Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 27 de maig de 2008

lleis racials

En les poques setmanes passades des de les eleccions, a aquest país s’han concatenat episodis que fan molta, molta por: La pallissa a Veronad’un jove que va morir pels cops, a mans d’un grup de neonazis, el pogrom de Ponticelli, l’incendi provocat amb molotov a la botiga d’un romanes a Milà, la mort, abans d’ahir, per omissió de socors d’un ciutadà marroquí a un centre d’internament temporal. Dissabte, a Roma, a un barri històricament d’esquerres i exemple d’integració, un grup de vint persones, organitzadíssims i armats (i amb la cara tapada amb foulards amb la creu gamada) van destrossar vàries botigues d’estrangers i van apallissar l’amo d’una de les botigues i, el mateix dissabte, al director d’una ràdio de referència del moviment gai romà l’esperaven a la porta de casa i li van donar una pallissa.

El govern (i alguns ajuntaments) volen nomenar comissaris especials per als gitanos, algú m’ha de convéncer que això no és una llei racial, algú m’ha de dir quina és la diferència entre un gitano i jo que justifique una aplicació especial de la llei per al gitano.

No em puc traure del cap de poema de Niemöller. D’una banda em sento (i crec que ho estem tots una mica) noquejada, com incapaç de pair i de reaccionar, d’un altra tinc por que ens instal·lem en aquesta espècie d’estat de xoc, que ens acostumem, que ens acostumem a no reaccionar. I no sé ben bé a qui m’estic referint amb aquesta primera persona del plural.

ACTUALITZACIÓ: Aquest matí a Roma, un grup d’estudiants d’esquerres que enganxava cartells fora de l’Universitat han estat atacats per persones arribades amb tres cotxes i armats de ganivets i bats de beisbol. A l’hospital hi ha dos joves amb el cap obert i un amb una ferida d’arma blanca… 



  1. Molta por; odis, violència, perpetuar-se en el poder, no voler deixar la mamella, protegir els béns individuals, callar, no fer res, acostumar-se a les injustícies, arribar a pensar que la vida d’un immigrant, gitano, què més done, que no sigui ‘un dels teus’ no val res.  El poema de Niemüller, que no coneixia, molt ben trobat, perque és la realitat que ens envolta. Sí, fa temor, ens acostumem a no reaccionar i fugim a llocs llunyans on no existeix aquest món tant violent i lleig. 

  2. Com deia la meva iaia; igualet que als anys 30.
    Confio que els mecanismes de pau i democràcia del segle XXI desmenteixin aquesta comparació terrible. Gràcies pels avisos, i gràcies pel preciós poema.

  3. Aquesta, a més a més, ja ens la coneixem. Ells van organitzats i armats, estan decidits i compten amb la vista grossa de les autoritats. I es fan amb el carrer, i després el carrer es va infiltrant a les cases de manera fatal. Els altres (diguem nosaltres) no volem embrutar-nos amb aquesta mena de pasticciacci, pensem que n’hi ha prou amb la raó i la veritat i que ens afavorirà no barrejar-nos-hi ifer front a aquesta xusma. I quan ens n’adonem, som els protestants de Niemüller.
    Si t’escoltes a qui la van viure, recorda massa a la València de 1979. Per això cal organitzar-se, fer-se veure, baixar al carrer i lluitar. Encara que cada dia els mitjans, les plataformes i el temps per fer-ho siguin més minsos i més poderoses les forces dispersives que ens mantenen ocupats amb foteses i bagatel·les.

  4. M’atreveixo a dir que no et refereixes a la tòpica i mal anomenada majoria silenciosa, instal·lada en la paràlisi permanent, m’ho prenc més aviat com una crida a l’acció a les moltes persones compromeses amb els valors de la llibertat, la justícia i la fraternitat.

  5. Marieta, tot això de què parles m’ha fet venir al cap un llibre molt bo d’un periodista alemany (llicenciat en dret) que, sense ser de cap dels grups perseguits pel nazisme, va decidir fugir de l’Alemanya nazi al veure’s incapaç de canviar-la. Potser no és molt esperançador, però apendre del passat sempre ajuda. En italià em sembla que es titula Storia di un tedesco i l’autor és Sebastian Haffner (al català crec que no està traduit, però a l’espanyol si). Potser l’haurien de fer de lesctura obligatòria a les escoles.

  6. Itàlia sempre ha tingut una violència enquistada en els extrems (la màfia és una altra història, però és), una violència d’esquerres i de dretes, una violència que va matar Aldo Moro (d’esquerres) i que va assassinar 85 persones a Bologna (de dretes)

    El que expliques i llistes no és cap novetat, sempre hi ha estat amb més o menys intensitat, i ni les dretes ni les esquerres que han governant no han sabut ni han volgut aturar-ho.

    Per exemple a Anglaterra o a Espanya la violència ha estat erradicada dels estadis, però a Itàlia no, continua una violència dura i sorda a mans dels grups radicals que s’enfronten una setmana si una setmana també. Tu que ets romana recorda aquell jugador que feia (o fa) la salutació feixista cada cop que marca un gol o similar. I ha estat mai sancionat o advertiti?

    També s’ha de recordar el duríssim moviment anarquista (o similar) que fa uns anys va destrossar el carrer Gran de Gràcia per protestar per la mort d’un company seu a Itàlia, els qui van saquejar el carrer eren italians de “vacances” a Barcelona.

    No em vull extendre més, però d’exemples petits i grans d’aquesta violència continuada n’hi ha molts, i de tots colors.
    M’imagino que la victòria electoral dels exMSInos entre d’altres elsha donat ales i actuen de manera més desacomplexada, però crec que aquest fenomen no és nou d’ara, és un problema malhauradament enquistat com molts d’altres al Bel Paese.

  7. Ciao Maria/Marieta, sono qua dopo aver seguito la traccia lasciata dal tuo commento sul mio blog, dopo aver visto tutto questo popò di blog sarei onorato se volessi diventare mia amica e ci linkassimo reciprocamente, sarebbe proprio bello avere un nuovo blog amico catalano.
    Fammi sapere, ciao!

  8. Exili a Playamuertos

     

    LA BISBESSA

     

    La bisbessa Lynn fa mig segle
    que viu
    a Playamuertos
    però no diu
    ni piu
    més que en anglès.
    S’ha entestat a no saber res
    més
    i ha reeixit.
    La bisbessa Lynn no es vol barrejar,
    aplatanar.
    Per això
    mal que es mori de calor
    pren el seu te calent
    cada tarda a les cinc.
    Per això mal que es mori de calor
    cada dia passa el rasclet
    pel seu jardinet
    simètric i retallat
    on només deixa créixer
    herbeta verda
    retalladeta
    i roses de marca:
    pena de mort a les flors indígenes
    transgressores:
    flamboyants, orquídies,
    buguenvíl.lies
    i altres males herbes.
    Per això, mal es mori de calor
    juga a tenis cada migdia
    i només es fa amb la tia
    del cònsol del Salvador.
    La bisbessa de Lynn no es vol aplatanar
    però un dia es morirà
    i ja veurem qui guanyarà.

    nuria sales

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de coses que passen per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent