…el Papa ha triat fer un discurs sobre els perills de l’anticlericalisme. No ha dit  ni una paraula sobre la camorra, ni una paraula als fidels que l’escoltaven, res. En els dies següents, davant les protestes d’associacions cristianes de base que fa anys que lluiten per alliberar la Campània, jugant-se la vida, el Vaticà ha declarat que el Papa ha escollit de no parlar-ne per no ofendre els ciutadans honestos. Potser el Papa va pensar que no tenia cap motiu per queixar-se.

Roberto Saviano és l’autor de Gomorra, el llibre sobre la criminalitat organitzada, condemnat a mort per la camorra i que viu sota escorta des d’aleshores.
Hui la notícia apareix als dos diaris italians que he mirat, Repubblica i Corriere, el titular és esfereïdor: Els casalesos abans de Nadal mataran a Saviano i a l’escorta. Els casalesos són la família camorrista del poble de l’escriptor, fa temps que van dir que el matarien, ho han dit de moltes maneres i en molts contexts, ara, a més, sabem quan ho faran, pareix que ja tenen l’explosiu preparat. N’he parlat més voltes, és una sensació estranya, tothom sap que el mataran, eixa gent no perdona, eixa gent mana, no es pot permetre dir que mataran algú i no fer-ho. El pobre Roberto Saviano ara, a més de saber que morirà prompte, sap quan, perquè ha escrit un llibre que hem llegit moltes persones…
Fa unes setmanes va publicar una carta al diari, Roberto Saviano, una carta a la seua terra,  la vaig conservar i l’he llegida moltes voltes i cada volta em pareix més terrible i més trista, cada volta em pareix més la carta d’un condemnat:
“Em pregunte: però aquesta terra com es veu, com es representa a si mateixa, com s’imagina? Com la imagineu vosaltres la vostra terra, el vostre país? Com vos sentiu quan aneu a treballar, quan passegeu, quan feu l’amor? Vos plantegeu el problema o és prou dir “així ha estat sempre i sempre serà així” (…) He vist que a la meua terra han aparegut pintades contra mi i un enorme taüt amb el meu nom. I insults, continuades denigracions a partir de la més recorrent i banal “Eixe ha fet diners”. Amb el meu treball d’escriptor ara puc viure i, per sort, pagar-me els advocats. I ells? Ells que tenen imperis econòmics i es fan construir vil·les faraòniques a pobles on no hi ha ni carrers asfaltats? Ells que amb les escòries tòxiques han aconseguit guanyar en una sola operació fins a 500 milions d’euros i han farcit la nostra terra de verí fins al punt de fer augmentar fins el 24% certs tumors, i les malformacions congènites fins al 84%? (…) i a enriquir-se amb les desgràcies d’aquesta terra seria jo amb les meues paraules, i els policies i magistrats i cronistes i tots els altres que amb llibres o pel·lícules o amb qualsevol altre mitjà continuen denunciant? Com és possible que es cree aquest capgirament de perspectiva? Perquè tot i conéixer la meua terra, amb tot això jo reste incrèdul i trist i també ferit, fins al punt que em costa trobar la meua veu. 
Perquè el dolor fa emmudir, perquè l’hostilitat fa no saber a qui parlar. (…) Perquè si tot açò és trist la cosa encara més trista és acostumar-se. Acostumar-se a que no es puga fer altre que resignar-se, adaptar-se o marxar. Demane a la meua terra si encara és capaç d’imaginar-se podent triar. Li demane si és encara en grau de complir, si més no, aquest primer gest de llibertat que consisteix en aconseguir imaginar-se diferent, imaginar-se lliure. (…) Cal trobar la força per canviar, o ara o mai“.

Espere ser testimoni de la primera volta que els criminals organitzats no puguen executar la seua condemna, ho espere de cor, no vull viure a un país on un matí llig al diari quan uns criminals mataran a un escriptor.

Jo no m’alegre mai de les desgràcies de ningú, bons estaríem…però obrir el diari el dissabte al matí i llegir que finalment Videla està a una presó i que en un dels tants accidents de cotxe que hi ha cada dia, ha mort Jörg Haider i ningú més ha pres mal, què voleu, fa començar el cap de setmana amb un somriure.

Els de la Lega Nord han proposat una esmena al decret llei sobre seguretat del govern: el permís de residència a punts, com el carnet de conduir. Tal qual, que tu tens dret al permís? potser te’l donen però t’has de portar bé, és un dret no-dret, no sé si m’explique. La veritat és que ells tampoc s’han explicat molt bé, quan han demanat explicacions a una de les senadores que ha presentat l’esmena ha dit: Tenim dret a viure segurs a casa nostra. No han aclarit encara per quins motius es podrien perdre els punts (no vull ni pensar-ho).
Darrerament a aquest país els punts que estem donant als emigrants són de sutura…

Normalment m’interessen poc els premis Nobel, a banda del de literatura i el de la pau, però enguany estic molt contenta també amb el de medicina. Òbviament estic contenta que hagen donat el premi als dos metges francesos que van descobrir el virus de la sida. Però, sobretot, estic personalmentmolt contenta de la meitat del premi que ha anat al senyor Harald zur Hausen, que als anys 70s va intuir que hi havia una relació entre el virus del Papil·loma i el càncer de coll d’úter i que, malgrat que la seua intuïció anava contra tot el coneixement mèdic de l’època, va seguir investigant i va descobrir que el 95 per cent dels càncers de coll d’úter (el segón més freqüent entre les dones dels països desenvolupats) tenien a veure amb el virus del Papil·loma. Això va permetre desenvolupar sistemes de prevenció precoç del tumor (precocíssima, te’l pots traure de damunt abans de que es desenvolupe, en fase pretumoral) abaixant espectacularment la mortalitat i, darrerament, el desenvolupament d’una vacuna, que podrà fer que les generacions més joves de dones no l’hagen de témer.

Gràcies senyor Harald zur Hausen, moltíssimes gràcies.

PS: No deixeu la citologia per a l’any que ve…una a l’any, que no se sap mai.

Demà hi ha una manifestació nacional a Roma, contra el racisme, contra el racisme institucional i contra el racisme difús. Amb el que està passant a aquest país (les agressions continuen, fa por llegir el diari) ja és hora de reaccionar, com que els partits no reaccionen ho ha fet la societat. La manifestació és autoorganitzada i autofinançada. Serà molt grossa, segur, a més al final hi ha un concert a Piazza Venezia.
Io ci sarò, veniu?