Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Prou d’amenaces i represió

0

Pels drets laborals i en defensa del sistema educatiu 
del sistema
educati valencià





més...














CONCENTRACIÓ

A LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT

TORRENT, 10 DE NOVEMBRE, 19 H

 

RAONS PER A ANAR

 

·        No tenim els centres adequats per a acollir convenientment a tot  l’alumnat. No a les aules prefabricades.

·        No hi ha suficents centres públics de 0 a 3 anys.

·        Les plantilles de professorat no són estables, dificultant el funcionament dels centres.

·        L’alumnat amb NEE no rep les atencions que calen. Falten educadors i fisioterapèutes.

·        No hi ha una matrícula equilibrada entre centres públics i concertats.

·        L’alumnat no pot acabar els estudis en valencià perquè les places docents de secundària no estan catalogades lingüísticament.

·        No hi ha suficients especialistes en llengües estrangeres.

·        L’orde d’Educació per a la Ciutadania en anglés quan no es poden acabar els estudis en valencià, ni hi ha suficient professorat d’anglés per a Educació I-nfantil.

·        El 21% de l’alumnat abandona el sistema educatiu entre els 15 i els 16 anys. Calen programes per a compensar les deficiències de l’alumnat i que no abandonen els estudis.

 

PER TOT AÇÒ, VINE EL DILLUNS 10 DE NOVEMBRE A LES 19 HORES A LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT DE TORRENT.

 

Convoca: Plataforma en defensa de l’ensenyament públic

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El Correllengua s’acomiada a Perpinyà reclamant l’oficialitat del català

0

La iniciativa en defensa del català s’ha celebrat en 450 municipis dels Països Catalans i hi han participat més de 300.000 persones.

més…

La Flama del Correllengua acaba com cada any el seu recorregut aquest dissabte a Perpinyà aprofitant la commemoració del Tractat dels Pirineus. Després d’iniciar el seu camí també a la Catalunya Nord el passat 28 de juny, el Correllengua arriba al seu final després de recórrer bona part del país demostrant la vitalitat d’aquesta inciativa popular en defensa de la llengua catalana. El balanç que fa la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL) de la dotzena edició del Correllengua és més que positiu. S’ha incrementat el nombre de poblacions que s’hi han adherit en un 20% arribant a uns 450 municipis d’arreu dels Països Catalans i hi han participat unes 300.000 persones. Els actes de cloenda a la capital del Rosselló s’iniciaran a la plaça Catalunya amb un gimcana infantil que serà el preludi de la manifestació que, sota el lema Esborrem el Tractat dels Pirineus, transcorrerà pel centre de la ciutat a partir de les quatre de la tarda. La lectura del manifest i la interpretació dels himnes es farà davant del Castellet. Una de les novetats de l’edició d’enguany és la Marxa de Torxes que es farà des del Castellet fins a la Casa Musical, on a les nou del vespre tindrà lloc el concert de Mus-CAT, 100 grams de Tete i La Gossa Sorda. En el marc de la jornada reivindicativa es recolliran signatures per reclamar l’oficialitat del català en un territori on només el 17% de la població afirma parlar-lo habitualment.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

SOS CABANYAL

0

“PER UN PLA DE REHABILITACIÓ SENSE DESTRUCCIÓ”

 

Les organitzacions veinals:

PLATAFORMA SALVEM EL CABANYAL


ASSOCIACIÓ DE VEÏNS I VEÏNES CABANYAL-CANYAMELAR

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS I VEÏNES PAVIMAR


volem posar de manifest que després de l´èxit obtingut a la “X EDICIÓ DE PORTES OBERTES”, en la defensa del barri, la reacció de l´Ajuntament torna a manifestar-se amenaçant la integritat del Cabanyal. CONVOQUEM a tots els ciutadans de València a la

CONCENTRACIÓ

més…

DISSABTE, 8 DE NOVEMBRE A LES 12 DEL MATÍ, davant de

“LA CASA DE LA PALMERA”, carrer Sant Pere, 11, amb el lema

“PER UN PLA DE REHABILITACIÓ SENSE DESTRUCCIÓ”.

