Un dels fets més trists d’aquest episodi tan innecessari dels ‘retocs’ ortogràfics el vaig llegir en aquesta notícia:

«Finalment, i davant la divisió, es va optar per una votació, en què es van imposar els criteris de [Teresa] Cabré de manera clara. Però entre els crítics hi havia persones de pes, com el mallorquí Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i considerat un dels lingüistes més prestigiosos dels Països Catalans. Però de poc li va servir. El mateix Veny ha confirmat a aquest diari aquesta informació malgrat que no ha volgut afegir més detalls sobre la discussió filològica.»*

Nació Digital (24-10-2016), informació signada per Pep Martí

I penso en el seny i la saviesa de Joan Veny. Penso en aquell dia d’estiu de fa dos anys, quan el vaig conèixer, fora de l’aula. Penso en la humanitat, el sentit comú, l’autoritat natural i l’amor per les llengües d’aquest home de vuitanta-quatre anys, que ens responia així aquesta qüestió:

«—Amb en Germà Colón parlàvem de com era fàcil d’enamorar-se de les paraules. A vós també us passa?

—Ara sí que m’heu mort! Mireu. Darrere de cada paraula hi ha una història. El senyor Gilliéron, que va fundar la geografia lingüística, deia: ‘Chaque mot a son histoire’ (‘Cada paraula té la seva història’).

Bé…, n’hi ha una: ‘Quetsémper’. Un quetsémper és un peix. El nom té per base una frase llatina del gloriapatri. Abans, el rosari es resava en català, però quan s’arribava al gloriapatri es feia en llatí: ‘Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in sæcula sæculorum. Amen.’ Aquest ‘et nunc, et semper’ [‘ara i sempre’] és la base del nom d’aquest peix. I vaig voler estudiar aquesta evolució. És impressionant el pòsit de llatí que hi va haver durant segles i segles, perquè la gran llengua de cultura que competia amb el català era el llatí, no era pas el castellà.»

I després no puc evitar de pensar en Màrius Serra, tan divertit, tan enginyós, tan àgil. No és aquest, el lloc de Màrius Serra: és la televisió, és la ràdio; són els encreuats, els enigmes. Però no l’Institut. O potser sí, però amb una altra funció, més externa, d’assessor o una cosa per l’estil. El tresorer de la Secció Filològica –penso– no s’ha de dedicar a defensar reformes filològiques a Twitter. No pot ser que, quan li diuen que sense accents ens encallarem i haurem de rellegir el text, deixi anar, com si tot plegat fos un joc: «Fomentem la relectura!» I quan li demanen quines paraules s’han ‘salvat’, faci la gracieta d’inventar-se una frase mnemotècnica amb castellanisme inclòs: «Sé si són més, pel que us deu: és vostè sol, mamon.» És molt jocós, tot això, però no confonguem l’autoritat lingüística amb un Enigmàrius.

Un amic em demana què s’ha de fer per entrar a la Secció Filològica, perquè veu coses que no casen. No li ho sé respondre. Penso en això, en aquesta foscor que envolta el IEC. És una reforma pretesament moderna, a cop de Twitter, en una institució amb pràctiques massa antigues. Entro a la web de l’Institut i no puc trobar la manera d’arribar a saber qui són els membres de la Secció Filològica. Només en trobo una fotografia de grup suposadament actual, però assegut al bell mig, en cadira de rodes, hi veig Jordi Carbonell, mort fa mesos. No els trobo, els noms, no me’n surto. Tan negat, sóc? Ho demano a un membre de la institució i m’ho aclareix:

«Cal entrar a l’adreça <http://www.iec.cat/>, fer clic en l’enllaç “INSTITUCIÓ” del menú superior i a continuació en “Membres” del menú esquerre i en “Membres numeraris i emèrits” (o “Membres corresponents”, segons interessi) dels nous enllaços que es despleguen. En el quadre que apareix es poden fer dues coses: a) Simplement fer clic en el botó “cerca”, i apareixeran els noms de tots els membres de l’Institut per ordre alfabètic; b) Filtrar pel que interessi i després fer clic en “cerca”. Per a obtenir només els noms dels de la SF, simplement es fa clic en “Secció Filològica” (de manera que el nom quedi remarcat de color blau) i en “cercar”.»

Gràcies a aquestes instruccions, puc copiar la llista dels membres numeraris i corresponents de la Secció Filològica. Si la voleu, la teniu ací. Podeu clicar damunt el nom de cada membre i veure’n el currículum: hi veureu el de Joan Veny, el de Màrius Serra i el del coordinador de l’Ortografia, Vicent Pitarch. No en faré comentaris.

I després penso en la presentació pública de les normes, amb tanta expectació, amb transmissió en directe al 3/24 i tot. I el president Ros citant un article de Joan Francesc Mira:

«”Però no està en joc res d’essencial i, d’altra banda, res no és verdaderament obligatori: l’antic coexistirà amb el nou”. I resolt això, dediquem-nos a coses de més substància i profit.»

Una frase que subscric. Qui no la subscriu? Però el president Ros no ens explica que la part entre cometes era d’un editorial de Le Monde que Mira comentava, amb aquella barreja d’admiració, escepticisme i sornegueria tan seva. I tampoc no ens revela què hi deia abans, en paraules seves:

«Ja fa temps que en algunes d’aquestes matèries corpusculars, com ara el disbarat de les normes antigues, recents i novíssimes sobre l’ús dels guionets, vaig decidir tirar al dret seguint el sentit comú més que el detall de la norma, que s’ha demostrat tan mudable com els debats dels legisladors»

Potser el president Ros no ens ho llegeix perquè al costat hi té la presidenta de la Filològica, Teresa Cabré, i això dels guionets li hauria caigut com una galleda d’aigua freda.

Dimarts la presidenta ens va dir que la societat era multilingüe i que havia evolucionat. I que la reforma era útil, que responia a uns criteris i a unes necessitats, que havia estat fruit de moltes reunions, que els docents demanaven aquests canvis…

I jo no ho entenc, presidenta:

Què té a veure el multilingüisme amb l’accent d’ós? Dieu que hem d’acostar la llengua als parlants de les altres: això no és desnaturalitzar la nostra, ja prou deteriorada? No ens hauríem de dedicar a evitar que se’ns desfaci als dits? Voleu dir que cal acostar-la encara més a les ‘altres’ llengües? I sobre el multilingüisme: un parlant d’àrab, d’amazic, de romanès aprendrà més bé la llengua si es troba ‘dona’ en un llibre i no sap exactament què vol dir ni si ho ha de pronunciar amb o oberta o amb o tancada?

Què té a veure la suposada evolució de la llengua amb l’accent de nét? Una llengua amb accents distintius és poc evolucionada? I després, encara, aquesta fal·làcia d’acostar la pronúncia a la parla. Això és propi de les llengües evolucionades? Us atreviríeu a dir que l’anglès és una llengua poc evolucionada?

I la consigna és aquesta: «Fer-ho tot fàcil! Fer-ho tot fàcil! Llevar els ‘entrebancs’ de la llengua!» Però eliminar l’accent de séc què facilitarà? No ho entenc.

I aquests criteris tan ponderats del grup promotor dels canvis: quins són? Per quins criteris s’han mantingut aquests quinze diacrítics i s’han eliminat els altres? Dieu que els indultats havien d’ésser monosíl·labs i tenir un corresponent àton. I per què no podien ésser bisíl·labs i tenir un corresponent tònic? Què hi teniu, contra els bisíl·labs tònics?

Hi ha hagut moltes reunions per a decidir els ‘retocs’? De quines reunions parlem? De qui i amb qui? On en podem consultar les actes?

Quins docents han demanat aquests canvis amb tanta frisança? De quines associacions de mestres eren? Qui representaven? On en podem consultar les actes, d’aquestes reunions?

I sobretot, presidenta: si hi ha hagut tantes reunions, si els docents i els periodistes i els lingüistes demanaven amb tanta insistència aquests canvis, com és que no en sabíem res? Eren reunions clandestines? Que no som moderns i transparents?

Escric aquest article el dijous 27 d’octubre. Fa quatre dies que s’han aprovat els ‘retocs’ i al DIEC encara hi diu ós, arítmia i eradicar. No hi ha hagut temps de fer-hi els canvis. És comprensible: la reforma s’havia d’aprovar el 17 de novembre i es va avançar, inesperadament, tres setmanes i mitja.

Tot precipitat.

Una altra acadèmia, si us plau.

___________________________

* Quan ja havia publicat l’article, la presidenta de la Secció Filològica, Teresa Cabré, m’ha escrit aquests mots, referits a la notícia de Nació Digital: «L’honestedat davant de tot: la Teresa Cabré mai no va imposar cap criteri.»

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La proposta de l’Institut d’Estudis Catalans de suprimir uns cent quaranta accents diacrítics ha suscitat una polèmica enorme. Ho entenc.

On més s’ha pogut veure la reacció de la població preocupada per aquesta mesura és a Twitter. Les etiquetes #diacritics (sense accent) i #diacrítics (amb accent) han estat dominants durant hores. La majoria dels piulets eren contraris a la mesura, per bé que n’hi havia molts de simplement sorneguers, molts de sorpresos per l’interès i alguns de manifestament favorables. Així mateix, n’han parlat a la televisió (al programa «Divendres»), on Antonio Baños i Manuel Cuyàs han oposat arguments de pes als qui defensaven la mesura, Enric Gomà i Ramon Solsona (dos dels autors del llibre Canvi d’agulles, que proposa modificacions d’aquesta mena). I també a la ràdio, on han entrevistat gent de la Secció Filològica, i on Empar Moliner ens ha deixat aquesta perla.

Avui, doncs, tenim un dia crític (potser, sobretot, el IEC). Per això us proposo que, de primer, ens relaxem una mica. Ben aviat, sens falta (i sens excusa) n’haurem de començar a parlar seriosament.

Heus ací una selecció de frases extretes de Twitter, classificades en tres apartats:

Els juganers. S’hi han disparat els jocs de paraules de tota mena. Sens dubte, la proposta ha fet esmolar l’enginy dels catalans. Una tria:

«Hem trobat un os d’os»

«Una dona dona molt cafè molt a un net net»

«Llevar-me en un món on no sé si és mon pare o el món de mon pare»

«Els firaries ja no venen (no ens visiten o no fan calaix?)»

