Com que veig que la catosfera futbolera s’està posant azzurrra azzurra i han penjat unes quantes versions d’Azzurro, ací Josep Blesa, ací Antoni de Camins i carreteres i ací l’Elies, m’hi afegisc amb la versió de l’autor, Paolo Conte, i còpie un paràgraf d’un article de hui d’un periodista molt seriòs de Repubblica (així veieu com està el pati per ací):
“Espanya, que fa decenis que desembarca escumejant de fúria, eriçada d’espadatxins, picadors, banderillers, matadors i pantalonets estrets, tendeix a fer-se “encornar” del més inesperat dels bous de llaura quan es convenç de tindre a l’abast de la mà les orelles del bou. Com ara”
Demà anirem a veure el partit a la maxi pantalla de la Festa dell’Unità, esperem que els torerets se’n tornen a casa amb el cap catxo.
Amb el cap catxo i ben catxo.
Per cert, llàstima que les pantalles dell’Unità no siguin com les d’abans i tot resulti tan vist, aigualit, sense gust ni olor, ai, que en diria Mestre Joan Fuster que avui fa setze anys que ens va deixar orfes i ben orfes.
Bona nit,
Pere
Espanya de tant en tant funciona, doncs no solen escatimar quan hi ha interesos d’Estat pel mig, i si no que li ho pregunten als del festival d’Eurovisió quan va guanyar Massiel en el festival d’Eurovisió a canvi de vetar a Joan Manel Serrat de cantar en català.