EMPORTEU-VOS LES CASSOLES PER FER-LES SONAR

PASSA-HO

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Documental sobre Joan Fuster

1

Avui dijous, 6 de novembre, la Universitat de València estrena el documental biogràfic Ser Joan Fuster, una producció del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València amb la col·laboració especial de la Càtedra Joan Fuster.

més…

Es tracta del primer gran documental d’aproximació a la figura del principal intel·lectual valencià del segle XX. Francesc Pérez i Moragon ha estat el responsable dels continguts generals del film, realitzat per Llorenç Soler, qui ja va dirigir un altre documental emblemàtic de la Universitat: Del roig al blau. El passe inaugural està previst per a les 19 hores de dijous a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació (Blasco Ibáñez, 32, València). El material amb el qual s’ha comptat per a la producció del documental ha estat l’arxiu literari i fotogràfic de l’escriptor i d’altres moltes fons documentals, així com entrevistes amb més de trenta persones que van conèixer l’escriptor valencià. La pel·lícula té una durada de setanta minuts, filmats en Alta Definició. El resultat és el fruit de més de tres anys de feina, que s’han transformat en un retrat intel·lectual i humà de l’assagista.

 

Ser Joan Fuster compta amb la producció executiva de Miquel Francés, sobre un guió de Nel·lo Pellisser, Albert Monton i Francesc Pérez i Moragon, el qual ha estat el responsable dels continguts generals del film.

 

La pel·lícula para atenció especial a l’estreta relació de Fuster amb la Universitat de València, on es va llicenciar en Dret en la dècada dels anys quaranta, i on va doctorar-se i va fer classe.

 

Durant el mateix acte de dijous es presentarà un llibre que recull les entrevistes amb tots ells, editat pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, dins la col·lecció Càtedra Joan Fuster.

 

La pel·lícula es presentarà després a Barcelona (10 de novembre), a Sueca (18 del mateix mes) i posteriorment a altres ciutats.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La policia irromp en el tancament del centre concertat Aire Lliure d?Alacant

0

Identifiquen a la directora i es neguen a donar explicacions de la irrupció

Deu minuts després que la premsa abandonara el centre concertat Aire Lliure d’Alacant, tres membres de la Policia Nacional irrompen en el centre on estava concentrat el professorat, pares i mares i alumnat en protesta per la impartició d’EpC en anglés.

més…

La policia ha identificat a la directora del centre, Marisa Palacios, i ha estat interrogant als assistents sobre el motiu del tancament. La policia s’ha negat a explicar el perquè de la seua presència en el centre a preguntes del professorat i dels pares, que han mostrat la seua indignació davant els fets. Més de mitja hora després els policies han abandonat el centre i la comunitat educativa ha pogut continuar amb el tancament.

El centre demanarà explicacions davant la irrupció de la policia en un acte democràtic i pacífic, que forma part de la campanya de mobilitzacions que la comunitat educativa està duent a terme en tots els centres educatius al llarg i ample del País Valencià durant aquest mes, sense que de moment s’haja tingut constància d’un lamentable incident com el que ha viscut l’Aire Lliure d’Alacant.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Senyora Montse Majench, volent senyar-se s?ha tret un ull!

0

Jo tampoc hi era a la cerimònia, doncs aquest mateix dia des de fa molts anys es lliuren els Premis Octubre. Potser vostè com a coordinadora hagués pogut fer alguna cosa per tal de que els dos lliuraments no se solapessin o potser no, bé això són figues d’un altre paner. 

Ja se sap que la cultura catalana és amplia i oberta de mires, el que no tinc tan clar si vostè també ho és, el fet que a la platea hi haguessin suïssos, noruecs, xinesos, senegalesos i polonesos, no explica en absolut que l’assaig s’hagués de fer en castellà, ni tan sols que ningú ho plantegi. No voldrà ara que com a bons indígenes donem les gràcies a tota aquesta colla per haver expressat uns quants mots en català. Me n’alegro molt senyora que se sentís tan feliç, segurament proporcionalment a la meva infelicitat en llegir la seva explicació. I només una altra coseta, el mallorquí també és català.


Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L?últim vaixell

3

La guerra civil sempre ha estat molt present a ma casa, no debades sóc neta de represaliats. Però mai se’n parlava d’una manera oberta sinó sempre xiuxiuejant, a cau d’orella. Tot i això era una referència. Crec que Vicent Andrés Estellés, al poema «Vítol» del Llibre de Meravelles, ho explica molt bé.

més…

L’últim vaixell

            La guerra civil sempre ha estat molt present a ma casa, no debades sóc neta de represaliats. Però mai se’n parlava d’una manera oberta sinó sempre xiuxiuejant, a cau d’orella. Tot i això era una referència. Crec que Vicent Andrés Estellés, al poema «Vítol» del Llibre de Meravelles, ho explica molt bé.