«La Garriga és neta d’immigrants. Ep! Volia dir la Marta Garriga»

«Perquè som i serem sempre néts (i no nets) de Pompeu Fabra»

«No és igual la superfície del sòl que la superfície del sol»

«Al pàs ca anem, i par lu ca diu el Insti De Astudis Catalans, ven abiat aket escrit no tindra que tindre cap falt de urtografía»

Els sorneguers. A banda els jocs de paraules, molta gent ha fet befa de la mesura proposada i també de la reacció que ha suscitat.

«Ara que he anat superant la presbícia em treuen els diacrítics, perquè em continuïn fent malt els ulls… tota la vida»

«Els diacrítics són com el Reial Madrid per a un culer. No t’agraden però necessites que existeixin»

«LLEVAR LO DIACRÍTICH EN LO NOM DE DÉU PECAT EST» (Nostresinyó)

«Segur que tot el que retallen en diacrítics és per gastar-s’ho en ambaixades»

«I després dels diacrítics enceto la campanya. Fora pronoms febles!!!! Prou!!!!»

«Esto el Institut d’Estudis Catalans te lo afina»

«El que carda més por d’això dels diacrítics és la sensació que només és el precedent d’alguna cosa pitjor»

Els emprenyats. Eren els més abundants, sens dubte. Al final, en destaco dos, per la preeminència:

«Dia crític per al català»

«Jo seré el típic vell que segueix escrivint els diacrítics»

«Molt “bé” @iec, “es” “dóna” el cas que ja heu fet la gracieta de l’any. Ara toca rectificar.»

«L’únic que fareu és empobrir la llengua. Encara no he sentit cap raó de pes per llevar els diacrítics»

«2 paraules diferents amb 2 significats diferents, millor que 1 sola paraula amb 2 significats, no?»

«Tants anys lluitant per la nostra llengua i ara l’hem d’empobrir d’aquesta manera? Jo no, jo em penso casar amb els diacrítics»

«Si “pel context ja s’entén” és la raó, no és una raó»

«No calen Werts. Si ja ens carreguem la llengua nosaltres mateixos»

«”Ja s’hi acostumaran”, diuen els lingüistes pedants. Com si la gent fos ximpleta. Ja veurem qui guanya, en aquest cas»

«L’IEC ha pensat en la putada que li fa al Google translate?»

«La supressió dels #diacrítics hagués estat una bona innocentada filològica.La més absoluta insubmissió. L’@iec s’ha begut l’enteniment»

«O sigui que com que la gent jove no aprèn a posar accents els que sabem on posar-los ens hem de fotre»

Ernest Folch:

«La supressió és arbitrària: per què uns sí o uns no? Cap lògica» // «No és una mesura simplificadora, perquè el diacrític simplificava. En tot cas afegeix caos i complexitat»

Laura Borràs:

«Els han acomiadat [els diacrítics]. És un día crític, certament»

I deixeu-me acabar amb dos poemes. El primer circula molt per les xarxes. El segon, me l’ha fet arribar l’amic Celdoni Fonoll:

DIACRÍTIC

dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna

que violent és un accent
quan no fa prou diferència

(Mireia Calafell)

VÉNEN I VENEN

De bon de matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se’n van,
i no se’n van fins que venen,
i és quan venen que se’n van.
Mes si vénen i no venen,
llavors se’n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.
Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?

 (Agustí Bernaus i Pinós)

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El 10 de setembre de 1976, vigília del primer Onze de Setembre postfranquista, hi hagué a Manresa un gran acte reivindicatiu. Com vaig explicar fa més un any, mon pare, que llavors era secretari general del Partit Carlí de Catalunya, hi féu un discurs. Ja feia quasi deu mesos que Franco era mort, el sistema s’havia començat a obrir, però encara no se sabia si l’estaca tombaria o no. Aquell discurs traspuava esperança, exhortava el poble a alçar el cap, escometia amb contundència el règim. Al final va demanar un minut de silenci en memòria d’un jove basc, «assassinat mentre es manifestava pacíficament».

L’endemà passat la guàrdia civil es va presentar a casa meva per endur-se el pare a la presó, amb una acusació falsa. En va sortir al cap d’uns quants dies i, mentrestant, a Manresa van aparèixer pintades i comunicats de suport.

Ara que fa quaranta anys, m’ha semblat convenient de recuperar aquell discurs. Abans de la transcripció, en trobareu l’àudio (que, providencialment, va enregistrar en Lluís Alsedà i Solé). Una vegada més, he de recordar que tot això és possible gràcies a la feina impagable de Memoria.cat —encapçalada per en Quim Aloy.

https://soundcloud.com/arnau-aloy/memoriacat-11set1976-001

Companys, l’Assemblea del Bages, òrgan unitari de l’oposició democràtica a la nostra comarca…

[Aplaudiments, crits]

m’ha encarregat de fer la presentació d’aquest acte que celebrem avui, aquí, en record i en commemoració de l’Onze de Setembre…

[Aplaudiments]

aquesta diada que el poble ha convertit espontàniament i contundentment en la Diada Nacional de Catalunya!

[Aplaudiments, crits]

És evident, companys, que aquest no és solament un acte commemoratiu i de record dels herois de les nostres llibertats, sinó que és, a més, un acte polític en el sentit més ampli i el més noble d’aquest món. En el sentit de preocupació ciutadana, de responsabilitat col·lectiva del que us indico de paraula, i del que amb la vostra presència i amb el vostre entusiasme afirmem junts el nostre compromís en la defensa de Catalunya.

[Aplaudiments]

En una situació política, social i econòmica, per a Catalunya i per a la resta de l’estat espanyol, molt greu, conseqüència inevitable de 40 anys de dictadura, de corrupció, d’irresponsabilitat dels poders públics; 40 anys d’amagar i de posposar els vertaders problemes, de buscar solucions per als interessos d’uns quants i no pas per als interessos del poble; de pretendre enlluernar-nos amb un fals progrés a costa d’endeutar el país fins a extrems gairebé insostenibles; d’alienar-nos amb eslògans i amb complicitat decidida perquè no penséssim, perquè no hi veiéssim i, sobretot, per reprimir-nos durament perquè no parléssim, la veu del poble s’aixeca avui més forta que mai per dir d’una vegada: Prou!

[Aplaudiments. Crits: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.»]

El poble s’aixeca per reclamar el que és nostre i no ens ha d’atorgar per gràcia ningú: la nostra llibertat. Fa anys que Catalunya ha creat un organisme de lluita i l’ha sostingut a costa de molts sacrificis: de multes, d’empresonaments, de tortures, d’hores, de diners, d’innombrables renúncies personals. Un organisme que cada vegada es mostra més ampli, més unitari, més eficaç: l’Assemblea de Catalunya.

[Aplaudiments. Crits: «Visca l’Assemblea de Catalunya.»]

Aquest és, primordialment, l’instrument de la nostra lluita. Aquesta és la veu del poble sense mistificacions, on obrers, polítics, intel·lectuals, professionals, representants de totes les comarques de la nostra terra, formem un organisme unitari per a despertar la consciència col·lectiva del nostre país i per a reclamar i aconseguir fer una realitat viva els nostres quatre punts programàtics essencials. Primer: l’amnistia sense exclusions dels presos i exiliats polítics.

[Aplaudiments]

Segon: El ple exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació –inclosa la sindical–, de manifestació i el dret de vaga.

[Aplaudiments]

Tercer: el restabliment provisional…

[Aplaudiments]

…el restabliment provisional de les institucions i els principis configurats en l’Estatut de 1932 com una expressió concreta d’aquestes llibertats de Catalunya i com una via per arribar al ple exercici del nostre dret d’autodeterminació.

[Aplaudiments]

I quart: La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

[Aplaudiments]

És evident, amics, que Catalunya viu encara una situació d’esclavitud oficial en molts aspectes essencials, i jo diria vitals, per al seu desenvolupament i per a la seva personalitat com a poble, com a col·lectivitat humana. Una situació que no es resoldrà fins que s’acompleixin les condicions que, any rere any, l’Assemblea de Catalunya ve reclamant per a tots els que vivim en aquesta terra (avui, com diu salvador Espriu: «Pobra, bruta i dissortada terra»), i que amb l’esforç de tots hem de fer rica i plena com proclama el nostre himne.

[Aplaudiments. Crits: «Visca Catalunya! Visca!»]

Per això lluitarem sense deixar-nos enganyar per «leyes de régimenes especiales», per reformismes, per indults disfressats, per llibertats només per a uns quants polítics i partits domesticats, per toleràncies que s’acaben quan el poder reial vol, per un despotisme il·lustrat amb aparences de democràcia. El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania.

[Aplaudiments. Crits: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.»]

Amics, aquesta setmana hi ha hagut un nou mort a causa de la repressió. Jesús Maria Zabala, de Fuenterrabía, ha sigut assassinat mentre es manifestava pacíficament. Us prego, per ell i per tots els que han caigut en la lluita per la llibertat, que ens posem drets i guardem un minut de silenci amb tot el respecte que mereixen aquests herois.

[Minut de silenci. Aplaudiments. Crits: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes»]

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Cantem les absoltes als pronoms ‘en’ i ‘hi’?

Quan parlem de degradació de la llengua, molt sovint pensem en paraules, elements del nostre lèxic que es van perdent, suplantats per formes estranyes al català. Certament, és important, el lèxic, però, si ens ho proposem, és l’àmbit en què sabrem refer-nos més de pressa. Per exemple, fa quaranta anys a Callús tothom deia bocadillo, peluqueria, sello, cruse… i ara no ho diu ningú del meu entorn.

Nogensmenys, en la sintaxi costarà prou més de recuperar el terreny perdut. Hi ha una bona colla de construccions genuïnes que han estat bandejades del llenguatge periodístic, simplement perquè no tenen correspondència exacta en espanyol. I, encara, la degradació sintàctica és més estrident i dolorosa en la desaparició dels pronoms en i hi, veritables pilars de la nostra estructura gramatical.

