Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: coses que passen

perdre

16

Tot el dia estic rebent telefonades i missatges d’amics italians i companys de faena que em feliciten perquè “he guanyat”. Jo ho agraïsc perquè no tinc tres hores per donar explicacions a tothom i no els puc explicar que no, que jo no he guanyat, que he perdut, que he tornat a perdre, que vaig començar a perdre abans de tindre dret al vot, que la primera volta que vaig votar ja vaig perdre i encara no he parat de perdre i que n’estic molt farta. 

Ja em perdonareu però estic de molt mala llet. Tot i que responc amb somriures als amics italians als quals faig molta enveja, pobres.
I, a més, plou.

Novecento

1
Publicat el 3 de març de 2008

Aquest cap de setmana tenia moltes coses que fer que eren precises, en canvi, un refredat d’aquells que t’estenen com si et passara un tren per sobre, m’han deixat amb ben poques possibilitats de fer res. Així que he fet dues coses boniques que fa temps que volia fer i no trobava mai el temps. Per cert, parlant de temps per fer coses boniques, sovint quan pensem que alguna cosa és precís fer-la en realitat no ho és, hem (he) d’aprendre a regalar-nos temps per les coses belles, tot el que jo havia de fer aquest cap de setmana no ho he fet i no ha passat res, en canvi, he fet altres coses que sense la febre i els mocs no hauria fet i que han valgut molt la pena.
M’he vist Novecento de Bertolucci tot d’una tacada (amb una pausa per sopar). Feia molt de temps que ho volia fer, veure-la tota d’un glop i en italià. Ja ho sé que la pel·li és una riuada, que sovint és pomposa i que té estones lentes, que té ben poca credibilitat històrica, tant se val, el resultat és una pel·lícula preciosa que aconsegueix transmetre l’èpica i la poesia d’una lluita i d’una cultura que estaven desapareixent irremeiablement quan el film es va fer. M’ha encantat (el luxe de pensar: dedicaré les properes cinc hores i escaig a veure una pel·li que ja he vist) actors esplèndids: especialment Burt Lancaster i Robert de Niro (i Alida Valli), música bellíssima de Morricone, i sobretot, escenes precioses, talment quadres, esplèndids, amb una llum i uns colors que t’omplin els ulls i l’ànima. El director de fotografia és Vittorio Storaro, genial, fa poc he vist a la televisió una sèrie en dos capítols sobre la vida de Caravaggio, la fotografia és seua, crec que la faran a la tv espanyola perquè és una coproducció, si la fan, mireu-la. Aconsegueix reproduïr la llum i la foscor dels quadres de Caravaggio d’una manera increïble, bellíssima.
L’altra cosa bonica que he fet ha segut imprimir-me el Viacrucis que la Xesca publica a l’hidroavió apagafocs i començar a llegir-lo un altra vegada des del començament. Cada vegada que publicava un capítol no el llegia perquè anava endarrerida, i així m’endarreria encara més. M’he imprès fins el capítol 31, Xesca, no he acabat perquè el refredat era dels ploronets que no ajuden a llegir, però l’acabaré i et diré, però m’està encantant, molt més així d’un mos que a trossets. Així, aquest cap de setmana, a banda de la febre i dels camperols i els senyors emilians de Bertolucci, m’han acompanyat na Felízia, na Mirentxu i, sobretot, en Bruno Clementi.

estadística electoral casolana

4

Estava jo fent la llista de la compra a la part de darrere d’una papereta electoral del bloquet que t’envien per correu, i m’he entretingut mirant-les totes una miqueta. Mirant mirant, he fet dos números i el resultat és que de 180 noms només hi ha 14 noms en valencià, ni el 10%. I això que he inclòs en l’estdística la que ja no tinc perquè ja he votat, si no era molt pitjor. És cert que hi ha noms que són iguals en castellà i en català (26), però com que alguns d’aquests estan a llistes com les falanges o el PP…
Jo no sé com funciona, però si el nom que apareix a la llista és el del DNI, més del 90% dels candidats de Castelló tenen el nom en castellà. És un senyal de la magnitud de la catàstrofe: més del 90%!