 

Ho interrompé la guerra tot. «Abans de la guerra…»

«En començar la guerra…» «Fou després de la guerra…»

Si no fos per la guerra, potser tu seguiries

encara en el teu poble, potser jo en el meu poble.

Isquérem de la guerra com si fos d’una cova,

amb les mans agafades, fins i tot innocents.

Fou després de la guerra quan ens vàrem conèixer.

Dúiem senyals secrets de la guerra: els callàvem.

No volíem parlar de la guerra; ens parlaven

de la guerra. «La guerra..» Fugíem pels carrers,

t’agafava amb les mans per la cintura, alçant-te

dos pams damunt la terra: em besaves en l’aire.

Hi havia, lluny, la guerra, una altra guerra encara.

Parlàvem de pel·lícules i menjàvem pel·lícules,

i pensàvem la vida igual que en les pel·lícules;

i xafàvem les corfes de cacau i tornàvem

amargament a casa, a l’amarg menjador.

«Ho vàrem perdre tot, comprén?, durant la guerra….»


            Sí, ho vàrem perdre tot; només ens va quedar el Diccionari Fabra, tal com va dir Carles Riba.

            Quan jo era petita, a les escoles es tenia molt present la guerra civil. Tothom sabíem que el 18 de juliol, a més de ser el dia de la paga extra, era el dia del glorioso alzamiento. A les portes de les esglésies hi havia una llarga llista de los caídos por Dios y por España (encara ara, per a vergonya de tothom, continuen havent-n’hi). I Franco era el Generalísimo. Mort el dictador i amb l’arribada de la democràcia, als llibres de text es va eliminar aquest llenguatge, i la guerra civil va passar a ser un tema d’història contemporània ple de dades i noms que s’estudiava al final del llibre, moltes vegades a corre-cuita i de vegades ni això.

            Sovint i sobretot després d’escriure Et recorde, Amanda, la gent em preguntava per què no feia una novel·la sobre la guerra civil. Jo donava llargues, em sentia massa implicada i no volia patir. Fins que un dia em vaig decidir. Vaig aprofundir en la memòria. El meu avi Lluís celebrava dues vegades el seu natalici, una el 17 de gener i l’altra el 25 de juliol, el dia de sant Jaume. En aquesta última data, tota la família s’aplegaven al xalet als afores del Real de Gandia, fèiem una paella, i en acabar, a les postres, el meu avi encetava una botella de cava i sempre cridava fluixet «Visca la República!», i tots, grans i menuts, repetíem «Visca!».

            Amb els anys em vaig assabentar que el meu avi estava comdemnat a mort, i aquest mateix dia, el 25 de juliol del 1940, l’havien d’afusellar. Per sort, arribada l’hora, una ordre directa de Franco va indultar les penes d’aquell dia, el del patró d’Espanya, Santiago (potser per aquest motiu els fatxes en les meues novel·les porten aquest nom). Així, Lluís el nap va tornar a nàixer.

            Amb aquestes dades plenes de sentiments, amb tot el que m’havia explicat el meu avi de la seua estada en els camps de concentració, la presó, el seu desterrament del poble…, no en tenia prou i em vaig posar mans a l’obra. Vaig entrevistar maquis, guerrillers i guerrilleres, vaig investigar, i el cor se m’anava encongint de mica en mica, ja que vaig començar a prendre consciència de totes les històries que m’havien acompanyat de petita. Havia destapat la caixa dels trons, la meua investigació sobre els desapareguts a Xile havia estat molt dura, però aquesta se’m feia insuportable.

            Jo no volia parlar de la guerra, ni de les batalles, n’estic una mica farta de sentir que en els dos bàndols van passar coses, tot allò de les esglésies cremades i els capellans assassinats. Estic tipa dels seus arguments, no pensava justificar cap dels meus avis pel partit que van prendre en la guerra, per defensar la llibertat. Així que vaig decidir anar una mica més enllà: em vaig situar en l’anomenat any 0, l’any de la repressió.

            Acabada la guerra, tothom esperava la pau, feixista però pau al capdavall. Tot el contrari. El mateix dia 29 de març de 1939, la ciutat de València es va omplir de banderes bicolors i els falangistes van trobar el camp obert per a començar les seues malvestats. Tothom era sospitós. Cada dia apareixien cossos de persones assassinades al llit del riu Túria. El seu únic delicte l’enveja, l’odi, una mala cara, ser republicà o qualsevol causa que a un falangista li semblara justificada per a matar, sense tenir dret a judici ni a defensa. Les denúncies eren el pa de cada dia.