No fa pas gaires setmanes que vaig rebre un correu d’Òmnium Cultural on s’havia esvanit un d’aquests pronoms. L’he recuperat en aquesta imatge:

«Queda un mes per la Diada. #APUNTa’t ara!» (deixem per a un altre dia aquest per que hauria d’ésser per a i aquest queda que caldria canviar per manca  o falta.) El verb apuntar-se, amb el significat d’«inscriure’s», exigeix un complement preposicional (o de règim). Aquest complement indicarà la llista en què ens inscrivim; en aquest cas, la llista o el registre de la Diada. Per tant, la frase sencera és: «apunta’t a (la llista de) la Diada». Si, per a evitar una repetició, ometem el complement «a la Diada», l’hem de substituir pel pronom hi: Apunta-t’hi.

És ben senzill. Elemental. De primer curs. Com pot ésser que els qui van enviar el correu de l’Òmnium ignoressin una cosa com aquesta, tan clara, tan simple? No considero ni tan sols que calgui adduir cap regla. Només hi ha d’haver una mínima intuïció lingüística. Si ens falla això, ja hem begut oli.

Sort n’hi ha que la Diada no la convoca l’Òmnium i prou. Vegem què ens envia l’Assemblea Nacional Catalana:

No ens en sortim, es veu. Ens trobem en el mateix cas: «inscriu-te», amb el verb pelat, sense complement, sense cap referència, és una mera exhortació a fer una inscripció. Però si no sabem on ens hem d’inscriure l’exhortació és coixa, ineficaç.

D’on prové, aquesta errada? Només hi ha una explicació: la interferència de l’espanyol. Com que aquella llengua no té el pronom hi, ha produït frases com aquesta. És a dir, quan hom diu «inscríbete» ja es pressuposa que es refereix al complement que hi ha més a prop. En aquest cas, «una diada històrica».

Però el català sí que l’ha de menester, aquesta referència explícita. Per a entendre-ho, imaginem-nos aquest anunci de la cadena Patapam:

«A prop de casa tens una botiga Patapam. Vés!»

Oi que hi trobem a faltar el pronom hi («vés-hi»)? Doncs això mateix passa a «inscriu-te» i a «apunta’t».

L’altre pronom que rep de valent és en. I per la mateixa raó, que en espanyol no hi és. La setmana passada vaig rebre un fulletó d’una cadena de papereries que excel·leix per una publicitat amb faltes ortogràfiques clamoroses. La de l’exemple que adjunto és tan poca-solta que no crec pas que demani gaires comentaris.

Ja ho veieu: «Per cada 5 llibres folrats, et regalem un», en compte de «te’n regalem un».

Ara, no es pot negar que la part més interessant de la frase és al final: «et regalem un GRATIS!» Poca conya: n’hi ha que regalen les coses i te les cobren, però ací te les regalen de franc. No badem, doncs, anem-hi tots (perdó: anem tots!).

[Potser també us interessarà: Fer-se un autogol a si mateix en la seva pròpia porta (7-7-2016)]

______________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El 24 d’agost de 1936, ara fa vuitanta anys, un escamot de la FAI va endur-se un home en un lloc amagat i li engegà set trets al cap. Això va passar a la Rabassada (a la serra de Collserola, entre Barcelona i Sant Cugat del Vallès) i aquell home era Josep Maria Planes, un periodista d’una escriptura brillant.

Tenia vint-i-nou anys i havia escrit el primer article dotze anys enrere. Va col·laborar en una munió de publicacions (d’El Pla de Bages a La Publicitat, passant per L’Esport Català, Mirador, L’Opinió, Papitu… i també El Be Negre, que va dirigir del 1931 fins al dia que l’assassinaren).

Planes, d’un catalanisme insubornable i indefallent, va gosar denunciar la relació entre la FAI i el pistolerisme, per exemple en una colla d’articles que publicà el 1934 a La Publicitat. Aquells intolerants (és massa gros anomenar-los també feixistes?) no li ho perdonaren.

El gran Quim Aloy, del Bages estant, ha bastit una magnífica web dedicada a Josep Maria Planes, inclosa dins el portal Memòria.cat, una obra magna que es mereixeria molt més reconeixement i difusió.

Us encoratjo a llegir el darrer escrit de Josep Maria Planes, que forma part del recull de cent articles que ens ofereix la web. Esgarrifa de pensar que escrigués aquesta «Nit de vetlla» un mes abans d’ésser assassinat.

Nit de vetlla

A cinc mesos d’unes eleccions que donaren un triomf net, indiscutible, a les esquerres, a cinc mesos de la formació d’un Govern, representant autèntic de la legalitat republicana, uns militars, uns feixistes, confosos amb els moros i amb les tropes mercenàries del Terç, s’aixequen en armes contra la República. Són els defensors de l'”ordre”. Els defensors de l’ordre que, en un moment de follia, obren la resclosa de totes les exaltacions, de totes les violències.

Altra vegada, el país tenyit de sang. Ningú no pot preveure què sortirà d’aquesta terrible convulsió. La insensatesa de la reacció, irremissiblement abocada a la derrota, pot provocar, aquesta vegada, un daltabaix sense precedents en la història d’Espanya. La Revolució, que fins ara havia estat, a còpia de tants esforços, controlada i dirigida dintre la quadratura legal de la democràcia, ¿on anirà a parar?

Caigui tota la responsabilitat, la terrible responsabilitat del que pugui esdevenir, sobre aquests folls que, en nom de l’Espanya derrotada a les urnes, volen implantar la dictadura dels señoritos, la dictadura anticatalana.

Paraules emocionants, les pronunciades ahir a la nit per l’Honorable President de la Generalitat. Hores històriques per a Catalunya i la seva llibertat. Tots els catalans honrats, tots els catalans dignes d’aquest nom, en aquesta hora de prova i de perill, han d’estar, moralment i materialment, al costat del nostre Govern. Ens hi juguem la llibertat de la pàtria. Els enemics de la República són els nostres enemics. No els enemics solament de les esquerres: els enemics de tots els catalans.

El qui en aquestes hores greus no estigui d’una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes.

Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!

 ___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Se n’ha anat un dels grans, en Jordi Carbonell, patriota, home de principis ferms, lingüista, estudiós… Un dels qui més bé el va conèixer fou l’ex-vice-president del govern Josep-Lluís Carod-Rovira, que el 2012 va guanyar el premi Octubre de narrativa amb el llibre La passió italiana. Us en copio el fragment que li dedica, magnífic per a entendre el compromís d’aquest homenot amb la llengua i el país.

_________________

Segurament, un dels catalans que millor coneix l’Alguer és Jordi Carbonell. I amb l’Alguer, Sardenya tota, així com l’ambient polític, cultural i acadèmic italià. És ell qui fundà l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidí (1992-1995). Figura clau de la resistència a la dictadura, referent bàsic de l’Assemblea de Catalunya i represaliat amb l’expulsió de la Universitat Autònoma, el 1972, va ser catedràtic de llengua i cultura catalanes a la universitat de Càller, entre el 1976 i el 1989, on es jubilà. Vaig veure’l per primer cop amb motiu de l’inici dels meus estudis universitaris a Barcelona, el curs 1970-1971. Tenia un aspecte molt britànic, també pel comportament i les formes, educadíssimes i polides. M’impressionà moltíssim que em tractés de vostè, sent com era jo un xiquet de divuit anys acabats d’estrenar. Alt, ben plantat, impecablement vestit, ulls blaus i cabells rossos, mirada neta, somriure afable, uns anys abans hauria pogut passar ben bé per actor. «Faci-me’l ben català!», va dir-li la mare al pare Miquel d’Esplugues, el dia del bateig. I no es pot negar que el caputxí va fer cas del prec de la senyora Ballester. Nascut el dia de Sant Jordi, començà a militar, a 19 anys, al clandestí Front Universitari de Catalunya, dirigit per Josep Benet i Enric Casassas, amb el geògraf J. Vilà Valentí com a cap de ‘cinquena’, que és així com en deien de les cèl·lules de cinc membres, i amb companys com Jordi Galí i Enric Hernàndez Roig. Els problemes habituals amb els estudiants falangistes i els policies franquistes se succeïen, llavors, i Carbonell va ser «interrogat» per aquests, amb Pablo Porta al capdavant, en un ensurt del qual el salvà Julio Manegat, qui intercedí per alliberar-lo.

Si la primera passió, el país, l’adquirí ja sent un infant, a l’altra hi entrà en contacte el 1944, encara no acabada la guerra mundial: l’Institut d’Estudis Catalans, al qual sempre ha estat fidel i que ha defensat enfront de tota adversitat, crítica o menyspreu. Hi ha estat secretari de la Secció Filològica, director de l’Oficina d’Onomàstica i professor. Molt proper a Ramon Aramon, de qui sempre ha reconegut la valentia, tenacitat i abnegació en els anys més negres de l’IEC, la secretària d’aquest, Montserrat Martí, li facilità l’accés al Grup Miramar, que promovia Maurici Serrahima, amb noms com ara A. Cirici Pellicer, Enric Pau Verrié, Joan Ainaud i, com una mena d’esperit sant de la resistència perquè era a tot arreu, Josep Benet. Carbonell n’és secretari i, alhora, col·labora amb altres grups clandestins com Bandera de la República Catalana i Amics de la Poesia, en uns moments en què la simple assistència a actes de lectura de poemes de Carner o Riba és un desafiament al franquisme. ‘Ah, belle bandiere degli Anni Quaranta!’

Quan se li presenta l’oportunitat de deixar aquell ambient asfixiant no dubta a anar-se’n a Liverpool, com a lector de català, el 1950. Allà pren el relleu de Joan Triadú i té l’oportunitat de conèixer, personalment, Carles Pi i Sunyer, J. M. Batista i Roca, el Dr. Josep Trueta i Frederic Duran i Jordà, creador del primer servei de transfusió de sang del món, a Barcelona, el 1936. Va arribar a Anglaterra com un demòcrata catalanista i en tornà convertit també en una persona d’esquerres. Més d’un cop li hem sentit explicar l’anècdota de Mrs. Beaney, la seva dispesera, contrària als laboristes aleshores governants, que, malgrat tot, cada vespre descargolava la majoria de bombetes de la pensió, seguint les indicacions del primer ministre Clement Attlee, que havia batut W. Churchill a les eleccions posteriors a la guerra. «Però que no ens va dir que anava contra aquest govern, vostè? Com és que fa cas del primer ministre laborista?», va ser requerida. «Contra el govern, sí. Contra el país, no», respongué. I Carbonell no sols no va oblidar mai aquella contesta, sinó que d’aquell patriotisme democràtic n’ha fet sempre norma de conducta.

