Llàgrimes sobre Bagdad
No sé com, ni per què, a les meves mans va caure una notícia del diari La Presse, de Mont-real, del 13 de gener de 2003. El titular era aquest: «En un clima de guerra, les nenes iraquianes s’inicien en la dansa». «Com en les altres escoles de dansa del món, les alumnes de l’escola de música i art de Bagdad preparen un espectacle de final d’any. La diferència és que elles no saben si la representació tindrà lloc en mig de bombes i míssils.» La notícia explicava, a més, que ara només hi quedaven unes vint nenes i que si les classes continuaven eren gràcies als esforços de la seva professora Zikra Minhaim.
més…
Em va semblar increïble! Mai de la vida no m’havia plantejat que en aquella ciutat devastada per les bombes, aquella ciutat que entrava cada dia al menjador de ma casa per la finestra del telenotícies, hi havia existit la dansa. Allò em va fer reflexionar i em va dur a voler saber més sobre aquell país arrasat per la guerra i que en un altre temps havia estat el bressol de la civilització, on s’ha inventat l’escriptura, on va nàixer la bella Xahrazad.
Mentre cercava en llibres, diaris i Internet totes les notícies vingudes de l’Iraq, vaig ensopegar amb la vida quotidiana de la seva gent, amb les cases luxoses dels rics, els adossats i les urbanitzacions de la classe mitjana i els suburbis densament poblats dels més pobres. Vaig observar com aquella guerra cruel havia fet retrocedir centenars d’anys un país que havia estat un dels més moderns del món àrab.
Igual que en totes les guerres, les dones i els nens són els més perjudicats, però en aquest cas concret la realitat era esfereïdora, han passat de la dictadura de Saddam al caos de l’ocupació. Les dones pateixen cada dia una violència indiscriminada, han perdut els drets bàsics de qualsevol persona, la desnutrició i les malalties amenacen als nens.
I és exactament això el que he volgut plasmar en la novel·la, com una família amb la qual ens podem identificar tots, ho perd tot i fa un viatge en el temps a l’edat mitjana, sense llum, sense aigua, sense menjar. He volgut que els nostres adolescents reflexionen i pensen que afortunats que són de viure en el primer món; i que, al mateix temps, s’identifiquen amb la protagonista i puguin sentir, ni que sigui una mica, el seu patiment. Que quan sentin parlar de l’Iraq i de la guerra, quan els atemptats de cada dia entren a les seves cases per la finestra de la televisió, pensin en l’Erfan, en la petita Majw o en el Murtada, en els milers i milers de nens i nenes com ells que estan patint les malvestats d’aquesta guerra i la posterior postguerra, cruel i sagnant, que ha destruït tot un poble.
Gemma Pasqual i Escrivà