Un altre país

Veig que la notícia de que la pel·lícula sobre Bush no inaugurarà el Festival de Roma ha estat publicada a la premsa d’allà i ha hagut un cert rebombori. Ací no, cap rebombori, jo no sé com ha anat la cosa però em crec el que diu El País, no és que Berlusconi haja censurat o vetat res, és que a ell “no le habría agradado que una película como ésta inaugurase el festival” i ja està, i si a ell no li hauria agradat, doncs no es programa, i punt. No és censura, és vassallatge.
Ací les coses funcionen així, el cavaliere porta anys dient mentides fenomenals i no n’hi ha cap (poquíssims i amenaçats) periodista que li duga la contrària, quan se salva d’algun procés per prescripció (gràcies a una llei feta a mida), sovint als telegiornali la paraula emprada és absolució. Fa poc ha perdut un judici contra The Economist, a qui havia acusat de difamació per la portada de la foto, ací no ha donat la notícia ningú. Amb el fabulós imperi econòmic i poder de l’amo no es pot demanar als periodistes que facen la seua faena, que tots tenen família i hipoteques per pagar.
Canviant de tema (o no), pel que veig a Castelló també està la cosa divertida, diu Fabra que “Hijo de puta es una frase bastante corriente en nuestra provincia”, ho serà a sa casa…com està el pati!

Ahir vaig llegir una notícia a El País que, malauradament, no podré llegir a cap diari italià.
Explica com el govern italià i alguns ajuntaments havien inflat les xifres de gitanos que hi vivien  (multiplicant-les per 10 o per 20) per construir una emergència que no existia i per atiar el foc del racisme i de la intolerància. Explica també com molta gent ha decidit deixar el país a causa de la persecució sistemàtica a la que són sotmesos.
No ho diu el diari però ho dic jo, amb tot el que ha passat, la reacció de l’esquerra ha estat pràcticament nul·la, darrerament una certa oposició ací la fan els catòlics (!), una de les publicacions que més i més fort ha criticat al govern per tot plegat ha segut Famiglia Cristiana i comunitats cristianes que s’ocupen dels immigrants com Sant Egidio i, molt i molt bé, la gent d’Everyone que des del començament de tot plegat han tingut la guàrdia alta. El fet que ni les veus del centre esquerra ni de l’esquerra s’hagen sentit és ben indicatiu de l’ambient que hi ha per ací. No només no s’han sentit, quan va haver el pogrom a Nàpols, el PD local havia omplert el barri de cartells contra els gitanos.
El que volia dir, però, és que el títol de l’article d‘El País em va posar els pèls de punta: “Els gitanos s’esfumen d’Itàlia”, seré paranòica, potser la preocupació pel que està passant a aquest país em fa agafar-m’ho tot per la banda que crema, però el títol i algunes frases “Los gitanos parecen haberse esfumado de repente” em va semblar que tenien un gust Alemanya-anys-trenta que fa molta por. Estan passant massa coses amb gust d’anys trenta, massa.

Anit vaig escoltar amb molta atenció l’explicació de l’experiment que faran hui a l’accelerador de partícules del CERN a Ginebra. Al telegiornale de la nit van dir que no ens cal patir, que no és perillós tot i que s’havien sentit veus que deien que podien provocar un forat negre que es podia engolir la terra…no, són tot exageracions, és cert que l’experiment tractarà de reproduir el big bang, però a escala molt xicoteta i, per tant, si provocaren un forat negre seria molt xicotet.
Que no seria prou gran per engolir-se la terra ho van dir, però Berlusconi? és molt xicotet, sense talons és molt molt xicotet…perfa.