Quan va tornar d’Anglaterra, no hi hagué iniciativa política o cultural de resistència al franquisme, des de posicions nacionals i democràtiques, on no figurés Carbonell: Comitè 11 de Setembre, campanyes pels bisbes catalans, per l’abat Escarré, per la llengua a l’escola, per totes aquelles causes que mai no serien reprimides en un país civilitzat i culte com el que ell havia conegut a Liverpool. Primer director de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre 1963 i 1972, aquesta responsabilitat li permet d’entrar en contacte amb noms clau de la cultura catalana com Joan Fuster, Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Josep M. Llompart, Max Cahner o Ramon Bastardes, però també li comporta una detenció de 48 hores en ple estat d’excepció. Per primer cop, gràcies a la seva direcció, una obra tan essencial per a la nostra cultura com l’Enciclopèdia estudia amb rigor els Països Catalans com a unitat d’anàlisi, com a comunitat no sols cultural i lingüística sinó també nacional.

El 1964 pren part en el naixement de la Taula Rodona, organisme amb vocació unitària, reunit sovint a casa seva. Quatre anys més tard, tal com apareix a les fotografies de l’època, és una de les persones que duu el taüt de l’abat Escarré a pes de braços, el dia del seu enterrament, enmig de l’emoció dels assistents, creients i no creients, i la tensió creada per la presència dels cossos repressius franquistes. El 1970 figura entre els promotors de l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat i és un dels coredactors del document que s’hi aprova. Llavors era abat del monestir Cassià M. Just, persona de conviccions fermes i somriure bondadós, delicat en el tracte i ric d’una gran humanitat, amb una valentia només comparable a la seva humilitat i discreció, qualitats que jo mateix vaig poder apreciar i agrair.

Quan la policia crida Carbonell a comissaria a prestar declaració, ell consulta amb la dona, els fills i l’advocat de la família, Josep Benet, la decisió que ha pres: s’hi adreçarà en català, en tot moment i amb tota normalitat, al marge de les conseqüències que això pugui tenir. Hortènsia Curell, la muller i companya de totes les batalles, amb aquell sentit pràctic que acostumen a tenir les dones, li diu: «Quan comencis a parlar en català, treu-te les ulleres, pel que pugui ser…» I tal dit, tal fet. Contesta només en català, rebutja de fer-ho en espanyol, declina l’oferiment de parlar en francès que li és fet i, davant el funcionari atònit del règim que apel·la amb tota impunitat al ‘derecho de conquista’, Carbonell creix en l’adversitat i recorda que ell no reivindica un dret individual, només d’ell, amb aquella acció, sinó un dret col·lectiu que no li pertany en exclusiva i, doncs, que no hi pot renunciar. ‘Oh patria –oh ciò che rassicura l’identità’. L’envien directe a cel·les de càstig de la presó Model, el sotmeten a observació psiquiàtrica ja que la dictadura el pren per boig pel fet de gosar parlar en català amb la seva policia política, és incomunicat i passa a disposició del temible TOP. Però la campanya internacional que s’organitza al seu voltant i la reacció nacional, a l’interior, n’aconsegueixen la llibertat. A la presó ha conegut la solidaritat real i l’afecte sincer dels altres presos polítics, molts d’ells castellanoparlants, entre els quals el mític sindicalista León. Joan Brossa li dedica un sonet vibrant i contundent, titulat «Jordi i capalt»: «Jordi i capalt, tot sol davant la fera…»

La victòria moral del seu gest valent de dignitat fa que el seu compromís amb el país i la llibertat no s’aturi, sinó tot al contrari. El 7 de novembre de 1971 participa en la fundació de l’Assemblea de Catalunya, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, i forma part de tots els seus organismes de direcció, on aporta el valor de dinàmiques unitàries, sempre amb un to conciliador. És la mateixa actitud constructiva que mena també a l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans. Amb Francesc Vallverdú i Xavier Folch redacta el document «Report de treball sobre la campanya per a l’ús oficial del català». El 28 d’octubre de 1973, en la caiguda dels 113, torna a ser detingut. La meva dona i jo vam sortir del seu domicili per arribar amb ell al lloc de la reunió de la Comissió Permanent i, al migdia, havíem de dinar a casa seva, si tot anava bé. Fèiem arròs, em sembla. A casa nostra, els havíem dit que érem a Montserrat, en una trobada de joves. No vaig fer gaire cas, doncs, de la recomanació de la mare, cada cop que anava a Barcelona: «Fill meu, no et fiquis en res.» Carbonell torna a parlar en català en tot moment i és torturat, empresonat i multat per això. En aquella època, sort en va tenir de l’ajut que li concedí la Fundació Bofill, dirigida per Jordi Porta, el qual li va permetre de fer front a aquella situació tan dura per a ell i els seus, en condicions més acceptables.

Mort el dictador es converteix en un orador de masses, a les quals transmet tot el seu entusiasme pel país i per la llibertat. És el que fa l’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, i al Fossar de les Moreres l’any següent, amb frases que han esdevingut ja tot un referent i que acompanya sempre amb uns cops de braç que n’augmenten la intensitat: «No tot el que és català és bo» o «Que la prudència no ens faci traïdors». És ell qui introdueix la forma ‘nous catalans’, concepte que reforça la seva idea d’unitat civil del poble català, en un projecte inclusiu, per sobre dels orígens de tota mena. El 1979 crea —una iniciativa que s’avançà dues dècades al seu temps, però que no reeixí electoralment— Nacionalistes d’Esquerra. Finalment, amb el seu amic Tísner, ingressa a ERC, que acabarà presidint, i on ja havien entrat alguns dels seus companys de viatge.

Estudiós de Roís de Corella i Josep M. de Sagarra i crític de teatre a ‘Serra d’Or’ i historiador, els seus treballs de recerca sobre la cultura catalana a Catalunya Nord i, sobretot, a Menorca, han esdevingut un referent rigorós de citació i consulta obligades. Per això el Consell de Menorca li concedí la màxima distinció, la Naveta d’Or, com abans havia fet també la Generalitat de Catalunya, amb la Medalla d’Or. La pèrdua de la muller ens revelà l’existència d’un poeta sòlid i tardà, en el recull ‘Hortènsia’ i les seves memòries, ‘Entre l’amor i la lluita’, un viatge precís i apassionat per la seva vida.

Bon conversador, dialogant, extremadament afable, és un home de somriure amical als llavis, que fa bona la seva màxima: «Radicals en el contingut, moderats en la forma.» Potser per això, a les manifestacions antifranquistes i quan s’havia de contactar amb la premsa, ell, perquè era i és poliglot, sempre hi acudia vestit amb americana i corbata, per donar així la millor imatge possible de la resistència a la dictadura. Hi ha una lluïssor especial als ulls quan parla del país i de la llengua, ell, que és més nacional que nacionalista, més patriota que home de partit i, segurament, més intel·lectual que polític. Però la història l’ha dut per uns viaranys que, probablement, mai no hauria recorregut en un país normal.

Curador de l’impagable llibre ‘Els catalans a Sardenya’, amb F. Manconi, durant una etapa maldà per avançar cap a la unificació ortogràfica del sard i la seva modernització i estandardització per sobre les variants dialectals, però les picabaralles estèrils l’en van allunyar. De l’etapa sarda n’han quedat, entre altres coses, el bon gust per la pasta i l’habilitat familiar a cuinar-la, com sabem tots els que, algun cop, hem compartit taula amb ell, a casa seva.

Del llibre La passió italiana (ed. Tres i Quatre, 2013).

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Un dels privilegis que et concedeix no moure’t de casa a l’estiu és poder veure els telenotícies de TV3, la nostra televisió.

Més endavant parlarem de llengua, però de primer voldria fer una referència al periodisme, als criteris professionals, al rigor. Ja m’hi vaig referir el dia 5 de març i hi havia fet al·lusió abans, el 25 de juliol de l’any passat. En la meva humil opinió, quan es parla de notícies sensibles s’hauria d’anar amb molta cura, caldria fer servir els mots precisos, exactes. Per exemple, quan el tema és el maltractament masclista, la violència contra les dones (això que ara en diuen violència de gènere). Escolteu aquest fragment tan breu:

Sí, sí, ho heu sentit bé, la periodista diu «bajanades»: «Pallisses continuades, cremades amb aigua…: tot tipus de bajanades.» Els actes de maltractament són bajanades? Són senzillament ximpleries, poca-soltades? Una bajanada i una agressió són sinònims?

També és digna de comentar l’atenció que la nostra televisió dedica al país, als Països Catalans. No hi sento ni un sol locutor amb una dicció altra que les principatines (central i nord-occidental): cap veu de cap parla de les Illes Balears, ni del País Valencià. Ni una. I, en correspondència, cap notícia de fora de les cuatro provincias (si més no, en els informatius que m’he mirat). Bé, no és ben cert: hi ha una notícia de… «França». La voleu veure?

No és vergonyós que a la Televisió de Catalunya, que depèn de la Generalitat i del parlament, amb majoria independentista, s’hagin d’amagar noms com ara Catalunya Nord o Rosselló? Si Cotlliure és França, Barcelona és Espanya? Aquesta és la nostra televisió nacional? No us sembla que, en això, hem anat enrere?

Arribem de seguida —i finalment— als esports. Al Telenotícies Migdia del dia 16 d’agost, la secció d’esports va ocupar 17 minuts i 20 segons, d’un total de 55 minuts i 30 segons. És a dir, més d’un 30% de tot el programa foren esports. Potser ens ho hauríem de fer mirar. Una bona part de tot aquest temps se l’enduu la informació dels Jocs Olímpics, en què es destaquen constantment els èxits, les possibilitats i els patiments de la selecció espanyola. No hi ha cap més manera de parlar-ne, més objectiva, més neutra, més autocentrada? Diem que més de mig país ja ha desconnectat d’Espanya i a la Televisió de Catalunya ens han de recordar que els nostres esportistes defensen la bandera espanyola. I, no cal dir-ho, cap esment de la delegació andorrana (vegeu-ne la notícia a Andorra Difusió), ni dels atletes nord-catalans, ni dels refusats per Espanya que es van integrar en seleccions d’uns altres estats (vegeu-ne la notícia a VilaWeb)

I ara parlem de llengua, breument. Algun dia ens hauríem de mirar bé els criteris lingüístics que s’apliquen a TVC. De moment, us remeto a aquest estudi magnífic i carregat de raons que va publicar el doctor Gabriel Bibiloni fa molt poc.