            Es va implantar la llei marcial «en los territorios ocupados y ganados por España». Una llei creada especialment per a la repressió. Des del mateix dia trenta va començar a actuar la Columna de Orden y Policía de Ocupación. Es va iniciar així el procés de depuració. Es va ordenar la presentació de tots els «individuos del ejército rojo», tal com l’anomenaven els feixistes, al camp de concentració més proper. Eren tants els presoners que qualsevol lloc era bo per a tancar-los: cines, places de bous, indrets estèrils i insalubres de milers d’hectàrees envoltats de filats, com el camp de concentració més famós erigit pels franquistes: el d’Albatera. El terror i la fam s’havien apoderat del país.

            A totes les persones que havien tingut alguna cosa a veure amb el règim republicà, se’ls negava la possibilitat de refer la vida, se les condemnava a la marginació, a l’ostracisme. 

            «Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros.»

            Amb aquestes paraules esfereïdores pronunciades pel general Mola, amb la llengua dels ocupants, va començar la guerra, i bé que van complir la seua paraula.

            Als Països Catalans, més de 70.000 ciutadans i ciutadanes van ser jutjats per consells de guerra, entre el 1939 i el 1945, sota acusacions de caire polític. Un mínim de 10.000 persones van ser afusellades acabada la guerra. La major part d’elles ignorants dels delictes de què les acusaven i sense conèixer exactament el perquè ni qui havia generat la denúncia. En aquells mesos, els consells de guerra eren massius i se’n feien diversos en un sol dia. La vista era pública i la durada prevista era d’una hora. En aquests temps es decidia la sort de deu, dotze o fins i tot setze persones alhora. Sovint, el fiscal demanava les penes més dures, mentre el defensor es limitava a sol·licitar clemència al tribunal. Les possibilitats de defensa dels inculpats es limitaven a respondre amb un sí o un no a la pregunta del tribunal: «¿Tiene algo que declarar?». Totes les persones jutjades en consell de guerra van ser acusades dels delictes de «rebelión militar», «adhesión» o «auxilio a la rebelión militar». Als Països Catalans, la repressió va ser doble: la mateixa general que tenia lloc a tot el territori de l’estat espanyol i, a més, la que s’exercia contra aquelles persones que eren considerades catalanistes.

            Amb tot aquests horror vaig bastir l’argument de la novel·la: «20 de novembre de 1975. Mentre la Llibertat acudeix a una cita molt important, evoca la primavera del 1939, el final de la guerra civil. Només té setze anys. Ella i la seua àvia es troben atrapades al port d’Alacant, cercant un exili honrós, amb el somni d’embarcar-se en un vaixell que les porte lluny de les represàlies feixistes, un vaixell que no hi va arribar mai. Les tropes franquistes les fan presoneres al camp d’Albatera. La ciutat de València, les muntanyes de la comarca dels Ports amb els maquis, Barcelona, les neus gèlides del Pirineus, tots aquests llocs seran els escenaris de la seua particular diàspora cap a la frontera camí de l’exili, fugint de l’horror i la barbàrie. En aquest llarg camí, la protagonista creix, s’enamora, lluita, plora i, sobretot, s’encreua amb un munt de persones que l’ajuden a tirar endavant. La solidaritat, la imaginació, la lluita i també l’amor esdevenen la consigna per a sobreviure.»

            He volgut que la protagonista siga una dona de nom Llibertat, per homenatjar totes les dones que van resistir i combatre estoicament el menyspreu i l’opressió de la dictadura franquista. Certament, la república va deixar a mig complir una part dels compromisos que havia contret amb les dones, però no podem negar que va constituir un parèntesi de llibertat i una oportunitat, avortada, d’adquirir una ciutadania plena i d’eixamplar els marges d’autonomia que començaven a obrir-se. Per al règim feixista, la legislació republicana, amb el reconeixement del divorci, l’avortament, la coeducació i el dret al treball, entre moltes altres mesures, havia «debilitado peligrosamente» l’ordre i la jerarquia familiar i, amb això, havia provocat un procés de debilitament demogràfic i moral d’Espanya.

