oncle Mi?o

Es deia Hussein Hassani, però tothom li deia oncle Mišo, ?ika Mišo.

Era el darrer enllustrador de sabates de Sarajevo i havia treballat al mateix lloc durant quasi setanta anys. Encara que nevara o ploguera, fins i tot quan plovien bombes, durant el setge, l’oncle Mišo no va deixar mai d’anar a enllustrar sabates al seu lloc a Titovu ulicu, al carrer del Mariscal Tito, al centre de la ciutat. Tothom el coneixia i ell coneixia tothom, no tenia tarifa fixa, netejava sabates a canvi de la voluntat, o a canvi de res, d’una estona de companyia i d’una mica de conversa.

Era un gitano kosovar, havia arribat a Sarajevo al 1946 amb la seua família i havia heretat l’ofici d’enllustrador de sabates de son pare. Fa uns anys l’alcalde de la ciutat li va concedir una medalla al mèrit ciutadà i una pensió. L’oncle Mišo va morir d’un infart el dia de reis, en conèixer la notícia de la seua mort, molts ciutadans de Sarajevo van anar a deixar flors i espelmes a la seua cadira a carrer del Mariscal Tito, algú va deixar fins i tot un parell de sabates…

M’agradaria molt viure a una ciutat que honora la memòria de persones com l’oncle Mišo.

cinquanta-set


M’he d’afanyar perquè ara em toca a mi
. Paolo Borsellino

Hui aquest país commemora els vint anys de l’assassinat del jutge Giovanni Falcone, de la seua dona i dels policies de l’escorta. D’ací 57 dies commemorarem els vint anys de l’assassinat del jutge Paolo Borsellino i els homes i dones de la seua escorta.

Van néixer al mateix barri històric de Palerm, la Kalsa i van créixer junts jugant a futbol a Piazza Magione, una d’eixes places palermitanes que recorden una mica a València i una mica a Beirut. Van estudiar junts i van treballar junts molts anys, amb un objectiu comú, guanyar el màxim de batalles possibles a la màfia, que condemnava la seua terra a la pobresa, a totes les pobreses.

Tothom coneix la seua història i la història de les seues morts. A mi, el que més em commou són eixos cinquanta-set dies de Borsellino, des de l’assassinat de l’amic de l’ànima fins al propi assassinat. Sense temps per llàgrimes ni per al dol, calia afanyar-se, calia treballar molt abans que el mataren, perquè sabia que el matarien i que el matarien prompte. Em fa molta impressió aquesta determinació, aquesta lluita tenaç per aclarir la mort de l’amic abans de ser assassinat i em commou la història d’aquests dos amics que van créixer junts, que van estudiar junts, que van treballar junts i que van morir junts, per salvar Sicília i aquest país.

marieta en 1376

Jo tinc molts amics i molt bons, entre els meus amics hi ha gent de tot tipus, fins i tot algun medievalista. Tindre amics de tot tipus inclosos medievalistes fa que, a voltes, a una li arriben missatges amb un títol com el d’aquesta entrada amb regalets com la foto.
Vicent, treballant ahir a l’Arxiu Municipal de València, es va trobar amb un document notarial del 1376 on apareixia aquesta Marieta, veïna de València, li va fer gràcia i em va enviar la foto. No m’ho hauria pensat mai, que fa tants segles a les maries ja ens deien marieta.  
Hui la duc tot el dia pel cap, aquesta Marieta de fa segles. Em fa impressió pensar que les persones que l’estimaven i la coneixien van començar a dir-li Marieta segurament quan era xicoteta i en com va conservar el ‘nomet’. A mi els amics encara em diuen Marieta i va ser el nom que em vaig donar al blog, ella el va donar a un notari per fer-lo escriure a un document: Johannes Ferrando et Marieta, eius soror, vicini Valencie
 
El meu nom fa segles s’escrivia així, quan vaig veure la foto em va costar prou reconéixer la paraula. Tindre amics que posen albergínia a la paella i que són capaços d’entendre eixa lletra tan difícil té la seua gràcia, però que se’n recorden de tu tancats a l’arxiu i t’envien cosetes tan boniques encara en té més.