Hi ha una cosa que em sorprèn, per dir-ho eufemísticament: com pot ésser que, quan fa tants anys que va començar a emetre aquesta televisió, encara s’hi arrosseguin vicis fonètics que ja hi eren el primer dia? Parlo d’Ariadna Oltra, la presentadora, que encara no fa bé les neutres de «líder» i de «fase». O d’aquell altre que diu «pressionant» amb essa sonora, o «decisió» ensordint la segona alveolar. O bé el presentador de les notícies dels Jocs Olímpics, que converteix la major part de vocals neutres en as. I no tan sols això, sinó que pronuncia en castellà noms propis com ara Supercopa (sense neutralitzar la a ni la e). I, encara pitjor, diu constantment Rio a la castellana, suposo que perquè ningú no li ha explicat que en portuguès es diu «Ri-u». I, per si fos poc, els locutors d’esports pronuncien el cognom del jove Paco Alcàcer, nat a Torrent (a l’Horta), com si fos un cognom espanyol. No: en espanyol seria «Alcázar»; si s’escriu «Alcàcer» només pot venir d’«Alcàsser» (nom d’un poble que hi ha justament al costat de Torrent). I si ve d’«Alcàsser» s’ha de dir amb essa sorda i no pas amb la interdental espanyola. Correctors de TV3: per què no els ho expliqueu ben explicat, als vostres periodistes?

Vull acabar amb dos vídeos curiosos que vaig veure en aquests informatius: un policia espanyol i un militar de l’exèrcit espanyol parlant en català. En un català amb alguna deficiència, però no pas més que alguns periodistes que cobren per a parlar bé… Com hi ha món!

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No tenia cap disc d’Els Amics de les Arts, però vaig pensar que ja era hora de comprar-ne un, que ja era hora d’escoltar, pagant, aquests nois que tothom diu que ho fan tan bé, que canten tan bé, que tenen lletres tan ben elaborades, amb una sornegueria tan fina.

Així, doncs, vaig comprar Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. I no m’ha pas decebut, gens ni mica. No hi ha cap cançó que trobi dolenta. Totes tenen arranjaments acurats, una afinació remarcable, una subtilitat estètica poc comuna. No gasten una llengua impecable (ja m’ho esperava), però —vista la situació actual— podia ésser pitjor.

De totes les peces, n’hi ha dues que em tenen el cor robat: «A mercè d’un so» i «Apunto Shakespeare». De la primera, en parlarem un altre dia, perquè conté alguna frase excel·lent (no sé si tenia cap intenció, però algú ja hi ha donat el sentit que hi vaig veure).

L’estructura d’«Apunto Shakespeare» és magnífica: un apuntador de teatre s’adreça al director de l’obra (o, potser, al productor) i li explica un fet desgraciat, un fet que s’ha esdevingut per una cadena de culpes, la primera baula de la qual és un fragment del Juli Cèsar de Shakespeare (acte II, escena II). Cèsar diu a Calpúrnia: «Cowards die many times before their deaths; the valiant never taste of death but once». La traducció de Josep M. de Sagarra diu: «Els covards es moren molts cops abans que la llur mort arribi, i el valent només mor un vegada». I la dels Amics de les Arts, emmotllada a la música, fa: «Els valents sucumbeixen a la mort un cop només i el covards, senyor, moren constantment» (el vocatiu «senyor» no és de Shakespeare, ans forma part de la confessió de l’apuntador).

Fins ací, res a dir. El cas és que els Amics no canten «sucumbeixen a la mort», sinó «sucumbeixen a l’amor». Ho podeu comprovar vosaltres mateixos:

M’ho he escoltat dotzenes de vegades. He comprovat a la pàgina oficial que en la lletra hi diu «la mort», d’acord amb l’original anglès. Però sona «l’amor», sens dubte.

I si fos una doble errada fonètica? La confusió de les os d’alguns mots no és estranya al Gironès, a l’Empordà i al Ripollès, però diria que la o de «mort» no és a la llista, és a dir, que es pronuncia oberta a tot arreu. A més, cap dels components del grup no és d’aquestes comarques, per bé que sí que n’hi ha dos de comarques veïnes (el Pla de l’Estany i la Selva).

Quant a l’emmudiment de la te del grup final -rt és, dissortadament, molt estès entre el jovent de l’àrea de Barcelona, però només un dels components del grup és de la capital del país.

En fi, l’única explicació plausible és que sigui una badada, que escriguessin «l’amor», que ho cantessin així i, a l’hora d’escriure la versió definitiva de la lletra, s’adonessin que havia d’ésser «la mort»… però trobessin que ja era massa tard per a repetir l’enregistrament.

Hi trobeu cap raó més convincent? En sabeu més coses?

En fi, igualment us recomano que escolteu i llegiu tota la cançó:

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El diputat Espejo davant el mirall

Es veu que Ciutadans i el PP són partits que defensen abrandadament el bilingüisme. Diuen i rediuen que no volen pas la imposició de l’espanyol, sinó la igualtat entre el català i la llengua d’Alfonso Guerra. Però a l’hora de la veritat ja es veu prou que no hi creuen, en aquesta pretesa igualtat: hi ha una llengua que valoren, que volen digna, que volen superior, que volen que funcioni sempre i per a tot i una altra que se’ls en fum, que menystenen. Que maltracten, de fet.

Es va veure clar quan aquella llumenera que es diu Carolina Punset va dir que els qui parlaven català («valenciano») eren uns pagerols («aldeanos»); o quan aquell representant del PP a la Diputació de València va exigir que, per educació, li parlessin en espanyol i va deixar anar, amb aquella delicadesa que tant els honora: «Només cal agafar un avió i viatjar (no pas gaire lluny) per a veure de què serveix el valencià fora de la Comunidad Valenciana.»

El menyspreu d’aquesta gent pel català és ben vistent quan no parlen la nostra llengua, però també quan la parlen. I avui ho exemplificarem amb un vídeo del senyor José M. Espejo-Saavedra (diputat de la sucursal principatina de Ciudadanos i vice-president segon del Parlament de Catalunya). Deixant de banda la poca traça a sintetitzar o, diguem-ho més amablement, la tendència a la reiteració, el senyor Espejo castiga l’orella de qualsevol catalanoparlant amb una fonètica destralera, insultant i tot.  És molt curt (el vídeo). Escoltem-lo i, tot seguit, llegim-ne un intent de transcripció, on hem marcat amb negreta i subratllades totes les desviacions de la fonètica pròpia del català central que perpetra el diputat.

Transcripció: 

Va contra la maioria de ciutadans de Catalunya, contra la maioria de ciutadans de Catalunya repressentats al parlament i també contra la maioria de ciutadans espanyols. S’han saltat las geis, las geis de la maioria de catalans i de la maioria d’espanyols perqué la constitució i las altras geis no són de cap manera geis impossadas, sinó que són geis que van ser aprovadas per una maioria de ciutadans, tant de la resta d’Espanya com de Catalunya.

Per a entendre la gravetat d’aquesta declaració (és a dir, el grau de menysteniment, el grau d’ultratge a una de les dues llengües que figura que defensa aquest il·lustre diputat), no se m’ha acudit res més que enregistrar-ne una presumpta «traducció» a la llengua de Jesulín de Ubrique. És una traducció molt científica, és a dir, que he procurat de mantenir-hi una correspondència exacta, una «desviació simètrica» a la de l’original. Per exemple, si el senyor Espejo-Saavedra diu una E o bé una A allà on en català de Barcelona havia d’haver pronunciat una vocal neutra, en la meva versió espanyola he dit una vocal neutra allà on correspondria de dir una E o una A. Si el senyor diputat diu «geis» en compte de «lleis», jo diré «lelles» en compte de «leyes». Etcètera. Heus ací el resultat de la traducció amb «simetria desviacional» (i, de seguit, la transcripció aproximada).

Transcripció:

Va còntra la malluria de ciudadanus de Cataluña, còntra la malluria de ciudadanus de Cataluña representadus al parlamèntu i tambièn contra la malluria de ciudadanus españòles. Se han saltadu les lèlles, les lèlles de la malluria de catalanes i de la malluria de españòles pòrque la cunstituciòn i les òtres lèlles no son de ninguna manera lèlles impuèstas, sino que son lèlles que fuerun aprubadas pur una malluria de ciudadanus, tantu del restu de España còmu de Cataluña.

I ara que no s’esveri el personal i que no comenci a dir que això és una mofa, un escarn d’una llengua tan respectable com la meva i com totes les llengües i bla-bla-bla. No: és simplement una prova pensada, ponderada, estudiada que pretén posar el lector (oïdor, espectador) davant el mirall de la nostra realitat lingüística.

Vegeu també:

—Quin català gasten els nostres candidats?

—Sabem massa castellà

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Que l’havíeu sentit mai, aquest refrany? Sabeu com s’acaba?

Primer de tot, permeteu-me de parlar de l’expressió fer festes, que vol dir ‘fer demostracions de simpatia o d’afecte’. Una locució que recula –com reculen totes les que no s’assemblen a cap de castellana–, però que encara és viva. L’escriptora Maria Barbal, per exemple, a Pedra de tartera, quan parla del seu pare diu:

«Ens feia festes i se’ns posava damunt dels genolls i ens explicava alguna història.»

No confonguem fer festes amb fer festa d’una cosa, que vol dir ‘estar-ne satisfet’. Un exemple. Si teniu quitxalla a casa, més d’una vegada us deveu haver trobat sorpresos per les seves reaccions. Això us pot fer dir una frase com aquesta: «Em pensava que aquella joguina no li agradaria, però n’ha fet molta festa.»

I sobretot no ens descuidéssim pas el verb festejar, ‘tenir una relació sentimental seriosa amb algú’. Deixem-nos estar, doncs, de *nòvios i *nòvies. Per exemple, en comptes de dir «La seva *nòvia és de Barcelona» podem dir, simplement, «Festeja amb una noia de Barcelona».

Festejar també és ‘conversar privadament dos enamorats’. Mireu aquesta frase: «Tots dos es van asseure en un racó per festejar.» Això de festejar és seriós. Si més no, abans. Mireu si n’era, d’important, aquest mot, que en algunes cases fins i tot s’hi construïa una mena de seient avorat a la finestra (com el de la imatge del capdamunt), que era pensat especialment per a festejar-hi. I se’n deia festejador, és clar.