Altres observacions: les Vanesses i les Samanthes han arribat a les llistes electorals, estava cantat que passaria. A la llista d’una de les falanges (l’autèntica) hi ha una Leocadia Brígida (pobre fill!). Per cert, a la llista que he usat per la compra, la d’Identitat Regne de Valencia (sic), tots els noms són en castellà.

vodevil

2
Ara sí que ha començat de debó la campanya i ja se sap qui va amb qui.
La decisió de Veltroni de que el Partito Democratico vaja tot sol ha descol·locat a Berlusconi, que ha forçat els seus aliats a anar amb ell sota la mateixa sigla i ha ressuscitat el partit que s’havia inventat fa uns mesos i que tothom havia oblidat. Li ha funcionat amb els ex-feixistes d‘Alleanza Nazionale, però l’altre gran partit de la coalició, els democristians de l’UDC, han decidit que ells també van sols. A més, per la dreta, també se n’ha separat un bon tros, i els feixistes (que no ex) s’han organitzat un altre partit que es diu La Destra. Tot això pot fer perdre un bon grapat de vots a Berlusconi.
El Popolo della Libertà, que es com es diu finalment el partit de Berlusconi, ha triat l’eslògan: Rialzati, Italia! (només falta "e cammina" per què el país siga Llàtzer i Berlusconi, com no, Nostresinyor). Per cert, a les fotos Berlusconi sembla normal (!), però a la tele té una cosa dalt del cap, que no són cabells, que no s’entén què és, se li deu haver caigut el darrer implant de cabells que es va fer i ara se’ls pinta, o alguna cosa per l’estil, però fa un efecte raríssim.
Veltroni, en canvi, ha triat com a eslògan "Si puo’ fare" (We can, com Obama) i han omplert les ciutats amb cartells amb una gràfica molt moderna amb frases com ara: "No canvieu un govern, canvieu Itàlia" o "No penseu en quin partit, penseu en quin país". A més, han canviat el programa: de les 281 pàgines que va presentar L’Unione a les darreres eleccions a 12 punts clarets clarets (jo quan estudiava sempre em confonia de número amb els 14 punts de Wilson i els 13 de Negrín). La Sinistra arcobaleno ha començat també la campanya i també han perdut un tros amb el naixement d’un nou partit trostquista (el que faltava!).
De moment els sondeigs no valen per a res, canvien cada dia i, segons qui els fa donen resultats completament diferents, però està clar que Veltroni ha aconseguit el que ningú s’esperava i Berlusconi està nerviós. El PD diu que poden guanyar tres punts a la setmana en intenció de vot, a mi em pareix molt, però és cert que han començat molt bé, i els indecisos són un 25% de l’electorat.
Per acabar-ho d’adobar hi ha també eleccions a Sicília, on mana l’UDC, que sembla que tornarà a presentar Cuffaro, que va dimitir fa dues setmanes perquè li han caigut 5 anys per ajudar a un mafiós. Berlusconi, que sap que sense l’UDC no ho té fàcil, presenta a Micciché, que jo vaig saber que existia perquè fa uns anys, durant el govern Berlusconi, van detenir el traficant que li portava la cocaïna al ministeri. El PD presenta a Anna Finocchiaro, una senyora que a mi m’agrada molt i que durà com a segona de la llista a la germana del jutge Borsellino.
És, sense dubte, la campanya electoral més interessant dels darrers anys, veurem.

PS: per cert, aquests dies amb la independència de Kosove, als telegiornale diuen que l’estat espanyol no la reconeix perquè té problemes amb els separatistes bascos i els autonomistes catalans…

PS2: Òbviament Nàpols continua plena de fem pels carrers, i van quasi dos mesos…

Per ogni donna offesa siamo tutte parte lesa

0
A voltes tornen, i a voltes resulta que no se n’havien anat mai.
Ací ja fa temps que han tornat, ja fa mesos que parlen de reformar la llei 194, la que regula, des de fa 30 anys, l’avortament a Itàlia.
L’altre dia, a Nàpols, la policia va irrompre en un hospital públic perquè havien rebut una denúncia anònima que deia que s’estava cometent un delicte de "feticidi" (!!). Van interrogar una dona a qui acabaven de practicar un avortament (dintre els terminis de la llei), van interrogar les veïnes d’habitació, els metges i els assistents i, a més, van segrestar l’expedient clínic de la dona i el fetus.
Ahir hi havia concentracions de protesta "autoconvocades" a totes les ciutats italianes, a Roma era davant del Ministeri de Sanitat. Vam anar en eixir de la faena, hi havia molta gent, més de la que ningú no s’esperava. En un moment donat la concentració es va convertir en una manifestació, vam circular vora riu fins el centre, tallant el tràfic, amb un servei d’ordre d’adolescents molt eficient. En arribar davant del Ministeri de Justícia la policia ens va bloquejar i després d’una estona de tensió (cor-te-o! cor-te-o!) ens van deixar passar. Jo no em sabia els eslògans que toquen en italià i F. em va ensenyar el que calia saber: "L’utero è mio/me lo gestisco io!", "Tremate tremate / le streghe son tornate" i tal… 
Quan ens arrimàvem a Piazza Venezia la policia ens va tornar a bloquejar i allà la cosa es va posar més lletja, les parlamentàries es van posar davant pensant que la policia no els faria res, van començar les empentes i algun cop. Van arrestar a una dona i això va fer que ningú es moguera fins que no la van amollar (ver-go-gna! ver-go-gna!). Al final ens van deixar passar i vam arribar a Piazza Venezia.
La meua primera manifestació il·legal a Roma per defensar una llei que té 30 anys!!