            Segons la Pilar Primo de Rivera: «Las mujeres nunca descubren nada, les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada más que interpretar mejor  o peor lo que los hombres nos dan hecho

            Un altre personatge significatiu és un nen de cinc anys de nom Lenin, que dóna un toc d’humor infantil i dolç a la novel·la. Els nens també van ser represaliats pel règim franquisme, les seues víctimes favorites. Van morir en trens de mercaderies que els traslladaven dels camps de concentració a les presons. De fred, fam i malalties. Molts van desaparèixer, separats dels pares, reeducats i donats en adopcions irregulars perquè mai més les seues famílies pogueren recuperar-los.

            El nom del personatge no ha estat elegit a l’atzar sinó que és en memòria d’un nen que per mi és el símbol de tot l’horror feixista. Quan la policia va anar a detenir sa mare, ella va intentar consolar-lo perquè el xiquet estava plorant; li va dir: «Lenin, fill meu, vine.» «Què has dit? Lenin? El nen es diu Lenin?», va exclamar la policia. Aleshores van agafar el xiquet per les cames i li van estampar el cap contra la paret. La mare va embogir per sempre entre els murs d’una presó.

            Algú s’ha demanat per què a l’estat espanyol no està penada la negació del genocidi exercit pels franquistes ben igual com ho està a Alemanya el genocidi exercit pels nazis? En necessiten proves? Que les busquen als arxius de Salamanca. Partides de naixement, cartes privades, escriptures, proves i més proves. Aquest és el motiu pel qual no volen tornar el seu botí de guerra, perquè es veurien obligats a obrir la caixa dels trons i no sembla que ningú hi estiga interessat.

            No, val més no remenar, perquè, si no, sortirà tot, el genocidi cultural i polític exercit pel nou ordre contra Catalunya. Una de les primeres disposicions que va prendre el règim franquista va ser prohibir totalment l’ús de la llengua catalana. Pel sol fet de parlar en català, un funcionari, en hores laborals, podia ser despatxat immediatament. La persecució contra la llengua i la cultura catalanes era implacable. Eren prohibits des dels impresos de qualsevol naturalesa redactats en català fins a l’ús de l’idioma en conferències, noms de pila, nomenclatura d’hotels, restaurants, marques comercial, fins i tot correspondència privada.

            Per les nostres ciutats es podien veure cartells i pintades feixistes com ara: «Franco, Caudillo de Dios y de la Patria, el primer vencedor en el mundo del bolchevismo en los campos de batalla»; «Prohibido escupir y hablar catalán»; «Si eres español, habla español».

            Tal com deia Luis de Galinsoga, tota una Consuelito Reyna de l’època: «Si queremos ser dignos de esa redención y honrar a quien nos ha redimido, todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalment, en el idioma nacional ha impuesto su Victoria».

            Amb aquesta novel·la pretenc aportar el meu granet de sorra a la recuperació de la memòria històrica, perquè es faça justícia, justícia pels exiliats, pels morts, des del president Companys, el doctor Peset, fins al més humil llaurador assassinat a Paterna. Justícia pels morts anònims que encara ara continuen soterrats a les cunetes. Pels nens desapareguts, segrestats. Per les dones que no han pogut tenir fills per culpa de les tortures, per tots els lluitadors i lluitadores per la llibertat que volen condemnar a l’oblit.

            Aquesta novel·la, l’he feta pensant en els joves, perquè es llegisca a les escoles. El jovent d’ara no té per què criar-se tant desinformat com va créixer la meua generació. Aquesta és la meua feina, escriure, i ells són el meu públic. De tota manera, no excloc els lectors adults, tots i totes sou benvinguts a conèixer la meua obra, i espere que, després de llegir-la, les paraules de Pere Quart en les «Corrandes d’Exili» prenguen més força que mai, no és solament un poema preciós que recitat per l’Ovidi prenia vida, són els mots de la desesperació, de les persones que haver d’abandonar la seua pàtria. Ara, amb els anys, es refilen amb més pena, perquè tots i totes som sabedors que no s’ha fet justícia.

 

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re…

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

 

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.


 

A Catalunya deixi

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.

 

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

«Com el Vallès no hi ha res.»

 

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que bategui com un ala.

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

 

 

Molt bona lectura.