Ara hem de completar el refrany que havíem deixat a mitges. Fa així: «Si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester.» Haver de menester (o haver menester o ésser menester o tenir menester) vol dir ‘necessitar’. Per exemple: «He de menester cèntims per a pagar les obres.» I, per a acabar d’arrodonir l’article, una pregunta: què fem quan hem de menester diners i no en tenim? Doncs manllevar-los, és a dir, ‘demanar-ne en préstec’. Podem manllevar diners, però també podem manllevar una mica de sal al veí si se’ns ha acabat. O, fins i tot, manllevar una frase a Josep Pla per acabar un escrit. I el fragment que li manllevarem avui és aquest:

«Per fer-me passar el fred, em frego les mans nerviosament, constato que la pell se’m torna vermella, però el resultat és nul, no treu cap a res»

No treu cap a res: una expressió interessant per a parlar-ne un altre dia… Bé, no cal, ja en vam parlar ací.

[Article molt inspirat en un que vaig publicar a la revista «Mes a mes» l’abril del 2010]

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fa un parell d’anys, l’ajuntament del meu poble volia tant sí com no posar gespa artificial al camp de futbol. I havia de menester diners. Una de les «grans iniciatives» que va tenir, juntament amb el club, fou «la gran cagada», que van explicar així: «El dissabte 31 de maig dividirem el camp en parcel·les enumerades [sic], amb un cost de 5€ cada una. Farem donar un tomb a la vaca i la parcel·la en què ella decideixi defecar serà la guanyadora! El comprador de la parcel·la s’endurà 1.000€ !!!»

Aquella «gran idea» em va impel·lir a escriure aquest article. 

No fa gaire, en Pau em demanava si això de «la gran cagada» era correcte. Ell es referia a la paraula, no pas a la «gran» idea. De la «gran» idea també en podríem parlar, però aquí ens toca parlar de llengua.

La veritat és que aquest article serà (disculpeu-me) una mica pudent, però no podem amagar que això de la caca i el cagar, en català, és present en totes les converses. (Hi ha qui, sense poder-ho evitar, en parla a l’hora dels àpats i tot…)

Bé, doncs en Pau em demanava si cagada era correcte o bé n’havíem de dir cagarada. I certament és una pregunta que es porta l’oli. Cagarada vol dir «excrements»; per tant, una cagarada de gos, o de gat o d’ase. En canvi, cagada és «l’acció de cagar o de cagar-se»; per exemple, «la cagada de la vaca va ser llarga». Però una cagada també és una «errada, acció d’un èxit desgraciat, contrari al que hom esperava».

Ja que teníem aquestes paraules a la boca, vaig aprofitar l’avinentesa per explicar al meu amic que amb aquests mots podem fer moltes combinacions. Ens serveixen per a designar plantes (cagamuja), per exemple. Però també persones: els més petits (caganius), els dubtosos (cagadubtes), els covards (cagacalces, caguerris, caguetes), els avariciosos (cagadurs, cagamiques o cagalatxes), els ridículs esquifits (caguerots)… I ja sabeu què diuen: que hi ha homes, homenets i cagamandúrries. I encara més: si una cosa va malament, diem que fa la fi del cagaelàstics. Si algú fa broma o ho vesteix tot amb molta pompa diem que fa cagarel·la. I no cal ni parlar de la importància que té tota aquesta família de mots per Nadal: què seria un pessebre sense el caganer, o un Nadal sense fer cagar el tió?

En Pau ja estava mig marejat i empudegat, però encara va tenir esma de demanar-me si tots els animals feien cagarades o bé se’n podia dir d’alguna altra manera. I tant, que hi ha més maneres de dir-ho. La més coneguda és tifa. Però després n’hi ha d’específiques segons la forma o la consistència: si és cilíndrica és un cagarro; si és desfeta, cagarines (o cagarrines); si és rodona i compacta, un cagalló, com els que fan cabres i ovelles. Justament, del conjunt dels excrements del bestiar de llana o del cabrum, se’n diu xerri, que trobo preciós.

Dels excrements també se’n diu femta i, si són d’animals, fems (normalment, en plural). Al País Valencià, fem vol dir «escombraries», i hi podem sentir frases com ara «Llança-ho al fem» o «L’ajuntament s’encarrega de la recollida del fem».

—I ara que m’has dit sinònims de merda (perdó), me’n pots dir uns quants de cagar, que és una paraula que de vegades no sé com evitar? —em va dir en Pau.

—I tant. Mira: evacuar, defecar, femtar, buidar, buidar el ventre, anar de ventre, fer de cos... I si vols ser més fi: anar de cambra o deposar.

—Uf, noi. Has quedat ben descansat, suposo… —em va dir l’amic, sorneguer—. De tota aquesta lliçó, només n’he tret una conclusió: si la «gran» idea no surt bé, serà una gran cagada de debò.

—Au, bah! Home de poca fe!

[Article publicat a la revista Mes a mes el maig del 2014.]

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Heus aquí una altra imatge d’infantesa del meu pare, en Josep Badia i Torras. Si aneu amb pressa, no hi entreu, a la llar de foc de cal Badia. Però si teniu deu minuts per a assaborir aquestes ratlles, estic cert que us hi sentireu tan aculivats que us recarà de sortir-ne. Després de tota la descripció, tan rica i primfilada, els cinc paràgrafs finals potser us faran pensar i somriure.

Mentre rellegia tot això, m’he imaginat aquell carlí escrivint-ho, sense poder contenir l’emoció dels records. El dia 18 va fer tres anys que ens va deixar.

_________________________________________

No us penséssiu pas que la llar de foc de casa meva és una peça espaiosa i notable, com les dels castells, les cases sumptuoses de la ciutat o les masies dels grans propietaris. És simplement una estança acollidora i pràctica de no pas més de vuit metres quadrats.

És situada, com correspon, al centre de la casa. A mà esquerra del passadís que arrenca del rebedor de la primera planta, separada de la cuina per un envà, rep la claror de ponent per una mitja finestra que comparteixen ambdues peces de la casa. A l’envà que separa les dues «cuines» —la del foc a terra i la dels fogons— hi veureu una finestreta al capdamunt, amb un petit marc de dos pams que sosté una bombeta que al vespre dóna claror a les dues estances. Cal estalviar electricitat.

L’entrada a la llar de foc no té porta perquè la xemeneia tingui més tiratge. En dies d’hivern molt rigorós, es tanca la que aïlla el corredor del rebedor. A mà dreta hi trobareu el «racó de la llenya», emparat per una fusta d’un metre d’alçada. La cambra de la padrina és a tocar de la llar i és la peça més calenta de la casa (per això va rebre aquesta destinació).

Al racó de la llenya hi veureu bona provisió tot l’any, però sobretot a l’hivern: un garbó de sarments, o mig costal de branques de pi, o un feix de rama d’olivera, ja espolsada de la fulla pel bestiar; i tot plegat, apuntalat per un parell de buscalls d’ametller o d’alzina, o de pi, o alguna soca estellada d’olivera. Tot s’aprofitava per fer foc en aquells temps en què no hi havia ni butà ni gas natural. A pagès també era impensable la calefacció, que —alimentada amb carbó— tot just començava a formar part dels luxes dels senyors de ciutat.

A l’hivern tothom té la consigna de pujar una cosa o altra per cremar quan hom es retira cap al pis. Al vespre, no és pas qüestió de passar ànsia que la llenya no s’acabi, i encara n’ha de quedar per a encendre el foc l’endemà de matí, que la rellentor de la nit humiteja la llenya encara que sigui a cobert.

Mentre no fa fred, a la llar de foc només hi intervenen les dones, que el mantenen sempre encès per tenir aigua calenta a l’olla gran de ferro colat (que penja dels clemàstecs, al bell mig de la xemeneia) i per fer brases (que es traslladen als fogons amb una pala de ferro de mànec llarg per a cuinar). Si sobren brases, s’apaguen amb una altra olla vella que hi ha sota el banc, tapant-la amb una tapa de ferro, per guardar el carbó.

La boca del foc a terra és senzilla, amb forma de piràmide truncada. N’arrenca una xemeneia fins al carener de la teulada. Vora la boca de la xemeneia hi ha un relleix de mig pam, per a posar-hi les teies, els llumins i alguna palmatòria amb un tros d’espelma, no pas prou ampla per a cabre-hi adornaments ni res que s’hi assembli.

A l’ampit de la finestra hi trobareu el manxó per a avivar el foc, quan s’arriba enfredorat de fora. A tres cares dels envans hi ha adossat un banc per a seure. Al cantó del nord, el banc és de caixa, amb una tapa amb frontisses. Serveix per a guardar-hi estris que no estan en actiu: un trespeus de ferro i la paella foradada de torrar castanyes per Tots Sants; una pala ampla per a plegar la cendra, uns molls llargs, unes torradores de filferro caragolat per a torrar pa…

Del ferro amb angle que hi ha a la llar de foc, n’hi ha constància al dietari del pare: «Fou comprat a ca l’Armengou de Manresa, pesa …. quilograms i va costar … pessetes.»

A la paret del cantó de sol ixent, hi ha penjada una post prou gran per a fer de taula a l’hivern. Ens servíem d’aquesta taula plegable per esmorzar, per sopar i, si el fred era molt rigorós, fins i tot per dinar. És collada a la paret amb dues frontisses molt revingudes i té penjades dues potes que la sostenen quan està parada per l’altre extrem. Ben atapeïdes, hi poden seure tot al volt cinc persones; els altres menjaran amb el plat als dits, a prop del foc, asseguts a l’altre banc o a l’escambell gran. Quan s’acaba l’àpat, es plega la taula i tothom es pot posar més còmode.

Ja veieu si és senzill i humil, tot plegat. Però si us he descrit la llar de foc de la meva casa pairal no és pas per cap singularitat arquitectònica ni artística, sinó perquè allà és on la família, i fins els mossos, estàvem més junts i més units, grans i xics, amb dret d’escoltar i conversar en les llargues vetllades de l’hivern.

Amb raó, en català antic, fogar —o simplement foc— era sinònim de família. Trobareu en papers vells que aquest terme es fa servir per a fer el recompte de cases habitades o de famílies d’un poble.

