La CUP para el cop
Suposo que ningú no se sorprendrà si diem que, a la ciutat de Barcelona, comparant els resultats de les eleccions del 2012 i els de diumenge, les forces polítiques independentistes hi han guanyat més de 57.000 vots. Potser ja és una mica més sorprenent que a Santa Coloma de Gramenet diumenge hi hagués més de 2.200 votants independentistes nous. Però al capdavall, podeu pensar, com que ha augmentat la participació, això no té dita: hem de mirar el percentatge i no pas el nombre total de votants de cada bloc.
La por que molts teníem diumenge era que si a l’àrea metropolitana de Barcelona sortia més gent a votar, el percentatge de vot espanyolista es dispararia i això repercutiria fatalment en el resultat de tot el Principat. Però no va passar. En absolut. Sí que hi va augmentar el vot espanyolista, però també l’independentista, i encara més. Diguem-ho clar i somrient: a l’àrea de Barcelona el percentatge de vots independentistes hi ha crescut.
«Diumenge teníem por que si a l’àrea metropolitana de Barcelona sortia més gent a votar, el percentatge de vot espanyolista es dispararia i això repercutiria fatalment en el resultat de tot el Principat. Però no va passar. En absolut.»
Us proposo que observem què ha passat a les quinze ciutats més poblades de Catalunya i fem comptes.
Si simplement sumem els resultats de CiU, ERC i CUP del 2012 i els acarem amb la suma de Junts pel Sí i la CUP del 2015, veurem que pràcticament enlloc no hi ha hagut variació. En alguns casos ha pujat el percentatge d’independentistes i en alguns altres ha baixat, però la variació és quasi sempre insignificant.
Ara, si fem els càlculs ben afinats, la diferència és, en alguns casos, engrescadora. Per començar, a les eleccions del 2012 hi hem de sumar el percentatge de Solidaritat Catalana per la Independència, que a tot Catalunya va obtenir més de 46.000 vots. Però, per una altra banda, hi hem de restar els vots de la gent d’Unió. I com podem saber qui hauria votat Unió el 2012 si es va presentar coalitzada amb Convergència? No ho podem saber, però hem de suposar que, si més no, el percentatge que ha votat Unió ara també l’hauria votada fa tres anys i, per tant, aquest és el tant per cent que s’ha de descomptar dels vots independentistes del 2012.
Fent els càlculs d’aquesta manera (teniu les dades ací), podem veure que, de les quinze ciutats més grans de Catalunya, l’independentisme ha crescut a totes menys a dues –Tarragona i Reus–, que precisament no són de l’àrea de Barcelona. Enumerem aquests creixements:
—Barcelona: +2,71%
—L’Hospitalet de Llobregat: +1,59%
—Badalona: +0,18%
—Terrassa: +2,82%
—Sabadell: +1,15%
—Lleida: +3,01%
—Tarragona: -0,15%
—Santa Coloma de Gramenet: +1,58%
—Mataró: +0,79%
—Reus: -1,6%
—Girona: +1,87%
—Cornellà de Llobregat: +1,51%
—Sant Boi de Llobregat: +0,83%
—Sant Cugat del Vallès: +2,65%
—Manresa: +0,87%
I si afinem encara més l’anàlisi veurem que a tot arreu el partit que realment ha crescut ha estat la CUP. A tots aquests municipis, el resultat de Junts pel Sí és inferior a la suma de CiU i ERC del 2012. El factor d’equilibri (o fins i tot de superació) és la CUP.
«Fa pocs mesos, les enquestes ens deien que en Pablo Iglesias ens aixafaria la guitarra, que impediria la majoria absoluta independentista. Doncs podríem dir que, en part, la CUP ha parat el cop»
És difícil de treure conclusions encertades d’aquesta anàlisi. I encara més aventurar-ne propostes derivades. Però deixeu-me que provi d’exposar tres idees:
1) A la majoria de municipis del Principat, l’independentisme ja no pot créixer gaire. (A Callús, per exemple, la suma de Junts pel Sí i la CUP passa del 73%!) En canvi, on pot créixer i ha de créixer és a les ciutats grans. En primer lloc, perquè hi viu molta gent. En segon lloc, perquè en pot sortir el mínim del 3% que ens falta per a guanyar un referèndum (voluntari, imposat, d’independència, constitucional… tant se val). I, en tercer lloc, perquè: quina república tindríem amb tantes ciutats girades d’esquena al propi futur?
2) Si la CUP és el partit independentista que creix més a les àrees més difícils, deu ésser perquè fa un discurs que connecta més amb la gent que hi viu: rupturista, anticapitalista, jove, de carrer, de base, de defensa dels més desvalguts… Un discurs que pugna amb el de Podem. Fa pocs mesos, les enquestes ens deien que en Pablo Iglesias ens aixafaria la guitarra, que impediria la majoria absoluta independentista. Doncs podríem dir que, en part, la CUP ha parat el cop.
3) Cal confiar més en la CUP. Perquè ells poden arribar allà on no pot arribar el president Mas. Potser també Súmate, però la potència organitzativa i mobilitzadora de la CUP no es pot menystenir ni, sobretot, instrumentalitzar. Els masistes hem de saber escoltar el fons d’aquest discurs de la CUP sense prejudicis. Que els cupaires facin coses que no ens agraden (o que no entenem) no vol dir que no tinguin mai raó. I després, si algú els vol jutjar, que pensi més en els fets i no tant en els gests: ja no ens en recordem qui va fer costat al president per salvar el 9-N?
Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.