“L’últim vaixell” de Gemma Pasqual i Escrivà (Voramar/Alfaguara)
 http://voramar.llegiresunbonpla.cat/llibre/lultim-vaixell/

Gemma Pasqual i Escrivà
 http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Blanqueta (El conte d?Escriure el País)

0

Com a càstig pel meu mal comportament, per no haver estat una nena bona, amb un picador de gel i una massa de cautxú em van trepar el cervell. I així va ser com em vaig tornar més lenta i en la memòria se’m van perdre molt records. Però vaig guardar com un tresor la pedra blanca del camí dels Plataners, els homes amb les camises blaves, el meu pare, i sobretot no havia perdut l’esperança que algun dia vindria a cercar-me la meva fada padrina.

 

més…

BLANQUETA

 

Gemma Pasqual i Escrivà

 

Àvia de neu rugosa, àvida de la nit, l’acordió
de la teua disfressa marca l’horitzó del Carme.

En veus de gat cridaire, trescant i esbufegant,

vestida de núvia véns i dones ta saviesa

a escarafalls i dojo.

 

Maria Fullana

 

El meu pare no creia ni en sants ni en papes, ni en déus ni en reis, ni en amos ni en patrons. Però sí que creia en éssers fantàstics i extraordinaris com les bruixes i els bruixots, els gnoms, els follets, els elfs, els mags… I en les fades. Ell sempre m’explicava contes meravellosos abans d’anar a dormir.

 

Com en aquests contes, ell també es va enamorar d’una princesa que vivia segrestada en un Castell per la seva mare, no la madrastra com era habitual. La malvada mare no volia per a la seva filla un pobre plebeu amb idees revolucionàries i s’ho va manegar tant com va poder per tal d’evitar aquesta relació. Però la història estava de part d’aquests dos joves i la República va fer que poguessin viure junts i ser feliços. Ben igual que la tristesa, la felicitat no és eterna. Un ésser cruel i el seu exèrcit van dur la desgràcia a la meva família i a totes les persones de bé, i així va esclatar una guerra civil que va portar el meu pare lluny de nosaltres, al front, a lluitar per la llibertat.

 

Com que totes les desgràcies vénen juntes, la meva mare es va posar molt malalta, fet que va aprofitar la meva perversa àvia per retenir-nos, totes dues, al seu Castell. Els dolents van atrapar el meu pare i el van tancar en una presó que era molt lluny del meu poble. La tristesa va envair el fràgil cos de la meva mare i aviat em va deixar tota sola amb l’àvia.

 

Vaig restar desolada, però mai no vaig perdre l’esperança, sabia que el meu pare vindria a rescatar-me. I així va ser, derrotat però no vençut, un dia es va plantar al Castell de l’àvia per reclamar la seva filla. Es van discutir i es van dir paraules molt grosses que jo vaig sentir amagada en un armari del corredor. Quan, de sobte, la meva àvia que tenia molts cops amagats va fer venir uns homes vestits amb camises blaves, jou i fletxes. Per força van fer fora el meu estimat pare.

 

Seguia els seus passos d’amagat, calladament. Es van aturar a ca la Carmeta, la meva mestra, i també se la van endur. I el Marià el Coix, i la Remei la Vaquera. A cops i empentes marxaven tots en silenci, com en processó, cap a l’eixida del poble. Es van aturar al camí dels Plataners, els van repartir pales i els van obligar a cavar un clot molt fondo. Em vaig ocultar entre uns matolls. Feia fred, tremolava com la fulla a l’arbre. De cop i volta, les pales es van aturar. Els van fer posar tots en filera enfront del forat i a trets van segar les seves vides. En aquell moment, alguna cosa es va trencar a dins meu, estava horroritzada, no gosava moure’m, la meva ment no comprenia el que allí havia passat. Aquells malànimes de camises blaves van tirar terra a la tomba que les víctimes mateixes havien excavat i van marxar tots contents, amb la sensació d’haver fet la feina ben feta.

 

Em feien figa les cames. A poc a poc em vaig arrossegar cap on estava la terra tova i remoguda. La vaig esgarrapar amb les meves petites mans tot intentant en va salvar el meu pare, se l’havia engolit la terra. Impotent, em vaig asseure en una gran pedra blanca que hi havia a la vora i vaig esperar que aparegués la meva fada padrina. Avui encara no entenc per què aquella nit no es va presentar. L’endemà em van trobar mig morta pel fred  i la tristesa. Vaig explicar a l’àvia fil per randa tot el que havia passat, però no em va creure. Em va dir que tot havia estat un malson amb el qual m’havia castigat Déu per ser una nena dolenta i haver-me escapat. Cada dia anava al camí dels Plataners i m’asseia a la pedra blanca. La meva fada padrina no apareixia.