A casa, la llar també era el lloc de la pregària en comú els vespres de tot l’hivern, des de Tots Sants a Sant Josep. La padrina hi menava el rosari cada dia, fins que el meu germà gran i després jo en prenguérem el relleu. Fins i tot, en temps de guerra —com que el lloc era discret— es practicava aquest devot —i aleshores clandestí— costum.

A la llar de foc vaig aprendre moltes coses del pare i de la padrina, vaig conèixer moltes històries dels meus avantpassats i hi vaig passar bones estones.

Si s’hi varen resar tants centenars de pregàries i va ésser escola de tantes bones lliçons i consells, penso que es pot ben dir que la humil llar de foc de la meva casa pairal és beneïda, i que fou de veritat el cor de la casa.

Josep Badia i Torras

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En un país normal un article com aquest no tindria pas gens de sentit.

No us ho heu demanat mai, com és que hi ha polítics que parlen malament, que no tenen un bon català, que no dominen prou la llengua? Jo me’n faig creus.

Perquè la llengua deu ésser la principal eina d’algú que es guanya la vida comunicant-se amb els altres. I si ets parlamentari, o aspires a ésser-ho, bé has de saber parlar, oi? Si ho pensem bé, ja és ben estranya, la cosa. I això deu passar en totes les llengües? Diria que no. Diria que, entre les llengües del nostre entorn, el català és un cas únic.

Però bé: no tots els polítics parlen malament. No tots suspendrien la prova oral del nivell C2, per exemple. I alguns, potser ni la prova escrita. Avui us proposo que valorem la qualitat lingüística dels nostres candidats a les eleccions de diumenge, per si algú vol tenir en compte també aquest factor a l’hora d’anar a votar.

Bé, potser tots tots no cal analitzar-los, perquè, ben mirat: hi ha cap amable lector d’aquest bloc que pensi votar el PP de Fernandes Dias o el partit de n’Albert Rivera? Mmmmm… No veig cap mà alçada, doncs aquests els passarem per alt.

Així doncs, per ordre alfabètic, mirarem quina llengua gasten:

Joan Baldoví (A la Valenciana), Meritxell Batet (PSC-PSOE), Ana Botella (PSPV-PSOE), Xavier Domènech (En Comú Podem), Francesc Homs (CDC), Mateu Matas Xurí (Sobirania per a les Illes), Pere Joan Pons (PSIB-PSOE), Gabriel Rufián (ERC) i Juan Pedro Yllanes (Units Podem Més).

Joan Baldoví (A la Valenciana)
Fill de Sueca (Ribera Baixa). Es nota que és un home preocupat per la llengua. Va treballar de periodista (corresponsal del Levante), però, sobretot, de mestre de català i de mestre d’escola. Parla un català correctíssim. En el fragment escollit, simplement li retrauria que digui «una comunitat que està per abaix», que no és cap valencianisme, sinó un castellanisme. Però fa servir la llengua amb una seguretat i una polidesa remarcables. Això sí, se li ha encomanat la cosa aquesta dels comuns de «valencianes i valencians». Escolteu-lo: és un plaer.

Meritxell Batet (PSC-PSOE)
Aquesta barcelonina de quaranta-tres anys parla un xava impecable. Si us l’escolteu bé, sentireu que fa unes es i unes os força correctes, tant les obertes com les tancades. En canvi, no fa cap vocal neutra. Quan dic cap vull dir cap: quedar-se és cadar-sa, desembre és dasembra… i anar fent. Així mateix, sap fer les consonants prou bé. Per exemple, les esses sonores, fins i tot en els enllaços, li surten sense problemes. Però falla en les eles, que fa alveolars, tal com explicàvem en aquest article. Tot el conjunt defineix allò que Lluís López del Castillo anomenava català bleda. Tot això, amb una mica d’esforç, es pot superar, amiga Meritxell. Creieu que paga la pena?

Ana Botella (PSPV-PSOE)
Amb aquest nom, hauria estat un trumfo que hagués parlat català. Però no. Aquesta senyora (nascuda a València fa cinquanta-vuit anys, ex-delegada del govern espanyol al País Valencià, ex-regidora de l’ajuntament de la seva ciutat…) no fa anar la llengua del país. Deu ésser defensora aferrissada del bilingüisme, és clar. O potser del trilingüisme i tot. Com hi ha món…

Xavier Domènech (En Comú Podem)
La fonètica d’en Xavier Domènech, nat a Sabadell, és prou acceptable; només té un problema: no li surt sempre la ela palatal, de manera que tan aviat diu aquella com diu aqueia, per exemple. També podria millorar el lèxic i la morfosintaxi. No escau a un parlamentari (i professor universitari) de dir, per exemple, crisis (crisi), ni tiburons (taurons), ni veu difamar (vau difamar), ni després de que omplíssim (després que vam omplir, després d’omplir). Parla d’«un agost de 2011» i a mi això em fa ballar el cap: quants agosts hi devia haver el 2011? Al full de propaganda electoral, els d’En Comú Podem hi fan alguna falta grossa («la gent pugui decidir sobre el que li afecta», en compte de «el que l’afecta»; «Ells confien en què l’abstenció ho eviti», en lloc de «Ells confien que l’abstenció…»). Però sobretot m’ha cridat l’atenció com fan servir això del femení genèric («volíem deixar de ser simples espectadores», «Estem preparades», «estem convençudes») i, en canvi, no dubten a fer servir el masculí per personficar el mal («la crisi que han provocat els de sempre», «Ells confien en què l’abstenció ho eviti»). Tinguem seny, companyes, que no acabem tocades del bolet…

https://youtu.be/YKYchXSatNc">https://youtu.be/YKYchXSatNc

Francesc Homs (CDC)
Va néixer a Vic (Osona) fa quaranta-set anys i té, com ja sabeu, una parla força polida. Sovint han dit que s’explicava com el president Mas, que s’hi assemblava molt (potser és cert; en Mas també té una llengua digna, correcta). N’Homs no es complica la vida, quan parla. Fa frases curtes i entenedores, amb aquells silencis ben administrats i potser sense gaire èpica. Per a trobar-li errades hem de filar prim: diu etgigents en comptes d’exigents (‘egzigents’), diu ia i io, en lloc de ja i jo (una pronúncia que alguns defensen, però jo no, perquè crec que la bona pronúncia contribueix a la unitat de la llengua). Tot plegat cosetes menors. Bona nota per al senyor Homs. Comproveu-ho, si teniu un minut.

https://youtu.be/MDJx8rPLVuY">https://youtu.be/MDJx8rPLVuY

Mateu Matas Xurí (Sobirania per a les Illes)
Nat a Santa Margalida (Mallorca) el 1982, en Mateu Matas, àlies Xurí, és un dels millors glosadors del país. Llevat d’una dificultat ortoèpica en les erres múltiples (que deu tenir una solució logopèdica), té una pronúncia mallorquina genuïna, tant en el terreny vocàlic (neutralització de vocals tòniques, manteniment de les os àtones), com en el consonàntic: finals oclusius (creient, amb pronúncia de la te), assimilació de sons en consonants finals (molt d’anys per molts d’anys), pronúncia de la ve labiodental (vot), canvis intervocàlics (porer per poder), formes verbals pròpies (diven, en compte de diuen)… I en sintaxi, per exemple, el reforç preposicional en quantitatius (molts de diputats, per exemple). Potser hauria d’evitar dialectalismes, com ara naltros, de la mateixa manera que un servidor no diria en públic nosatres.

https://youtu.be/WbAqhpq6Sxk">https://youtu.be/WbAqhpq6Sxk

Pere Joan Pons (PSIB-PSOE)
Aquest jove palmesà, nascut el 1970, té un català correcte, si bé no manté una fonètica tan genuïna com la d’en Xurí; les eles, sobretot, li surten un poc acastellanades. El vídeo que n’hem trobat és curt, però no s’hi senten pas incorreccions gramaticals, tret d’aquesta mania de llevar l’article al nom de les Illes (diu de Balears, en compte de de les Balears). Què hi farem… Hi ha coses pitjors: he sentit (i llegit) gent que en diu CAIB. Sabeu què és? Les sigles de Comunidad Autónoma de las Islas Baleares. La beneitura no té límits.

https://youtu.be/2O7yVRPTdV4">https://youtu.be/2O7yVRPTdV4

Gabriel Rufián (ERC)
La parla d’en Gabriel Rufián és l’exemple clar que la immersió lingüística no ha rutllat fins ara. Tant que ens rèiem d’en Montilla! Aquest noi, de només trenta-quatre anys, nascut ací (a Santa Coloma de Gramenet), que ha anat a escola ací (en català), que ho ha tingut tot de cara per a aprendre la llengua d’ací… fa malbé la fonètica i la llengua en general cada vegada que bada la boca. Això si és que parla català, és clar. Diu coses que costen de sentir. Ja no és tan sols que no faci cap vocal neutra, ni cap essa sonora, ni cap e ni cap o obertes… És que no sap dir energètica (eneriética), o amolla expressions tan genuïnes com en pos de (a l’encalç de, amb l’objectiu de)…

Jo no puc pensar que a ERC els sigui igual, la llengua. No pot ésser. Ja ho tinc: volen demostrar que hem de menester un estat perquè els alumnes acabin l’ESO parlant un català digne, i no això. Si no, quina explicació hi trobeu?

En fi, jutgeu vosaltres mateixos:

https://youtu.be/1bEBtRKKlgI">https://youtu.be/1bEBtRKKlgI

Juan Pedro Yllanes (Units Podem Més)
Es veu que defensa tant l’ús del català, que va donar un suport clar a la campanya «Enllaçats» dels mestres de les Illes. Es veu que és tan progressista i tan bon orador i que si tomba i que si gira… Però no parla la llengua del país. Certament, no acabo d’entendre que Més hagi pogut acceptar de cap de llista un unilingüe espanyol. És clar: no en tinc cap vídeo. Si el voleu sentir no parlant català ja el cercareu vosaltres mateixos.

Quan ja havia publicat l’article, un amable lector em va fer arribar aquest vídeo i encara, després, una lectora em va trametre l’enllaç d’aquesta entrevista, en què el senyor Yllanes parla català. Com podreu veure, un català poc freqüent; bé, o potser massa freqüent: volia dir que l’ha practicat amb poca freqüència.

