Final d’obra d’Emperador.
Vam tenir problemes al principi de l’execució, motivats per unes dades que l’estudi geotècnic ens havia donat. Desconfiem de l’estudi després d’obrir els pous: argiles molt potents. Calculem de nou per a convertir les sabates en llosa armada. També denúncia dels veïns de l’edifici fitant….injustificades però el govern municipal ens ho notifica. Esbandits els problemes administratius i tècnics, apareix la problemàtica que detectem a l’altre edifici fitant: l’església del poble.
Xilòfags, teulada amb forats, i murs fets malbé. Manca de manteniment.
La dita circumstància – desfavorable a primer colp d’ull- ens ha ofert l’ocasió de rehabilitar-per fases- la dita petita església. Amb això estem a hores d’ara com s’hi veu a la foto adjunta amb la bastida ja muntada, a la dreta.
Quan s’aixequem al dematí descobrim que ens estan fent escac mat a l’escaquer, lluitem, ens barallem tot lo dia, i en finalitzar el dia hem fet un tomb a la partida i hem assolit el punt de fer l’escac mat nosaltres mateixos……però, de sobte, ens entra una son terrible i concloem: demà ho remataré……………en llevar-nos, a l’endemà, comprovem que ens han girat l’escaquer…..i torna-hi a començar.
PS: una salutació a tothom.
les senyes de l’oponent, que no m’ha quedat gaire clar.
M’agrada llegir els posts on parles d’edificis i
d’arquitectura; vaig estar a la vora de
dedicar-m’hi, però la vida que dóna moltes voltes, em va portar cap un
altre camí.
Sempre he tingut amb l’ofici d’arquitecte una relació d’amor-odi, sobretot
quant estudiava per arquitecte tècnic (que aleshores ja se’n deia així) i
teníem les nostres diferències amb els de la facultat veïna que ens miraven una
mica com els cosins pobres.
Mes enllà d’això, projectar un lloc per viure en una
inhòspita terra es una feina apassionant, altra cosa és la discussió sobre els
estils i l’estètica. Però quan entrem en l’urbanisme, aleshores les diferències
es multipliquen perquè aquesta disciplina és bàsicament ideològica (encara que
no ho sembli) i es mou amb criteris de poder mes que no d’idoneïtat. Per mi el
criteri bàsic és l’adaptació a l’entorn i l’aprofitament dels recursos naturals
que a cada lloc s’ofereixen, singularitats a part, i sense abusar-ne. És el
criteri, força animal, del cau. Aquest sempre ha funcionat i consumeix els
recursos justos.
He passat l’enllaç de la teva pàgina a la meva filla
(una futura col·lega teva) i li he demanat que em doni la seva opinió sobre
Sociòpolis.
de vegades no els contesti)