Hui, 8 de setembre, fa 65 anys que el rei i el govern van anunciar per ràdio l’armistici amb els aliats. En una de les actuacions més vergonyoses que es recorden, el rei i el govern van fugir de Roma cap a la zona alliberada  sense donar cap disposició a l’exèrcit i sense donar massa detalls sobre l’armistici firmat (hi ha qui sospita un acord, explícit o no, amb els alemanys, la família reial i el govern salvaven la vida i a canvi lliuraven la ciutat als nazis).
Amb els alemanys a les portes de Roma i sense saber massa bé com estaven les coses, part de l’exèrcit (pràcticament dissolt) i molts civils van còrrer cap a Porta San Paolo per intentar impedir l’entrada dels alemanys a la ciutat. Increïblement aquest grup de civils i uns quants militars mal armats, sense govern i sense exèrcit, van resistir tres dies fins que van ser esclafats per la màquina militar nazi. Van morir més de 400 dels homes i dones que van intentar defensar la seua ciutat, en la que es considera la primera acció de la resistència italiana contra l’ocupació alemanya.
Doncs bé, una data tan senyalada per al país i, molt, per a la ciutat, ha estat la que ha triat l’alcalde per fer-nos trobar als diaris les declaracions  on diu que ell no condemna el feixisme, que condemna les lleis racials (sort d’això, sobretot perquè les declaracions les ha fet en una visita a Israel), però el feixisme, no, que cal distingir (?). 
Se li poden dir moltes coses al senyor alcalde però no es pot negar que té molta gràcia per triar les dates, no crec que siga casual, ho ha dit en l’aniversari del dia que el govern feixista va lliurar la seua ciutat als ocupants. Finíssim, no?

Aquest país continua amb aquesta espècie de tour de l’horror històric. Va començar de valent amb les manifestacions per la victòria d’Alemanno, amb aquell sabor feixista de carreró i de bastó tan del gust del nou alcalde. Al pogrom de Nàpols contra els gitanos es va demostrar una notable precisió en la reconstrucció històrica, feia segles que no es veia un pogrom tan reeixit. Després van arribar les noves lleis racials amb què van fitxar a tots els gitanos i els van posar comissaris especials per a ells solets. Ara, per a alguns, toca tornar als pitjors anys del feixisme, a la foscor de la por, dels delators i de les denúncies anònimes. Si no vaig errada també les delacions a la Santa Inquisición podien ser anònimes.

La notícia és d’abans d’ahir, comença a girar pels blocs italians, ho he llegit a un post de Lo specchietto per le allodole. 

A  Cantù,  bonica ciutat llombarda, l’alcaldessa ha decidit solucionar creativament el problema dels extracomunitaris. Han establert un número de telèfon gratuït on es pot telefonar anònimament per denunciar la presència d’extracomunitaris sospitosos a qualsevol punt de la ciutat.
Per sort el sabotatge ha començat, amb el mateix principi que utilitzen els hackers per inutilitzar pàgines web, és a dir, embussant el servei per fer-lo inutilitzable. La iniciativa és d’un periodista de l’Espresso, Alessandro Gilioli. Es tracta de fer comprendre a l’alcaldessa que a una república democrática això no es fa.

La campanya consisteix en:
-Obrir Google Maps a Cantù
-Triar un punt qualsevol de la ciutat
-Telefonar anònimament al número de telèfon per les delacions
-Senyalar al punt triat la presència sospitosa d’un extracomunitari (he vist un negre sospitós! segur que no té papers!)
-Passar la veu i convidar a fer el mateix a moltes persones.

Com diu Mantellini al seu bloc, si moltíssima gent telefonara potser podríem avergonyir-nos una mica menys de viure a un país on un alcalde organitza una cosa així.