En fi, el panorama és aquest. Ni més ni manco.

[Aquest article és inspirat en una idea del periodista Enric Arqués, que algun dia —potser— acomplirem.]

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara que sembla que, finalment, hem recuperat l’orgull nacional, ens convindria recuperar també l’orgull lingüístic, si més no per evitar que el català sigui una llengua de segona classe.

Trobaríem molts exemples que demostren aquest sentiment d’inferioritat que sembla que tots els catalanoparlants tinguem incorporat. Comencem per un de ben quotidià: la pronunciació dels noms dels medicaments. Per quins set sous no sabem dir «Gelocatil» o «Prozac» a la catalana? Que no sabem com es llegeix una ge o una zeta, en la nostra llengua?

Això mateix passa amb noms una mica nous, com per exemple, «euro». És evident que a les comarques centrals la o final sona com una u. Per tant, això es diu «euru» sense cap mena de dubte. Que no en dèiem «duru», de la moneda de cinc pessetes, encara que escriguéssim «duro»?

I no cal dir les sigles: per què hem de pronunciar «ESO» com si parléssim en espanyol? Bé sabem dir «peso», «reso», «mesos»… Doncs exactament igual hem de pronunciar «ESO»: amb essa sonora i u final. De la mateixa manera, direm «unescu» encara que escriguem «UNESCO». I fins i tot hauríem de dir «ong» en una sola paraula, i no pas «o-ena-ge». Bé sabem pronunciar «fong», «ping-pong» i «ding dang dong». Tampoc no entenc que hàgim de pronunciar «a-ena-ce» en compte de «anc» (‘ang’). No tenim pas cap dificultat a dir «cranc», «tanc» i «banc», oi?

«Fa anys, fins i tot en plena dictadura franquista, els catalanoparlants no sabien dir “Sánchez” ni “Cervantes”, i deien “Sanxes” i “Servantes”. I no s’ofenia ningú»

Totes aquestes anomalies només tenen una explicació: ens pensem que les coses noves (i, per tant, desconegudes al començament) s’han inventat a Espanya i s’han de dir en castellà. Fa anys, fins i tot en plena dictadura franquista, els catalanoparlants no sabien dir «Sánchez» ni «Cervantes», i deien «Sanxes» i «Servantes». I no s’ofenia ningú: aquesta era la manera de parlar de la gent del país. Mireu si hem reculat en pocs decennis!

Però hi ha un fet encara pitjor que aquest, i que és un símptoma inequívoc de poca autoestima. Cada dia constatem com els parlants, tant si són manobres com si són polítics, diuen castellanades flagrants i no passa res. En canvi, tu no provis de parlar castellà amb catalanades perquè seràs la riota de tothom, i més d’un s’ofendrà.

«Com pot ser que s’hagi escampat tant el “Bones”? Ningú no s’adona que vol dir “Buenas (tardes, noches…)?”»

Si tu no tens temps de fer una cosa i dius que «no t’ha donat temps», tothom ho troba ben natural. Igual com dir «Bones» quan arribes a un lloc, en compte de «Bon dia» o «Hola», o «Déu vos guard!». Com pot ser que s’hagi escampat tant? Ningú no s’adona que vol dir «Buenas (tardes, noches…)?» Si algú saludés en castellà dient «Buena noche» o «Diós os guarde», de segur que tothom s’hi faria un tip de riure.

Per reblar això que us dic, llegiu-vos, si us plau, aquests dos fragments d’una periodista, escriptora i, sobretot, tertuliana catalana. N’hi ha per a sucar-hi pa:

«Navarro fa les vegades de noi bo i ens diu el que sabíem, que tampoc no està per la feina i que és federalista, encara que el pobre sembla Diògenes de Sínope caminant pel món amb una vela, bo i cercant un altre federalista. Fins aquí cap novetat al front […] És a dir, a pagar i a callar, o ens donen al clatell amb la Constitució.»

Article publicat a la revista Mes a mes l’octubre del 2012

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El subjuntiu despullat: un recurs expressiu absent de les gramàtiques

Tot i aquest títol, no us parlaré pas de pobres, sinó de llengua. Però abans d’entrar en matèria, sí que m’agradaria fer una referència a la fotografia. És la mateixa amb què vaig il·lustrar l’escrit del meu pare «La mare i els pobres», on es veu la meva àvia amb un captaire, assegut al pedrís de davant de cal Badia. Ja ho veieu: fa cinquanta anys, com ara, hi havia gent que no tenia un plat a taula ni es podia escalfar a l’hivern. Ara passa perquè un govern impugna lleis justes, perquè els bancs s’acluquen d’ulls, perquè els partits polítics fan carallotades… Abans passava per unes altres raons. La injustícia persisteix, la lluita continua.

«Molts pobres ho tinguessin». Aquesta frase la deia, de segur, l’àvia Amàlia, però jo la recordo sobretot de ma mare. L’amollava indefectiblement cada vegada que als meus germans o a mi se’ns acudia de deixar menjar al plat. En algunes cases se sentien, en aquelles dècades de 1960 i 1970, expressions més convincents: «Quinze dies a sota el pont: ja et passarien les manies, ja…»

Però bé: això és un article de llengua. Avui us volia parlar d’aquesta manera d’expressar desigs: el pretèrit imperfet de subjuntiu bo i despullat, sense tant de bo ni cap partícula ni construcció precedent. És un recurs directe i simple, àgil, que potser aprofitem massa poc. No em digueu que no heu sentit frases com ara aquestes:

—No t’amoïnis pas, tot fos això. (Ho diem, per exemple, quan un convidat ens taca les tovalles i li sap molt greu.)

—Tot fos tan senzill. (Per tranquil·litzar algú que s’angoixa o s’atabala per alguna cosa a fer o a resoldre.)

—Tothom fos tan responsable com tu.

Observeu que, en tots tres casos, hi podríem avantposar tant de bo, però ben sovint no ho fem.

Sovint, el subjuntiu despullat es fa servir per remarcar un contrast entre dues situacions, amb intenció de fer un retret

De vegades aquest recurs es fa servir amb oracions comparatives, per remarcar un contrast entre dues situacions, amb intenció de fer un retret:

—Fossis tan decidit a l’escola com ets a casa!

—T’esforcessis tant a fer la feina com a jugar a futbol!

M’explica en Jaume Corbera que a Mallorca aquestes oracions es diuen precedides de saps si:

—Saps si fossis tan decidit a l’escola com ets a casa!

El subjuntiu despullat també té un altre ús, molt precís, i molt popular: serveix per a lamentar-se d’un descuit, d’una acció que, per no haver-se fet, ha tingut males conseqüències. En aquest cas, es fa servir el temps compost (plusquamperfet). Si en els usos anteriors la frase podia anar reforçada amb un tant de bo, ací pot anar precedida de la conjunció condicional si.

—M’ho haguessis dit abans!

—T’ho haguessis rumiat més bé, noi… Ara ja no hi ha res a fer.

Així mateix, aquesta construcció, també sobreentenent-hi la conjunció condicional si, serveix per a emfasitzar algun fet reportat:

—Haguessis vist, quina gentada que hi havia!

—Haguéssiu sentit, com cridava!

En aquestes quadre darreres frases, el verb equival a la construcció d’obligació haver + de + infinitiu (M’ho havies d’haver dit abans, T’ho havies d’haver rumiat abans, Havies d’haver vist, quina gentada, Havíeu d’haver sentit, com cridava), però potser amb subjuntiu són més emfàtiques.

I encara hi ha l’ús amb així, sovint per a expressar mals desigs:

—Així t’estimbessis!

—Tanta fanfarroneria… Així suspengués l’examen!

En aquest cas darrer, a les Illes Balears fan servir mal en compte d’així. Vegem-ho en un exemple que m’ha fet arribar en Jaume Corbera:

—Mal t’esclatassis i quedassis en mil miques!

El dia abans del 9-N (del 2014), en Joan Josep Isern va fer un article molt interessant al seu bloc: «Votaré per tu (vintena carta a la meva néta)». I en un moment determinat hi feia servir una expressió molt viva, força corrent, amb un d’aquests subjuntius despullats. Us en transcric tot el paràgraf:

«Des de fa cinc anys, quan el moviment en favor de marxar va començar a prendre cos entre la gent i va deixar de ser residual jo ja preveia –i ho pregonava sense cap vergonya– que marxaríem. Contra les respostes de molts que em deien ‘Ja m’agradaria, ja. Però no ens deixaran, jo els deia: ‘És clar, que no ens deixaran. Serem nosaltres qui ens ho prendrem!’ I quan em responien ‘Déu t’escolti…’ jo tancava la discussió amb un ‘Ui, tingués tan segura la rifa…’ que els deixava molt confortats.»

(Hi ha moments, benvolgut Joan Josep, que em sembla més segura la rifa…)

En tota aquesta explicació, hi ha un misteri, una cosa que m’ha estranyat molt: aquests usos de l’imperfet o plusquamperfet de subjuntiu són pràcticament absents de les gramàtiques. En tota la Gramàtica del català contemporani (de 3.500 pàgines!), per exemple, no hi he sabut trobar sinó mitja dotzena d’exemples amb així i amb tant de bo. No em digueu que no és estrany…

I demano, si és que ningú ho pot respondre: d’això no en podem dir també ‘català real’, o ‘català que ara es parla’ o fins i tot ‘català del segle XXI’?

Al segle XV, Ausiàs Marc va escriure aquest vers «Plagués a Déu que mon pensar fos mort i que passàs ma vida en dorment». Al segle XVI, Joan Timoneda va compondre el conegudíssim «Bella, de vós so enamorós»: «Ja fósseu mia», diu, només de començar; i més endavant: «Plagués a Déu que com jo us mane vós me manàsseu.» Ja ho veieu: d’Ausiàs Marc a la meva mare, en català s’ha fet servir aquest recurs sense interrupció. Qui som, nosaltres, per a estroncar-lo?

I demano, si és que ningú ho pot respondre: d’això no en podem dir també català real, o català que ara es parla o fins i tot, català del segle XXI?

______________________

Abans de redactar definitivament aquest article, el vaig sotmetre a l’opinió dels savis següents: Òscar Alegret, Gabriel Bibiloni, Jem Cabanes, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Josep Ferrer, Ramon Torrents i Josep M. Virgili. Tots hi van fer aportacions que agraeixo de debò.

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.