Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

SOCIÓPOLIS.2

UNA RÈPLICA FONAMENTADA DEL MEU AMIC CARLES SOLÀ I PALERM. CAP DE SERVEI DE CIUTAT VELLA DE L’AJUNTAMENT DE VALÈNCIA. NI MÉS NI MENYS.

Un dels temes que més ha interessat als estudiosos de l’urbanisme, especialment al llarg dels segles XIX i XX, és la creació de nous models d’hàbitat. Amb els eixamples, la ciutat jardí o les propostes funcionalistes es plantejaren alternatives a l’urbss històrica quan aquesta començà a congestionar-se. Amb elles, es pretenia oferir unes maneres de vida més higienistes. Créiem que quasibé tot estava inventat en aquesta matèria, tanmateix descobrim que no és així i que, impulsat des de la pròpia Generalitat Valenciana, se’ns ofereix un nou producte urbanístic made in Valencia que ja fou presentat a la Biennal de 2003 i que ara, després dels corresponents tràmits administratius, passarà aviat a ésser una realitat tangible a La Torre.

 

¿Sociópolis? No, gràcies

Carles Solà i Palerm
Arquitecte

?I la destrucció de la Naturalesa no és solament física, sinó una destrucció del seu significat per a l’home, una vertadera amputació espiritual i vital d’aquest?.

Miguel Delibes

Es tracta d’una simbiosi que ens vaticinen com a perfecta conjunció entre els avantatges de la vida urbana i la rural, una planificació en la qual predominen els edificis en altura intercalats amb àmbits dhortulus mediterrani. La ciutat mata, el camp avorreix, s’ha de divertir, gaudisca i visca plenament una vida sana a la nova ciutat ideal, l’alternativa de vida el segle vint-i-un: Sociópolis.

L’horta de la comarca de l’Horta desapareix a ritme accelerat. A causa de què? Abans de mig segle pot haver fet-ho totalment, segons indiquen els experts. Només existeix una forma de salvar-la -argumenten els teòrics d’aquesta iniciativa-, la fórmula és senzilla: transformar el sòl rústic en urbà, però no de qualsevol manera sinó a través d’aquest singular urbanisme. Entenen vostès la filosofia d’aquesta ordenació territorial?.

Jo, sincerament, no.

Les imatges que guaite del projecte -en simulació per ordinador- d’aquell futur Eixample de València són veritablement agradables; no ho negaré. Un esquitxat d’edificis singulars molt alts en un entorn verd, camps conreats, àrees esportives, sengles per als vianants, etc. Paradisíac. Pense per a mi: vull un piset en aquest barri. Idíl·lica i pastoril escena adaptada als temps moderns. M’imagine en acabar l’esgotadora jornada laboral en una claustrofòbica oficina, traslladar-se a un d’aquests apartamentets d’habitatges ¿socials?.

Relaxats, eixim a la terrassa i contemplem els nostres encantadors veïns els horticultors – els que hagen tingut la sort de no ser expulsats- que continuen pencant els seus camps. Si el desitgem, podem baixar una estoneta, xerrar amb ells, fins i tot ajudar-los; i qui sap si potser podríem guanyar un sobresou conreant hortalisses o arbres fruiters.Les imatges que indicie del projecte -en simulació per ordinador- d’aquell futur eixample de València són veritablement agradables; no ho negaré. Un esguitat d’edificis singulars molt alts en un entorn verd, camps conreats, àrees esportives, sengles per als vianants, etc. Paradisíac.

No en tinc res a objectar sobre la qualitat dels projectes d’alguns dels prestigiosos arquitectes que intervenen, com tampoc al disseny del barri.

Només dues matisacions.

La primera: estaria bé la idea si tot aquest muntatge escènic no es realitzés sobre horta; sobretot descontextualitzant-lo de l’entorn tant agrícola com urbà; i ,a més a més, sense una anàlisi global de les incidències d’una implantació d’aquestes característiques.

La segona: Sociópolis no suposa cap descobriment nou. El moviment modern, amb encert major o menor, ens va llegar higienistes proposades fa bastant més de mig segle. En elles es recollien el concepte d’habitatge mínim i social, de sòl públic alliberat per al desenvolupament d’activitats comunitàries que van establir les bases dels estàndards exigits en l’actual legislació urbanística. Propostes que poden haver quedat desfasades en determinats aspectes, que requereixen la seua readaptació amb l’òptica dels anys transcorreguts i l’experiència acumulada però vàlides en els seus principis bàsics.

Davant d’aquesta alternativa que ara se’ns presenta, em pregunte: si l’objectiu és apropar la ciutat al camp, ¿no podríem fer la inversa?.

Apropem el camp a la ciutat. Transformem part dels nostres carrers embotits de vehicles en bulevards verds, els solars abandonats en horts de cultiu per a jubilats, les zones industrials obsoletes en parcs de lleure i jardins; realitzem més buidatges urbans en lloc de congestionar més i més nostres ja congestionades ciutats; recuperem el concepte original de l’illa de cases d’Eixample……….¿Graciosa la idea?, ingènua? impertinent? ; provocadora?.

El que sí em sembla provocador és la constant agressió cap als entorns rurals de major interès patrimonial, paisatgístic, etnogràfic, històric i encara productiu.

Com es gestionaran aquests horts intergratacels en un context aïllat o immers entre gairebé tres mil habitatges?.

¿Continuaran pertanyent als seus antics propietaris?; són, potser, de cessió obligatòria i per tant de la comunitat? computen com a estàndards de planejament?; ¿quina serà la pròxima reclassificació de terra no urbanitzable?

Els anime que continuen fent-se algunes preguntes sobre això i especialment els heroics agricultors que encara sobreviuen a la comarca de l’Horta.

Està bé això dels edificis en altura prou distanciats uns d’altres i alliberant espai comunitari -encara que a meu em resulta més atractiva la densitat mitjana-, però, per això- que ho facen en zones de terra urbà degradat d’indústries que hagen de ser traslladades; i abans que res, en el marc d’una anàlisi global a escala urbana, metropolitana i comarcal.

València no pot continuar creixent arrasant un entorn agrícola viu i menys fagocitant-se; ni configurar el seu futur desenvolupament amb la gairebé exclusiva filosofia de la mitificació dels gratacels concebuts com escultures gegants -encara que siguen de firma– deixats caure sobre entorns d’horta preexistent per a la qual caldrà començar a exigir ja la seua declaració com a Patrimoni de la Humanitat en perill.

Aquests invents de polis socials poden convertir-se en una forma sutil i elegant però en la mateixa línia colonitzadora d’un territori agredit per la construcció, les infraestructures, els dipòsits de contenidors, la indústria. L’Horta constitueix, tanmateix, el símbol d’un dels elements definitoris de la nostra identitat que alguns s’entossudeixen a desdibuixar, i fins i tot destruir. D’altres, al contrari, ens reafermem en ella.

Sociópolis? Per què no?

Sociópolis com a model de desenvolupament reclassificant el sòl agrícola? No gràcies.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.