NO TIME FOR LOVE

2

Non c’è tempo per l’amore nei Paesi Baschi,
estendiamo la solidarietà

There is no time for love in the basque country,
please extend the solidarity

Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian,
zabaldu elkartasuna

No hay tiempo para el amor en el País Vasco,
extiende la solidaridad

No hi ha temps per l’amor al País Basc,
escampa la solidaritat

Un dels arguments utilitzats pels tribunals espanyols per la suspensió d’EAE-ANV, van ser les paraules de l’alcaldesa d’Hernani que va dedicar un "maite zaituztegu" ("vos estimem") als presos…

enllaç

jugada electoral

0
Sembla que la jugada de Veltroni d’anar sol a les eleccions no era un suïcidi polític, s’estan començant a veure resultats i podria ser una jugada genial.

La gent (a aquest país el número d’indecisos és altíssim) està farta de coalicions enormes i insostenibles. Ahir, primer dia de campanya electoral real, el missatge del PD era, "nosaltres som allò nou, la dreta es presenta amb la mateixa coalició i les mateixes cares des de fa 14 anys". I el missatge de Veltroni és: jo sóc valent i me la jugue, el meu contrincant és valent?
Veltroni llança l’esquer i… aquest matí, titular de Repubblica: El desafiament de Berlusconi: vull córrer tot sol. També als altres diaris. Ha picat!
I ací, senyores i senyors, canvia tot. Si al final Il Cavaliere va sol, no hi ha res decidit, la partida està oberta.
En els propers dies veurem com acaba tot plegat i com es presenta la dreta, però si es presenten com sempre, perdran vots, els sondeigs ja diuen que entre els votants de dreta hi ha ganes de canvis.
Per cert, del partit fundat per Berlusconi fa uns mesos ja no se’n recorda ningú, ni ell mateix.

eleccions

5
Eleccions, a abril (mira que m’agrada abril). A mi, tot plegat, em deu haver pillat distreta amb altre, perquè no ho acabe d’entendre:
Tothom estava d’acord en que calia canviar la llei electoral. La dreta portava mesos recollint firmes per fer convocar un referèndum per abrogar-la i ja tenien les firmes que calien, el centre-esquerra, que governava, no en volia sentir parlar, de referèndum, deien que calia canviar-la al parlament.  Des del començament de la crisi la dreta ha dit que eleccions ja (i han arxivat les firmes recollides). Al centre-esquerra, en canvi, D’Alema ha tingut una idea que els diaris de centre-esquerra han dit que era genial: demanar que es convocara un referèndum per abrogar la llei electoral (!).
De totes maneres no ha servit de res, en un parell de mesos eleccions. Veltroni i el PD diuen que ells aniran sols, sense fer coalició amb ningú. En canvi, la coalició de dreta, que estava a trossos i portaven mesos insultant-se entre ells, s’ha recompactat i ara són molt amics un altra volta.
En plena crisi de govern, Berlusconi va ser absolt d’un delicte de falsificació  de comptabilitat perquè ja no és delicte gràcies a una llei feta pel seu govern: deu ser la primera volta en la història del dret que és l’imputat qui decideix, en lloc del jutge.
Una bona notícia: el president de Sicília ha dimitit. Després de ser condemnat a cinc anys de presó i a inhabilitació perpètua per ocupar càrrecs públics va dir que no dimitiria, però la pressió dels seus aliats de govern i, aquesta és la bona notícia: la pressió popular, l’han fet canviar d’idea (potser, finalment, alguna cosa està canviant a Sicília). Així que també a l’illa hi haurà eleccions.
I una de dolenta: òbviament, a Nàpols continuen amb les muntanyes de fem pels carrers.
Serà molt difícil suportar un altra campanya electoral, encara no ens havíem recuperat de l’última…

I giorni della merla

10
Hui és el darrer dels anomenats giorni della merla. Són el 29, 30 i 31 de gener i, tradicionalment, són els més freds de l’hivern o, si més no, els darrers dies fredíssims de l’hivern.
Com passa sempre, hi ha moltes variants de la llegenda que dóna origen al nom, però la història de fons és sempre la mateixa: abans les merles eren blanques, un any molt fred una merla amb els seus fillets, desesperats perquè no trobaven recer i feia molt de fred es van refugiar a una ximenera i s’hi van quedar tres dies, fins que el gran fred va amainar. Finalment, l’1 de febrer quan van poder eixir el seu plomatge s’havia tornat negre pel fum de la ximenera. Des d’aleshores les merles tenen les plomes grises o negres.
La llegenda és llombarda i és molt vella, hi ha una referència a la Divina Comèdia, al XIII cant del Purgatori.
A molts pobles del Cremonese en aquests dies es "fa cantar la merla", es a dir, es canten les cançons populars del "repertori de la merla": cants propiciatoris per fer rebrotar les moreres, fonamentals per als cucs de seda i per les sederies.
Són, en definitiva, un adéu a l’hivern.
 

sol

5
Hui fa sol, després de setmanes de plugim i pluja i boira, un parell de dies de tramontana que ho neteja tot i finalment: el sol.
En dies com hui des de casa es veu el Terminillo, que està a cent kilòmetres de Roma, a l’Appennino abruzzese, bell, gran i blanc.
L’altre dia vaig saber (no ho he vist encara) que han florit els armelers.