 

Per tal que oblidés la fada padrina i el meu malson, la meva àvia em va tancar en un internat. El meu reclutament va durar ben poc, ja que a les monges no els agradava gens ni mica les històries que jo contava a les meves companyes sobre les fades padrines, els raptors de camises blaves i encara menys tot allò de la llibertat i la igualtat que m’havia explicat el meu pare, així que em van fer tornar al Castell.

 

Aleshores, la meva àvia ja estava molt malalta, no tenia esma per a res i em deixava fer. Com que jo veia que la meva fada padrina trigava, vaig decidir avançar camí i em vaig cosir un vestit de volants de percala blanc, adornat amb puntes de fil del mateix color, amb un escot rodó i obert per davant i botonat a la cintura de la part esquerra. A més a més, com a complement em vaig comprar un mitget de Manila de color blanc i amb serrells a les vores. Quan me’l vaig emprovar, semblava ben bé una princesa, era tan bonic que mai més no me’l vaig treure. Anava cada dia a esperar la meva fada padrina al camí dels Plataners. De vegades, els nens i les nenes del poble em feien companyia i els contava històries d’éssers fantàstics i extraordinaris com les bruixes i els bruixots, els gnoms, els follets, els elfs i els mags, i sobretot els explicava que els llops i els esperits no existien. Ells em van posar el nom de Blanqueta.

 

En faltar l’àvia, uns oncles llunyans es van proclamar amos del Castell i es van ocupar de mi. Em van venir a buscar uns homes vestits de blanc. No eren cavallers ni prínceps, sinó uns metges que em van recloure en un hospital on hi havia gent ben estranya. Em van ben assegurar que allà oblidaria tot allò de les fades padrines i aquell malson amb els homes de les camises blaves.

 

Una nit de lluna plena, un d’aquests homes amb la bata blanca va entrar a la meva habitació. Em vaig espantar molt però ell de seguida em va tranquil·litzar, em va explicar que l’havia enviat la meva fada padrina. Em vaig posar molt contenta, finalment els meus precs havien estat escoltats. Ella encara trigaria una mica a venir, estava molt ocupada, però jo havia de confiar en ell, fer bondat, ser una nena bona i obeir. A mi em va semblar una mica estrany però el vaig creure a ulls clucs. El primer que va fer aquest home va ser prendre’m mides per a fer-me un vestit nou de princesa. Amb una cinta mètrica em va mesurar de dalt a baix. Va posar una mica més d’atenció en els meus pits. Em vaig sobresaltar. Ell va continuar baixant fins a arribar a les meves calcetes blanques. Jo no volia que prengués mida de les meves calcetes i em vaig regirar. Aleshores, em va llançar al llit amb violència, tanta que va fer caure el got d’aigua que tenia a la tauleta de nit i el va fer miques. Em grapejava i em feia mal. Vallejo: aquest era el cognom que duia brodat a la butxaca de la seva bata blanca amb lletres blaves, un blau ben igual que el de les camises dels homes que es van endur el meu pare i la Carmeta, la meva mestra, i també el Marià el Coix, i la Remei la Vaquera. Em va arrencar amb força les calcetes tacades de sang. El sentia panteixar damunt meu, el dolor era insuportable, m’espantaven aquells ulls vermells que em miraven embogits. Intentava deslliurar-me’n però no tenia prou força per treure’m aquell mala bèstia del damunt. Vaig demanar auxili fins a quedar sense veu. Semblava que ningú no em sentís. Aquell home m’havia mentit, no l’havia enviat la meva fada padrina. Ràpidament vaig agafar un tros de vidre del terra, no suportava aquella mirada, i l’hi vaig clavar en un d’aquells ulls vermells que amb tanta follia em desitjaven. Va començar a bramar com un porc. Els seus crits sí que van ser escoltats i de cop i volta la meva habitació es va omplir de gent.

 

Com a càstig pel meu mal comportament, per no haver estat una nena bona, amb un picador de gel i una massa de cautxú em van trepar el cervell. I així va ser com em vaig tornar més lenta i en la memòria se’m van perdre molt records. Però vaig guardar com un tresor la pedra blanca del camí dels Plataners, els homes amb les camises blaves, el meu pare, i sobretot no havia perdut l’esperança que algun dia vindria a cercar-me la meva fada padrina.

