Reis
Recordo l’emoció de la nit de Reis quan jo era una nena. La meva germana i jo sabíem que havien vingut els reis perquè el matí veiem les petjades dels seus cavalls a la terra de la plaça de Puiglagulla.
El papa agafava la mula i li feia marcar un camí cap a sota el nostre balcó perquè nosaltres el descobríssim i imaginéssim com havien arribat.
La mama ens portava els regals, eren molt poca cosa, cabia en una plata de fer amanides, ens ho duia al llit, una per a cada una. Mai ens havia semblat que era poca cosa, mai.
En aquella casa gran, nosaltres quatre érem tot el que necessitàvem per ser feliços. No teníem TV, no teníem llum, no teníem telèfon, no teníem altra escalfor que el foc a terra de la cuina però no ens faltava de res.
Com tantes altres coses a la vida, les acabes d’entendre quan et situes a l’altra banda, quan tu ets la mare i els teus fills tenen aquell cor net i pur i creuen en la màgia de la vida et tornes a sentir petita i tornes a descobrir que el millor regal és viure i estimar.