Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

UN PIS NO ÉS UNA VIVENDA.

L’article que us deixe a llegir és d’en Fernando Gaja i Diaz. Professor de l’escola d’arquitectura. Fernando (al qual perfectament podríem dir Ferran) ha fet al llarg dels anys que el conec una evolució molt positiva -al meu parer, (tot i que sóc subjectiu, com tothom) – que mereix i és digna de consideració.

Autor de la majoria dels PEPRI’s de Ciutat Vella. S’adhereix al col·lectiu Terra Crítica fa ja bastants anys, al punt de no haver coincidit amb ell malauradament, quan jo deixí d’assistir-hi a les reunions. Qüestions familiars m’impidiren de consolidar la meua pertanyença.

La foto que vos adjunte és d’un edifici que vaig projectar, avant la léttre, que la sra. Ministra decidira fer pisets de 30 metres quadrats. Aquests, que us mostre-hi estan sobre uns 40 de superfície útil. Un solar d’uns 115 m2. Hi encabim sis (6) habitatges que acompleixen les HD-91, i les del PG, òbviament. Més un local i places d’aparcament, tots en planta baixa. Fem que els metres quadrats siguen de 120 cm. x 120 cm. Quasi experiments d’escola d’arquitectura.

L’exclavitud -o el goig- de treballar per a la iniciativa privada. I els promotors d’aquesta iniciativa-us ho assegure- són gent molt i molt decent. Sense gaires recursos però valents i progressistes. Però el mercat i la cojuntura n’obliguen.

Barri: Torrefiel. L’espiral en què ens trobem aboca a aquestes situacions i no hi ha moltes alternatives més.

El motiu: l’encariment del preu del sòl a tot València. L’eixida, tot mantenint el preu del metre quadrat és reduir els metres per a que la població hi tinga accés a un petit habitatge. És una trampa saducea. Ni amb sòl públic hom pot reduir el preu de l’habitatge. Hi deixaré en un termini curt de temps una aportació al respecte.

En Gaja, almenys ho deixa ben clar i pot considerar-se el primer round del debat. N’hi haurà més.

?Els arbres són bonics, però també aporten valuosos beneficis medioambientals. Són l’aire condicionat del planeta, però sense llurs efectes nocius??- ..?En les ciutats acompleixen la mateixa funció: les ciutats sense arbres són més pobres?.

(H.Girardet, ?Ciutats per a una vida urbana sostenible?)

La polèmica encetada a partir de les propostes de la ministra de l?Habitatge sobre la autorització de vivendes de dimensions inferiors a les actualment establides (les vivendes de menys de trenta metres quadrats, els denominats ?micropisos?) està desenfocada. Si l?objectiu d?aquesta proposta és el de reduir el preu, a costa de reduir sensiblement la grandària, i per tant la qualitat de vida dels seus habitants, cal dir clarament que la mesura és inútil, o d?escassa incidència.

Des de 1996 es construeixen en aquest Estat vivendes a un ritme i en una quantitat sense parangó. La magnitud de l?activitat immobiliària només es percep quan les dades es posen en comparació: per exemple, que l?any passat es van iniciar a tot l?Estat més de 750.000 vivendes, quan les necessitats estimades en el més ?optimista? dels escenaris no superaven les 350.000, incloent-hi les secundàries; o que tan sols a Andalusia es van iniciar tants habitatges com a Anglaterra sencera (unes 140.000). Per què llavors no s?abaixen els preus, en una situació en què l?oferta supera clarament les necessitats de la demanda? Perquè gran part dels pisos que es construeixen no són vivendes; ho semblen però no ho són. No són immobles adquirits per a viure-hi, per a ser ocupats, per a habitar (ni tan sols per a ser llogats). Són, a pesar de les aparences, només actius immobiliaris, béns d?inversió, no de consum, no estan destinats a satisfer una demanda bàsica, que a més és un dret constitucional: l?allotjament. L?ex Alcalde de Santiago de Compostel·la, l?urbanista Xerardo Estévez, ha denunciat moltes vegades el paisatge de persianes baixades que domina en moltes ciutats espanyoles (en el Cens de 2001 les vivendes buides i de temporada suposaven el 38 % del total a la Comunitat Valenciana, un trist rècord). Una realitat que coneix qualsevol persona mínimament observadora i que no és sinó el símptoma més evident del significatiu nombre d?habitatges no ocupats.

La vivenda, el mercat immobiliari, sempre ha sigut un bé que ha atret la inversió i l?estalvi. No obstant això, en l?ultima dècada aquesta component de la demanda ha crescut desproporcionadament. Les raons són múltiples: l?augment de la capacitat d?estalvi d?una part de la població; la reducció dels tipus d?interès en els préstecs hipotecaris; les expectatives de guany fàcil i ràpid, encoratjades pel boom dels preus; l?abundància de diners fiscalment ?opacs?, que tradicionalment s?ha bolcat en aquest mercat; l?absència d?alternatives inversores amb semblant seguretat i rendibilitat; una legislació urbanística i de la vivenda desenrotllista, que impulsa i encoratja la construcció per la construcció; la tolerància (o fins i tot complicitat) de les Administracions a l?expansió d?una activitat que és vista com una font d?ingressos (un recurs que és pa per a hui i fam per a demà, i que acaba per generar dèficits en la prestació de serveis no compensats pels impostos).

Convé destacar que l?encariment actual de la vivenda és un fenomen d?especulació en estat pur. Perquè si s?oblida, si es pretén reduir preus acceptant les regles de joc no es va a aconseguir res. L?Administració ha de començar per reconèixer que hi ha dos mercats: l?especulatiu i un altre en què la vivenda és una necessitat bàsica, un bé de consum. I ha d?actuar en conseqüència, produint habitatge al marge dels circuits especulatius, o dels inversionistes, si es prefereix utilitzar un terme més correcte. Si el problema de la carestia de la vivenda deriva del seu caràcter d?inversió especulativa, els que desitgen adquirir-ne una per a viure estan en inferioritat de condicions, no poden competir. Ignorar açò i traçar estratègies que obvien aquesta dada és dissenyar polítiques equivocades, inútils.

La reducció de les dimensions pot tindre un efecte contrari al perseguit: l?encariment, encara que siga en termes relatius, dels pisos. Per a molts inversors la reducció de la grandària de les vivendes els pot resultar molt avantatjosa en permetre?ls multiplicar la inversió i dividir el risc. Pel que les mesures proposades no sols serien inservibles sinó que fins i tot, paradoxalment, podrien encoratjar l?espiral especulativa.

El problema de la vivenda hui no és un problema de producció, d?insuficient producció. El sector immobiliari produeix mes vivenda de la necessària, més de la que la demanda d?allotjament pot absorbir, està sobredimensionat. El problema de la carestia requereix posar en el mercat, directament o indirectament, allotjaments a preu taxat, habitatges el preu del qual no es fixe lliurement en un mercat especulatiu. Segons estimacions del Ministeri de la Vivenda, en 2004 a penes un 9 % de les vivendes iniciades van tindre algun tipus de protecció (el que implica un preu taxat), una xifra molt inferior al 25 – 30 % que era habitual en la dècada precedent. La reducció del públic, el desistiment de responsabilitat de les Administracions, ha fet que l?adquisició d?una vivenda siga hui més i més difícil per als qui realment la necessiten, però la reducció de la grandària de l?hàbitat no és el camí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.