Lisboa

Sostiene Pereira di averlo conosciuto in un giorno d’estate. Una magnifica giornata d’estate, soleggiata e ventilata, e Lisbona sfavillava.
Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira.

S’ha mort Antonio Tabucchi, dos dies desconnectada i en encendre l’ordinador em trobe amb la notícia, s’ha mort Tabucchi.

Era un dels darrers, dels darrers ‘intel.lectuals incòmodes’ que ens quedaven a aquest país, que no fóra el darrer. Tan incòmode que va marxar, tan incòmode que els seus articles, que publicaven Le Monde o El País, ací només els publicava L’Unità (el Corriere va deixar de publicar-lo al 2002) o Il Fatto Quotidiano. Tan incòmode que a la seua mort hi ha dedicat més espai El País que Repubblica i el Corriere junts.

Aquest país li deu el seu compromís i les seues paraules sense concessions i sense treva i li deu Pessoa, les magnífiques traduccions que van acostar el poeta portuguès al públic italià.

Jo, personalment, li dec Pereira i Lisboa, quasi res.

27 de gener

Els que viviu segurs

A les vostres cases escalfades

Els que trobeu en tornar al vespre

El sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,

Qui treballa en el fang

Qui no coneix la pau

Qui lluita per un tros de pa

Qui mor per un sí o per un no

Considereu si això és una dona,

Sense cabells i sense nom

Sense forces per recordar

Els ulls buits i el ventre fred

Com una granota a l’hivern

Penseu que això ha passat:

Us confio aquestes paraules.

Graveu-les al vostre cor

Quan sigueu a casa o aneu pel vostre carrer,

Quan us fiqueu al llit o us lleveu;

Repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,

La malaltia us impossibiliti,

Els vostres fills us girin la cara.

Primo Levi, Si això és un home (trad. Francesc Miravitlles) 

 

fi de pena

El senyor Adriano Sofri va nàixer a Trieste al 42, va estudiar filosofia i història a Roma i a Pisa, i als anys 70s, com milers d’italians, va militar en l’esquerra extraparlamentària. Va ser dirigent de Lotta Continua fins a la dissolució del grup, al 76.
Als 80s era un respectable intel.lectual d’esquerres que escrivia, molt bé, a diaris d’esquerres i a diaris de Berlusconi. A juliol del 88 l’arresten per l’assassinat d’un policia ocorregut 16 anys abans. El comissario Luigi Calabresi, assassinat al 1972 i a qui des de les pàgines de Lotta Continua s’havia acusat de la mort de l’anarquista Pinelli, que s’havia ‘llançat per la finestra’ mentre la policia l’estava interrogant seguint la pista anarchica en la investigació sobre la bomba -feixista- a Piazza Fontana, a Milà, on van morir 17 persones i que va inaugurar la després anomenada ‘estratègia de la tensió’ i els després anomenats ‘anys de plom’. Perdó, però aquestes coses italianes són sempre molt enrevessades. 

A partir d’aquell moment, i amb la primera condemna dos anys després, al 90, comença una peripècia judicial que dura 12 anys, amb 15 sentències 15, i que acaba amb Sofri a la presó, reu de ser l’inspirador moral de l’assassinat, l’única prova és la confessió d’un altre acusat (ací hi fan un resum al País, l’article és del 2000).
Sempre ha defensat la seua innocència i després de quasi 10 anys entrant i eixint de la presó,  al 97, amb la -quasi- darrera sentència, hi entra definitivament. Escriu des d’allà i en tots aquests anys s’ha negat a demanar la gràcia perquè implica reconéixer la culpabilitat i no ho volia fer. Per problemes molt greus de salut fa uns anys li van concedir l’arrest domiciliari, escriu des de casa i continua negant-se a demanar la gràcia. 