 

Van passar els anys i la meva fada padrina no apareixia, semblava que estava molt ocupada, és per això que em va enviar el Micalet. Ell també estava malalt com jo, farcit de manies, un home bo i callantívol. Em feia riure i amb el paper de plata dels torrons de Viena que li portava la seva germana em feia anells, joies i papallones per als cabells que brillaven amb la llum de la lluna. Els homes de la bata blanca no ens deixaven romandre junts, les normes ho prohibien. Tot i ser pecat, ens estimàvem d’amagat, entre els arbres del jardí, darrere l’armari de la infermeria, a la caseta del guarda. Era molt divertit. El Micalet mai no em feia mal com aquell home de la mirada embogida. Havia despertat en mi unes sensacions que mai no havia experimentar, em feia sentir un plaer per a mi desconegut. Em feia feliç.

 

Un dia van tancar l’hospital i em van traslladar a una residència de gent gran. El Micalet no m’hi va acompanyar, simplement va desaparèixer, ben igual que el meu pare, la Carmeta, la meva mestra, el Marià el Coix i la Remei la Vaquera. Els anys es van perdre en la memòria, els meus ulls encara em veien amb mirada de nena, tot i els senyals que anunciaven el final del trajecte, els solcs de la meva pell, les mans tremoloses i els cabells d’argent a joc amb els meu vestit de volants blanc ple de puntes que lluïen brillants, amb els reflexos de les papallones del paper de plata que embolcallen els torrons de Viena que tant m’agradaven i que menjava d’amagat, malgrat les normes i les prohibicions.

 

Mai no vaig perdre l’esperança, és per això que finalment va aparèixer la meva fada padrina. Es deia Carme, era del meu poble, néta de la Carmeta, la meva mestra. Acompanyada d’un exèrcit d’éssers fantàstics i extraordinaris com les bruixes i els bruixots, els gnoms, els follets, els elfs i els mags, em va alliberar dels meus raptors i amb una carrossa em van dur fins al camí dels Plataners. Entre tots van moure la terra que un dia es va engolir les persones que tant estimava. I el desig que fa molts i molts anys li vaig demanar en aquell mateix lloc, asseguda a la pedra blanca, em va ser concedit. Finalment em va tornar el meu pare.

 

 

ESCRIURE EL PAÍS,  QUADERN EL PAÍS, dijous 30 d’octubre de 2008

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els morts oblidats

0

Avui dia de Tots Sants, recordem els nostres morts, els oblidats a les cunetes, a fosses comunes, reclamem els seus cossos per poder honrar-los com cal i sobretot reclamem justícia.

més…

El Fòrum per la Memòria del Paìs Valencià en la seva investigació per a conèixer l’abast de la repressió franquista a València, va descobrir 6 Fosses Comunes en el seu cementiri, i va comprovar a través dels Llibres de Registre de Soterraments, que entre els dies 1 d’abril de 1.939 i 31 de desembre de 1.945, havien sigut soterrades 26.300 persones, la majoria víctimes directes i indirectes de la repressió franquista i de les miserables condicions de vida que el franquisme va imposar a la població.
A la vista del descobriment, decidírem dividir el treball en dos parts: la primera, on descrivíem cada Fossa, amb el nombre de persones soterrades en ella i en quines dates, ja publicat, i la segona, consistent en realitzar un llistat de les 26.300 persones, i en què se’n descriu el nom i cognoms, edat, causa de mort, lloc de procedència i data en què van ser soterrades, a fi de traure-les de l’anonimat i l’oblit.
Ara, una vegada elaborada la primera part del llistat, pots consultar a la nostra Web  ( www.forumperlamemoria.org/ ) els noms de 7.168 de las persones que van ser llançades a les Fosses Comunes del cementeri de València, llistat al qual anirem incorporant les dades de més persones a mesura que avanci el nostre treball, fins a completar el total de les 26.300 persones soterrades.
Esta llista, inclou una sèrie de dades de caràcter general, encara que disposem de moltes més dades de cada una de les persones que facilitarem a tots els interessats. El nostre desig és que siga d’utilitat per als familiars de desapareguts que vulguin consultar la possibilitat que aquestes Fosses foren la destinació final de les seves persones estimades.
Les persones de la llista estan col·locades per ordre alfabètic per facilitar-ne la cerca, i per a qualsevol consulta o ampliació de dades, pots escriure a l’adreça de correu electrònic fosas@forumperlamemoria.org i et contestarem tan prompte com ens sigui possible.

Fòrum per la Memòria del Paìs Valencià 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari