Josep Llinàs.
Anit van concedir el premi FAD d’arquitectura a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Obra de Josep Llinàs i Joan Vera.
Amb en Llinàs hem aprés que la senzillesa pot ser altament poètica. En els anys d’estudiant, a l’Escola d’arquitectura de València, en què els nostres professors professaven, encara, un tardopostmodernisme de tall tendenzza rossiniana hi havíem una colla que rebutjàvem tot aquell provincianisme estètic. Les revistes que ens queien a les mans, Archittecture d’Aujourd’hui, Ottogono, alguns números de Lotus International i El Croquis, ens ensenyaven que hi havia una manera de fer més pura i composta. Dellà de les cafeteres de Rossi i Tusquets (Quetglas dixit).
Altrament hi havia una sèrie d’arquitectes que havien creat una poètica molt personal d’arrel iniciàtica dels orígens del Moviment Modern, adobada amb els avanços de la tècnica i la indústria postindustrial. Eren els Carles Ferrater, Arcadi Pla, Manolo Portaceli, etc.
La crítica no oficial els denominava els illots en un temps prou mancat d’idees i propostes noves. Aquests tenien correlació exterior, d’alguna manera, amb les escoles en què la manca de llibertat cretiva no hi havia estat escapçada de soca-rel per la teoria que llavors hom deia la disciplina. D’arrel italiana. Mentre que l’arrel americana entre la complexitat i la contradicció feia una deriva pueril.
L’arquitectura correcta i discreta d’en Llinàs ens sembla d’una força impactant. A banda d’estudiar els seus edificis en situacions compromeses i que -en general- n’ix ben lliurat, pel bon saber fer. He tingut dues experiències, que ara, em reconforten després de la concessió del premi:
1. Fa uns divuit anys mentre transitava entre Maó i Ciutadella vaig quedar esmaperdut en trobar a mig camí un edifici blanc d’habitatges a Ferreries. El cotxe llogat el vaig frenar amb una derrapada impressionant. Parí, baixí i vaig començar a fotografiar-lo. Ningú va saber donar-me raó sobre l’autor. Vaig comprar un llibre, a punt d’entornar-se’n, a València, la Guia d’arquitectura de Menorca, l’autor del qual era en Josep Martorell, un dels socis del meu -molt- estimat Oriol Bohigas. Allà, tornant amb l’avió, descobresc l’edifici. L’autor: Pep Llinàs.
2. Com ja vau veure en iniciar el bloc, a Nadal vaig estar uns dies a Barna. Hi vaig descobrir la biblioteca ara premiada. Tampoc no en sabia l’autor, i m’he assabentat darrerament per la premsa. Manca de coneixement, doncs, no podem abastar avui tanta informació. El cas és que em vaig inflar a fer-li’n fotografies, amb ma mare, els nanos, etc. i de fons aquesta magnífica arquitectura, en un lloc prou desangelat.
Doncs, això, per als meus magres coneixements d’arquitectura aquesta és l’arquitectura eficaç urbanísticament….malgrat que puga gehryetjar una miqueta.