A voltes, per veure primavera, només cal mirar en la direcció justa (i no llegir els diaris).

No

6
Amb govern tècnic per fer la nova llei electoral o eleccions ja amb la vella, el resultat serà cinc anys més de Berlusconi (& Cia.).

Innocent de mi, a l’entrada amb la que vaig encetar el bloc vaig dir que intentaria no parlar d’ell, era un auguri, no una promesa.

Un altra volta no, per favor. 

No.

Ara va de bo?

2
Tot i que els números semblen claríssims i Prodi hauria de perdre la votació d’aquesta vesprada al Senat, ha decidit presentar-se i no dimitir abans. No s’acaba d’entendre, potser ens tenen reservada una sorpresa?
Franca Rame (la companya de Dario Fo, Senadora per L’Italia dei Valori) va fer unes declaracions ahir que em van posar els pèls de punta.
Deia la Rame: Cal recordar que per més de cent senadors aquesta és la primera legislatura, si la Cambra es dissol abans de meitat legislatura (dos anys, sis mesos i un dia, és a dir el proper 29 d’Octubre), no tindran dret a la pensió vitalícia de 3000 € al mes, reservada als senadors de la República. 
Si jo fóra Prodi hauria provat a buscar tres senadors de l’oposició amb la fidelitat política fluixa. I si passa, ningú em traurà del cap la cosa que ens ha explicat la Rame.
Com diuen a Morella: amb perretes, cançonetes.

 

Sin novedad en el frente

3

En tres dies de la setmana passada les notícies sobre els problemetes judicials dels polítics  italians han ocupat bona part dels diaris i els noticiaris:
Dimecres ens assabentem que a Campània han estat arrestades 23 persones del partit del ministre de Justícia, Mastella: quasi mig partit, i entre els detinguts es troba la dona del ministre, alt càrrec en l’administració le la regió campana. L’acusació es corrupció, i el mateix ministre està sent investigat pels jutges per set hipòtesi de delicte relacionades amb la corrupció i la màfia. Mastella fa un “emocionat discurs” de dimissió al parlament i tot l’hemicicle s’alça en peu per retre-li un aplaudiment apoteòsic i solidari (?).  En els dies següents la senyora declara que se’ls persegueix políticament per ser catòlics, i tots dos, llancen duríssimes crítiques als jutges italians, especialment a les franges extremistes brutals (sic) que han “segrestat”  la senyora. (…)



Dos dies després Berlusconi és enviat a judici per corrupció, òbviament això no és res per al Cavaliere que porta anys essent jutjat i condemnat per delictes variats. Quan els periodistes li pregunten què en pensa, contesta que espera que hi haja eleccions prompte per guanyar  i reformar en profunditat la justícia contra “l’exèrcit roig de la magistratura”.
El mateix dia, divendres, es fa pública la sentència del judici al President de Sicília: condemnat a cinc anys de presó i d’inhabilitació per exercir càrrecs públics per complicitat amb un delicte i per desvelar secrets oficials (va avisar a un boss mafiós que l’estaven controlant). Com que a la sentència es diu que ha ajudat a un mafiós (no a la màfia) en eixir del jutjat, els periodistes en lloc de demanar-li si li queia la cara de vergonya li preguntaven si se sentia alleujat. Ell diu està contentíssim, que pensa recórrer la sentència i que no pensa dimitir. Cal dir, però, que el procés estava en marxa durant les últimes eleccions regionals i les va guanyar igualment. L’adversari a les eleccions era la senyora Borsellino, germana del jutge assassinat per la màfia al 92. Va guanyar ell. No sé si a cap elecció a Sicília havia estat més clar què es votava.
Tots, excepte la senyora “segrestada” van anar, juntets i amb mig govern a l’angelus de diumenge per expressar la seua solidaritat al Papa a qui estudiants i professors "intolerants i contraris a la llibertat d’expressió" no van voler a l’inauguració de l’any acadèmic.
Mentre passa tot això i no es parla d’altra cosa, Nàpols continua ofegant-se sota muntanyes de fem que, en molts casos, porten un mes al carrer.

Publicat a Pàgina26