Al 2004, a una entrevista al Corriere es va tornar a declarar innocent però, va matisar, d’aquella mort se’n sentia moralment co-responsable, per haver dit o escrit, o permès que es digueren o s’escrigueren, amenaces al comissari. Una admissió commovedora i filla, segurament, de profundes reflexions morals i que, implícitament, co-responsabilitzava de l’assassinat a tots els membres de l’esquerra, més o menys radical, que en aquells anys havien convertit Calabresi, cap de la policia política de Milà, en la un símbol de la repressió, en l’enemic a batre.

M’agrada llegir el que escriu i, a mi, sense conéixer a fons la qüestió judicial, Adriano Sofri sempre m’ha fet molta pena, aquesta seua (trista) resistència a demanar la gràcia o a declarar-se culpable (en ambdós casos seria fora fa anys) sempre m’ha commogut. Ahir l’ufficio di sorveglianza de Florència va firmar el proveïment de fi de pena, 22 anys després de la primera sentència, Adriano Sofri és lliure. Bentornato, senyor Sofri.

cos mort

Itàlia (…) ara és, tot plegat, un país despolititzat, un cos mort, i els seus reflexos són només mecànics. Itàlia no està vivint altre que una adaptació a la pròpia degradació. (…) Tots s’han adaptat o a travès del no voler adonar-se’n de res o a travès la més inert desdramatització

 

Pier Paolo Pasolini. Trilogia della vita. Le sceneggiature originali di Il Decameron 

 

Avui fa 36 anys que van assassinar Pasolini, i cada dia ens fa més falta… 

Cristina

Escric plorant, potser tinc la llàgrima fàcil aquests dies de pau i amor i bona voluntat…
Buscant un altra cosa a internet m’he trobat amb el cartell de la foto i he llegit la notícia: recordeu Cristina? la xiqueta gitana de deu anys? vaig copiar la llista de desallotjaments que havia patit darrerament, la llista arribava al 21 d’octubre però els desallotjaments van continuar i al final la seua família ha decidit tornar a Romania. Traduïsc el cartell que algunes mares de l’escola a la que Cristina, tenaçment, intentava assistir van penjar la setmana passada:
CRISTINA NO HO HA ACONSEGUIT

Cristina no ha aconseguit resistir els desallotjaments i diumenge 12 de desembre ha tornat a Romania. N’ha hagut de patir 20 en un any, massa fins i tot per una xiqueta plena de ganes d’aprendre. Coneixem a Cristina: alegre, afectuosa, educada i amable.
Sense ella Milà serà més segura? Sense ella Milà ha perdut. Ha perdut la capacitat de construir acolliment, si més no on aquest es mereixia. Ha perdut la capacitat de sofrir i reaccionar davant de la injustícia. Ha perdut una xiqueta amb els mateixos drets de tots els xiquets.
Adéu, Cristina, no ho hem aconseguit. 
(continuarem donant suport a Cristina també a Rumania, amb una beca)
Algunes mares.


Plore de ràbia, de vergonya i de pena, per Cristina i per tots nosaltres.

productor

S’ha mort Dino de Laurentiis.
La història del cinema no es pot explicar sense parlar d’ell, i no vull dir la història del cinema italià, que també, vull dir la història del cinema. Una xicoteta mostra de les pel.lícules que va produir durant la seua llarguíssima carrera:

Riso amaro de Giuseppe De Santis, La strada de Federico Fellini, L’oro di Napoli de Vittorio De Sica, Le notti di Cabiria de Federico Fellini, Un americano a Roma de Steno, The Bible de John Huston, King Kong de John Guillermin, Three Days of the Condor de Sydney Pollack, Das Schlangenei (The Serpent’s Egg) d’Ingmar Bergman, Sepico de Sidney Lumet, Ragtime de Milos Forman, Dune i Blue Velvet de David Lynch… (Ací una llista quasi completa) Quan pense que va començar venent pels carrers de Nàpols els spaghetti que feia son pare…

Aprofite per penjar aquest Boogie-woogie de Silvana Mangano amb Vittorio Gassman, a Riso amaro. Gràcies mestre.