‘Malaurança de l’hora vella’ d’Alfons Navarret
Aquest llibre de poemes és un lament de dolor contra l’inevitable pas del temps, contra la feblesa i la caducitat de les coses. El seu autor, Alfons Navarret, que ja compta amb sis llibres de poemes publicats, va rebre amb Malaurança de l’hora vella, el premi Jordi de sant Jordi de la Vall d’Uixó, l’any 2006.
Presentació dels llibres ‘Malaurança de l’hora vella’ d’Alfons Navarret i ‘Bastir la mar endins’, de Maria Carme Arnau i Orts. Al local de Ca Bassot (Bisbe Muñoz, 52 – Burjassot). Dissabte, 22 de novembre del 2008 a les 19:30 hores
més…
Malaurança de l’hora vella
Brosquil Edicions (Poesia), 2007. Premi vila de la Vall d’Uixò – 2006
Ressenya de Begonya Mezquita
Aquest llibre de poemes és un lament de dolor contra l’inevitable pas del temps, contra la feblesa i la caducitat de les coses. El seu autor, Alfons Navarret, que ja compta amb sis llibres de poemes publicats, va rebre amb Malaurança de l’hora vella, el premi Jordi de sant Jordi de la Vall d’Uixó, l’any 2006.
El pròleg ens anuncia una visió críptica del fet poètic, una visió tancada en ella mateixa. La paraula de l’home és la decepció i la desorientació. Les idees d’en Josep Mir, quan enceta el pròleg parlant dels valors de l’època que travessem, erigeixen la Consciència en l’autèntic Esperit de l’home d’ara mateix, lluny dels ídols i dels herois de segles passats. Ara per ara assistim al fracàs de la bellesa i, tal i com l’home del pròleg diu, estem instal•lats en la merda. Iniciem, doncs, la lectura d’aquests poemes amb un cert regust de fracàs de l’individu en el món. Aquesta malaurança del títol habita les ciutats i els racons de l’esperit de l’home. Hi trobem el distanciament just de la veu poètica que, passat el temps, experimenta la inutilitat del viure, sense poder ni voler fer-hi res. Llegiu el poema que enceta el recull quan diu: l’horitzó amarg amb què suportem tanta inutilitat acumulada. El llibre s’estructura en quatre parts formades per nou poemes cadascuna, més el poema inicial de què parlàvem. Presentades per cites que van des d’Andrade i Fernán-Vello a Josep Ballester i Jaume Pérez Montaner, passant per Foix i Ferrater, aquestes quatre parts no són sinó quatre alenades en què les paraules no deixen de donar voltes al mateix tema que apuntàvem més amunt, l’estranya incapacitat d’aprehendre la realitat. Hi ha, per exemple, el símbol de la paret, com a representació de l’insomni, de la pedra inert, de tot allò que ens enteranyina els ulls, muts com una tomba. D’altra banda, hi ha un cert apunt del paisatge amable i les carícies, del desig del tu, elements que il•lustren la tercera part amb un alè potser més fresc que la resta de versos. Tot i això, Alfons Navarret fa temps que sap què és el que vol dir. Amerat de lectures i bon deixeble dels mestres, aquest poeta indaga repetidament en els laberints tètrics de l’expressió opaca i hermètica que respon a l’individu desencisat, però no per això àvid de llum. Amb les paraules, el jo poètic mira com passa el riu, assegut des de la riba, i espera nous horitzons a trenc de pupil•la.
Tornem al temps. És la fugacitat de les coses i la incapacitat de preservar res quan tot és mort. El temps apareix diverses vegades al poemari. Analitzem de quina manera. Diu el poeta que el temps sembla tossir, el temps confabula, el temps és un instant de glòria, alguna paret ens convida a recórrer el temps, se’t va escapar el temps com imminents colomes, el temps mut, es deixen el pas del temps, el temps cus paradisos falsos… En qualsevol cas, es destil•la una amarga experiència vital que es tradueix al poemari en paraules o imatges com l’espera, la fugida, el naufragi, la nostàlgia, el cansament, el buit, la solitud, l’odi.
És llarga la llista de poetes que, al llarg de la Història han fet del vers un refugi contra l’inevitable dolor que provoca el viure. El cas d’Alfons Navarret, indaga per aquest paisatge, abocat a les baranes d’una vida que, com diu ell, mai hauries volgut viure.