La cosa ja té nom, per ara en anglès, si algú s’anima a trobar una paraula en català, que ho diga. En anglès es diu discomgoogolation que seria una combinació entre discombobulate que vol dir confondre o frustrar i Google que vol dir Google.
Segons el doctor David Lewis quasi la meitat dels ciutadans britànics pateixen aquest disturbi. Els símptomes són: creixents nivells d’agitació i d’estrès, amb acceleració del ritme cardíac a nivells perillosos, i tot això ens passa quan no podem connectar-nos o la connexió s’interromp. Diu el doctor que amb la proliferació de la banda ampla hem entrat en la civilització de la resposta immediata i si no tenim accés a la galàxia d’informació que Internet ens ofereix a l’abast d’un clic, aleshores, ens ataca la discomgoogolation, que, més senzillament, seria la síndrome d’abstinència del Web.
Personalment no puc negar que em pose nervioseta quan la cosa no rutlla, quan la connexió és massa lenta o quan directament no funciona, però no crec que el meu ritme cardíac ni l’ansietat es tornen perillosos.
Potser seria el cas que comencem a considerar la cosa seriosament, podríem fundar una associació de xarxa-dependents (anònims), grups de suport mutu, teràpies de grup, no sé, potser cal començar amb un gest coratjós i hi estic disposada:

Bon dia, em dic Maria i sóc (una miqueta) xarxa-dependent.

Encara que ja no siga estudiant, setembre sempre tindrà aire de llibreta nova i olor de llibres per folrar.
L’aire és diferent, hi ha una promesa de tardor que no hi era la setmana passada.
A mi setembre m’agrada molt, és el mes del primer jersei, dels colors de la ciutat que comencen a endolcir-se, ha tornat el rodamots (hui amb poliorcètic), tornen els amics i tornen els blocaires…La ciutat torna a omplir-se i marxaran els mosquits i espere que també les formigues. Cal començar a pensar en totes les coses que hem deixat per quan passe l’estiu, s’ha acabat la treva.
Hi ha a l’aire, a més de la promesa de tardor, una espècie de tristesa de dia que es fa curt (a setembre la nit no s’encanta vaig sentir dir una volta) que m’inquieta una mica, però tot plegat és un dels meus mesos preferits. 

Ahir va fer un any que vaig escriure la primera entrada del bloc, no sé què m’esperava quan vaig començar, però no m’esperava açò, no m’esperava fer amics, no m’esperava engrescar-me tant, segurament no m’esperava escriure tant i que fóra tan gratificant. Han segut quasi 200 entrades, més de 1000 comentaris i quasi 40000 visites, gràcies a tots, a tota la colla del bloc, als que ja tenen cara i ulls i als que encara són només (només!) paraules, gràcies de veritat, gràcies per cada un dels clics que vos han portat ací a fer-me companyia. Gràcies pels comentaris, sovint eren molt més interessants i millor escrits que l’entrada meua, moltíssimes gràcies.
Gràcies per aquest país ple de paraules que ens hem inventat, per aquest país normal, com deia Victòria.
I moltes, moltes gràcies  als amics italians que em visiten, aprecie molt l’esforç i és un gust que ara el català per a ells siga alguna cosa més que una llengua desconeguda d’un país que no existeix, i que quan ens veiem em pregunten coses com “ma amb vuol dire sempre con?”, gràcies de cor (cor vuol dire sempre cuore).

A Catània, un jove de setze anys després d’una agressió del pare va decidir anar a viure amb sa mare. A la mare, metge, li ha estat treta la custòdia del jove perquè, diu l’informe dels serveis socials, el jove freqüenta “grups extremistes on es fa ús de substàncies alcohòliques i psicòtropes”. El grup en qüestió és un cercle dels Giovani Comunisti, les juventuts de Rifondazione Comunista. Ací la notícia a l’Unità. Que el jove siga militant d’un grup tan perillós i extremista demostraria la incapacitat de la mare de fer-se’n càrrec (!).
Ara, que a Rifondazione Comunista siguen extremistes supose que és una qüestió opinable, que a les eleccions els va anar molt, molt malament, és cert, però pensar que s’han lliurat al consum de psicòtrops perquè han estat expulsats electoralment del Parlament em sembla una mica massa (a més, el jove i la mare han presentat exàmens mèdics que demostren que no s’ha drogat).
Poca broma, la notícia és certa, i parlem de Catània, una ciutat amb una densitat mafiosa altíssima i es dona el cas que el cercle dels perillosos extremistes que freqüenta el jove s’ha distingit per la seua lluita contra la màfia i per la legalitat.
Des que Berlusconi va dir que no era veritat que els comunistes mengen xiquets, però que a la Xina comunista els bullien per fer adobs per al camp (paraula, ho va dir), no n’havia sentit de tan grosses, i el que ens queda.

No vaig veure la cerimònia d’inauguració dels jocs olímpics, he sentit que va ser espectacular, pareix que no es veia una cosa tan bonica des de Berlin 1936. Pareix també que ací dalt ha començat un altra guerra, russos i georgians estan olímpicament bombardejant ciutats, hi ha milers de morts i de refugiats, segons els diaris italians aquest matí han bombardejat Tiblisi, segons els diaris espanyols, no. A l’Avui la notícia és xicoteta, sí, la que està baix d’una notícia sobre la maquilladora de Carme Chacón. He posat la tele per veure què i el telenotícies de l’espanyola començava amb una interessant notícia sobre la prova de bàdminton als jocs, l’italià amb ciclisme. Sort de la BBC.
Demà me’n vaig a Castelló una setmana, bon dia a tothom i que no siga res, sobretot per a la gent d’Ossètia, que, acabe de veure a la wiki que té molts noms: La República d’Ossètia del Sud en osseta: ?????????æ ?????? ???????, transcrit Respublikae Xussar Iriston, en uzbek: ?????????? ????? ??????, transcrit Respúblika Iuzhnaia Ossetia i en georgià: ???????? ??????, transcrit Samkhreti Osetia.  

Una còpia d’època de La verità svelata dal tempo (la veritat desvelada pel temps) de Giambattista Tiepolo, de 1744, era el quadre que Berlusconi havia triat per a fer de fons a les seues conferències de premsa al palau del govern. Que el mentider compulsiu més ridícul d’Europa triara aquest quadre per les seues conferències de premsa ja tenia la seua gràcia (per dir-ho d’alguna manera). Ara resulta que ha pensat que la veritat nua potser era massa per als ciutadans italians i que el mugró i el melic de l’al·legoria  de la veritat potser haurien torbat a els pobres ciutadans que han de suportar una conferència de premsa del president del govern, així que la persona que ha omplert de mamelles i cuixes la televisió italiana, la persona que menteix sense cap pudor cada volta que obre la boca i que ha convertit la política a aquest país en una obscenitat insuportable, ha decidit que el quadre calia retocar-lo per cobrir el mugró i el melic de la veritat. Quan els periodistes han notat el retoc i han preguntat el motiu la resposta ha estat que ho han fet per no ferir la sensibilitat dels espectadors, com si la sensibilitat d’algú que està escoltant a Berlusconi dient les coses que diu es poguera ferir amb un mugró o un melic.

Sempre m’ha agradat escoltar a la gent gran. Quan era xicoteta era la joia d’avis, tios, ties, tiets i tietes i m’encantava fer-me explicar les mateixes històries mil voltes: “tia, explica’m quan va arribar el front al poble” o les històries de Barcelona, d’encantistes i de milicians. Jo, en canviar de país, me’n vaig trobar de nous, d’ancians, i avis nous i tiets nous, amb altres guerres i un altre segle per explicar, i una altra llengua.  

Als ancians ja valdria la pena d’escoltar-los només per la llengua que parlen. I aprendre’n. Hi ha un valencià que parla la gent major al Maestrat i als Ports que enyore molt, fa segles que no l’escolte. Deia fa dies Vicent Partal que quan una persona major es mor és com si esclatara en flames una petita biblioteca. És així, com si es cremara una biblioteca amb els diccionaris inclosos.

L’altre dia vaig llegir al diari una notícia breu que em va paréixer tristíssima i que, no sé perquè, em torna al cap sovint des que la vaig llegir:

El senyor A. (A. d’Anònim) en plenitud de les seues facultats mentals va decidir que no volia viure més. El senyor A., que ve d’un poblet del sud d’Itàlia, viu a Florència fa anys i va decidir morir ofegant-se a l’Arno. Va triar un lloc discret lluny del centre, va baixar fins al riu i es va tirar a l’aigua. Dos policies el van salvar. Els senyor A. té 103 anys i, lucidíssim va dir que sí, que s’havia llançat a l’aigua, que estava fart i que no volia viure més (non voglio più campare).
El senyor A. va nàixer el 1905, era camperol i ha viscut dues guerres mundials, vint anys de feixisme i qui sap què més, potser era feixista convençut o es va jugar la vida amb la resistència. Potser va estar a la batalla d’El Alamein o era el millor empeltador d’arbres del seu poble, ves a saber, però ha viscut 103 anys i diu que està fart.
El senyor A., a qui defineixen com una persona activa, lúcida i que llig molt, viu des del 1969 a una residència de les Suore Figlie delle Sacre Stigmate. Jo no puc entendre com pot ser tindre 103 anys i estar sol des de fa quasi 40 anys, però espere de tot cor que el senyor A. (A. d’Anònim) puga descansar en pau, ací o allà, on ell vulga.

No pense parlar de la impunitat del Cavaliere, no en tinc ganes, ni gota. Es podria haver estalviat les declaracions d’ahir demanant “Qui em rescabalarà ara de la meua imatge enfangada als diaris de tot el món per deu anys, qui em pagarà totes les despeses?” i es podria haver estalviat de dir que ara ja no li tocarà “passar els matins dels dissabtes treballant amb els meus advocats per defensar-me dels jutges“. Però jo no en pense parlar, faré com (quasi) tots els diaris italians i com els telegiornali, faré com si res.

“Estimat visitant, aquesta podria ser la darrera volta que visiteu un museu, un àrea arqueològica, un monument, un arxiu o una biblioteca. El govern Berlusconi amb els seus ministres, Tremonti, Bondi i Brunetta, ha decidit talls que impediran a 36 milions de persones visitar el nostre país, el nostre patrimoni, els llocs d’art que ja no podran ser tutelats, restaurats i valoritzats, amb la conseqüent destrucció, també, del paisatge italià” Aquest és el text d’un full que milers de turistes van rebre abans d’ahir quan van tractar de visitar llocs com ara el Coliseu i els van trobar tancats. Tots els museus, monuments, arxius i biblioteques van tancar dues hores per protestar contra els talls dels pressupostos de l’estat que els condemnen pràcticament a la ruïna.

El rector de La Sapienza, la Universitat de Roma, va anunciar dilluns que si es confirmen els talls anunciats pel govern, a setembre no podran obrir.

Els diners per començar a fitxar a la població gitana, però, sí que els han trobat.

No és cert, com diuen les males llengües, que el govern ha tallat sobretot les despeses de sanitat (no hi ha ni ministeri i amb els talls anunciats podrien tancar molts hospitals públics) i cultura, no és cert. La veritat és que han intentat estalviar també en altres camps, de fet, enguany en lloc d’encarregar els uniformes nous per a la policia a l’empresa que sempre els havia fet, per estalviar els han encarregat (en gran quantitat, per estalviar) a una empresa polonesa. Llàstima que quan han arribat (en gran quantitat) han descobert que a tots, tots, la paraula polizia estava mal escrita, l’havien escrita amb dues z: polizzia i són inutilitzables.

En fi…, bon cap de setmana a tothom.

Divendres passat vaig tindre el meu primer “accident” de cotxe a Roma, no va ser res, una tocadeta, el meu cotxet amb un bony a un cantó, però a l’audi4 negre li vaig fer una rascada tan llarga com el cotxe. Tot culpa meua.
A aquest bloc (i a aquesta vida) he intentat sempre fugir dels tòpics i els llocs comuns sobre Itàlia i els italians perquè em fan molta ràbia i perquè no crec que ajuden a explicar ni a entendre, però si es parla de conduir, ho sento, és tot veritat.
A mi m’ha costat deu anys conduir a Roma com si fóra normal (com si fóra normal Roma, servidora és normalíssima), al començament pensava que em feien falta una dotzena de retrovisors per poder controlar tots els punts per on em podia eixir un cotxe o una moto (o dos), després vaig descobrir que una de les condicions per poder conduir a Roma és ignorar el retrovisor (ignorar la resta del món). Deia un amic nordamericà-israelià que Roma és l’únic lloc on quan vas en moto en contra direcció has de mirar el retrovisor.
Un altra cosa que ací és diferent és que és normalíssim fer avançaments perillosos per carrers amb dues direccions. Cal estar atent amb el que passa al carril contrari, a més hi ha les motos que avancen cotxes i van per enmig, i les motos que avancen motos que avancen cotxes i van més per enmig encara, tot això en totes dues direccions. No és que siga un caos, la cosa funciona, és que les regles i la lògica són diferents i s’han d’aprendre. Als encreuaments no passa qui té preferència, és passa una miqueta uns i una miqueta els altres, cal entendre el ritme. Jo hi ha punts complicats (com els voltants de la Piràmide, hi passe dues voltes al dia) que encara no els he entés. El meu xicotet accident va ser un error de ritme, vaig perdre el compàs.
Hi ha en aquesta ciutat una certa al·lèrgia als semàfors (i als intermitents), per la nit els deixen tots taronja i, al meu parer, n’hi ha massa pocs. A plaça Venècia, que és un punt neuràlgic del trànsit al centre on conflueixen molts carrers no n’hi ha semàfors, funciona el ritme misteriós que deia abans (jo encara no m’he atrevit a passar conduint).
A tot arreu hi ha criminals que condueixen, però jo diria que ací més, he aprés una col·lecció de renecs en perfecte romà que són el que cal en certs moments (els dic baixet, no em pose a cridar per la finestreta ni a fer coses amb els dits, que sóc una senyora, jo). Una de les manies locals és el canvi de carril compulsiu (normalment no estan dibuixats a terra, són prou relatius, els carrils), amb moviments rapidíssims i incomprensibles per a mi. A voltes pense que és que ací tothom ha aprés a conduir amb un motorino i condueixen un cotxe de la mateixa manera.
A més de les motos, els criminals i els que no són criminals però dominen una lògica i un ritme que per a mi encara són misteriosos, cal parar molt de compte amb els vianants. És cert que al centre històric no hi ha voreres, però això no vol dir que siga normal que les ignoren també on n’hi ha, i que conste que jo no dic que la vida del vianant a Roma siga fàcil, sempre he pensat que algun dia trobaran un japonès mort de vell a Plaça Venècia mentre espera que els cotxes s’aturen a un pas de zebra, no és fàcil entendre que hi ha que jugar-se la vida per travessar (aparentment, en realitat s’aturen o t’esquiven, cal travessar amb seguretat i el cap ben alt). La categoria del vianant suïcida que camina en grup, pel mig del carrer, d’esquena als cotxes que venen i que s’enfada si li pegues una pitadeta, té molts adeptes, sobretot al meu barri.
Hui he tornat a agafar el cotxe i he fet tot com déu mana, aturant-me a cada stop (sotp), cedint el pas quan tocava i tot això: m’han inflat a pitades i em deuen haver dit de tot, jo els he ignorat impasible-el-ademán.

M’acaba de dir l’F. que l’amic que deia que calia mirar el retrovisor anant en contra direcció acaba de publicar un post que es titula Conduir a Itàlia, part 1: L’autopista, tenim frases clavadetes…però el seu inici m’ha encantat: “Abans de conduir a Itàlia és important entendre la diferència entre una llei i una norma social”. Té raó, no sempre coincideixen i les segones no estan escrites enlloc.